126. GIUSEPPE GIACOSA
Giuseppe Giacosa va néixer el 21 d'octubre
de 1847 a Colleretto Giacosa, va ser periodista, assagista,
poeta, autor de llibrets per a òperes i dramaturg.
Va néixer en una sòlida família
burgesa, a Colleretto Parella, població a prop de Torí,
a Itàlia i posteriorment renombrada en el seu honor amb
el nom actual de Colleretto Giacosa. El seu pare va ser magistrat.
Es va matricular en dret a la Universitat de Torí, i
el 1868 va obtenir el títol d'advocat. Va practicar l'advocacia
en el gabinet legal del seu pare a Torí i durant aquesta
època va freqüentar l'ambient literari torinès,
especialment la societat "Dante Alighieri" on va conèixer
a Sacchetti, Boito i Camerana i va fer grans amics entre intel·lectuals
i escriptors. El 1870 va estrenar, a Torí, la peça
d'escena única "Al pianoforte (Al piano)" i
la comèdia en tres actes "Chi lascia la via vecchia
per la nuova sa quel che lascia, e non sa quel che trova ("¿Qui
deixa el camí antic pel nou sap lo que deixa, i no sap
lo que trobarà)". El 1872, als 25 anys, va abandonar
el treball d'advocat que quasi no va realitzar i es va dedicar
completament al teatre. En aquella època el món
del teatre era vist com un mitjà sospitós, de
gent estranya i rebel i el fet que un seriós i ben educat
jove li dediqués la seva vida, va deixar a tots perplexes.
El 30 d'abril de 1873 va estrenar una rondalla
teatral, la comèdia d'ambient medieval en un acte i en
vers martellià (la versió italiana del vers alexandrí
francès) "Una partita a scacchi (Una partida d'escacs)".
Va ser una obra d'inspiració romàntica ambientada
en el segle XIV i basada en un antic cantar de gesta francès
del segle XIII "Histoire de Huon de Bordeaux". Es
va estrenar a l'Accademia Filarmonica di Napoli, sota la presidència
del duc di San Cesario i amb posta en escena d'Achille Torelli,
però va obtenir un discret èxit. A l'obra es conta
la història del patge Ferran, que acompanya al seu senyor,
el comte Oliverio de Fombrone, en una visita al castell on viu
el seu camarada d'armes, el comte Renato de Challant -un vell
senyor feudal- amb la seva filla Yolanda. Ambdós viuen
aïllats en un castell als Alps. Malgrat la insistència
del seu pare, Yolanda rebutja prendre marit i viu dedicada a
la cura del seu progenitor i al joc dels escacs, en el que s'ha
convertit en una experta. El patge Ferran és un jove
guapo i valerós, però el seu orgull molesta al
comte Renato i el seu enuig arriba al zenit quan el jove li
diu que va aprendre els difícils moviments dels escacs
i que ningú el supera en aquest joc. Decidit a donar
una lliçó al patge, el insta a jugar contra la
seva filla:
Renato: Perdràs, ho predic.
Ferran: Ja veurem, i l'aposta?
Renato: L'aposta? Si guanyes et donaré per esposa a la
meva filla Yolanda.
Ferran: I si perdo?
Renato: La mort
Ferran: L'oferta és massa bona per a posar-li objecció.
La partida prompte pren mal caire per a Ferran
qui ràpidament perd una peça. Però Yolanda,
mentre juga i conversa ocasionalment amb el jove, es va enamorant
d'ell. Comença a advertir-li les seves jugades febles,
però a l'adonar-se que ni encara així assolirà
Ferran superar-la, comença ella mateixa a fer jugades
fluixes fins a quedar en una posició desesperada.
Renato: Ferran, escolta'm. Suspèn el joc.
Estava boig quan et vaig fer aquest desafiament. Tria entre
els meus castells, el més gran, el més ric, és
teu. Però cancel·la aquest pacte impossible. Retorna'm
el compromís. Et faré ric i noble… És
un pare qui t'ho demana.
Ferran: Senyor, davant tal oferta solament tinc una resposta:
estimo a la seva filla. Comte, tinc la seva paraula.
Yolanda, tement potser la insistència de
Renato, mou ella mateixa una peça de Ferran i es dóna
a si mateixa escac i mat. El drama ha acabat, Ferran i Yolanda
contrauran matrimoni.
Quadre de Gerolamo Induno de finals del segle XIX, un clar representant
de l'art del Ressorgiment, que va il·lustrar un passatge
de la obra "Una partida d'escacs" de Giuseppe Giacosa.
Foto Madrid Mueve
Representació de "Una partida d'escacs" per
la Companyia Luigi Bellotti-Bon.
Foto Madrid Mueve
El 16 d'octubre de 1872 Giuseppe Giacosa va estrenar,
en el Teatre Carignano de Torí amb la Companyia Bellotti-Bon,
el proverbi en un acte "A can che lecca cenere non gli
fidar farina (A qui es deixa cendres no pots confiar farina)".
També el 1872 va estrenar a Torí: la comèdia
en un acte "Non dir quattro se non l'hai nel sacco (No
dir quatre si no els tens en el sac)", la comèdia
en cinc actes dedicats al pare i a la mare "La gente di
spirito (La gent d'esperit)" i el 18 de desembre d'aquest
mateix any, la comèdia en dos actes "Storia vecchia
(Història antiga)" estrenada en el Teatre Gerbino
per la Companyia Marchi-Ciotti-Lavaggi. El 1 de desembre de
1873 va estrenar, en el Teatre Manzoni de Milà amb la
Companyia Marini-Ciotti, la comèdia en quatre actes "Il
figli del marchese Arturo (Els fills del marquès Arturo)",
el 1874 va estrenar a Colleretto Parella la comèdia en
tres actes "Gli annoiati (L'avorriment)" i la comèdia
en cinc actes "Intrighi eleganti (Elegants intrigues)".
El 21 de gener de 1875 va estrenar, en el Teatre Gerbino de
Torí amb la Companyia Belloti-Bon, la comèdia
en un acte "Sorpresse notturne (Sorpresa nocturna)".
El 30 d'abril de 1875 va estrenar de nou en el Teatre Gerbino
amb la mateixa companyia Belloti-Bon, la llegenda dramàtica
en dos actes ambientada en el segle XIV en un castell de la
Vall d'Aosta, "Il triunfo dell'amore (El triomf de l'amor)"
dedicada al pare Piero. També el 1875 va estrenar la
comèdia "Teresa".
Giuseppe Giacosa va estrenar el 20 de febrer de 1876, en el
Teatre Valle de Roma amb la Companyia Marini-Ciotti, la comèdia
en dos actes "Acquazzoni di montagne (Pluja de muntanya)".
El 1876 va viatjar a Sicília i al sud d'Itàlia.
El 27 de setembre d'aquest mateix any va estrenar, en el Teatre
Manzoni de Milà amb la Companyia Pietriboni, la comèdia
històrica en tres actes i en vers martellià "Il
marito amante della moglie (El marit amant de la dona)"
situada en el segle XVIII. El 1877 es va casar amb la seva cosina
Maria Bertola i es va traslladar a Torí al ser nomenat
professor de l'Accademia di Belle Arti. El 15 d'octubre d'aquest
any va estrenar, en el Teatre Gerbino de Torí amb la
Companyia Bellotti-Bon, el drama en quatre actes "Il fratello
d'armi (El germà d'armes)" ambientat en el segle
XII en el castell de Soana, a Valsoana, que va ser escrit en
part en el castell d'Issogne a la Vall d'Aosta i que tanca la
seva trilogia medieval, juntament amb "Una partita a scacchi
(Una partida d'escacs)" i "Il triunfo dell'amore (El
triomf de l'amor)".
El 1878 va viatjar a França i Alemanya.
El 21 de febrer de 1879 va estrenar, en el Teatre Manzoni de
Milà amb la Companyia Bellotti-Bon, el drama en tres
actes "Luisa (Lluïsa)". El 22 d'abril de 1880
va estrenar, en el Teatre Carignano de Torí amb la Companyia
de Cesare Rossi, el drama històric en tres actes i pròleg
"Il conte rosso (El comte roig)", basat en la figura
de Amadeu VII de Savoia, ambientat entre 1383 i 1391 i dedicat
a Edmondo De Amicis. En aquesta època va estrenar també,
l'escena filosòfic-moral per a marionetes "Il filo
(El fil)" dedicada a Errigo Boito, sense corregir la sintaxi
veneciana i la comèdia "Il punto di vista (El punt
de vista)". El 11 d'abril de 1883 va estrenar, en l'Arena
Nazionale de Florència amb la Companyia de la Ciutat
de Torí, la comèdia en un acte "La zampa
del gatto (La pota del gat)" i el 22 d'octubre del mateix
any va estrenar, en el Teatre Valle de Roma, la comèdia
en un acte "La sirena", en la qual Eleonora Duse va
recitar la part de Elena, la protagonista.
El 20 d'octubre de 1884 va estrenar, en el Teatre
Carignano de Torí i amb Eleonora Duse com a primera actriu,
la comèdia en quatre actes "L'onorevole Ercole Mallardi
(L'honorable Ercole Mallardi)" basat en la corrupció
política del segle XIX i en la qual un home deshonest
utilitza la política pel seu bé personal, decebent
a la seva esposa Vittoria que representa l'altre costat de la
societat corrupta i decadent. El 29 de març de 1886 va
estrenar, en el Teatre dei Filodrammatici de Milà, la
comèdia en quatre actes "Resa a discrezione (Rendició
incondicional)". El 30 de setembre del mateix any va estrenar,
en el teatret de la vila del vescomte de Modrone, a Cernobbio,
amb una companyia d'aficionats nobles, la comèdia en
dos actes "La tardi ravveduta (La tarda penedida)"
dedicada a la duquessa Ida Visconti de Modrone.
Retrat de Giuseppe Giacosa.
Foto Wikimedia
El 1888 es va establir a Milà, on va ser
nomenat director i instructor de l'Accademia dei Filodrammatici,
així com professor de literatura dramàtica, d'interpretació
i de recitat al Consevatorio di Milano. La rica i activa burgesia
milanesa, li va inspirar una de les seves millors comèdies
en tres actes "Tristi amori (Tristos amors)" que va
estrenar sense èxit de públic en el Teatre Valle
de Roma amb la Companyia Nazionale, a la quaresma de 1888. Aquesta
obra va ser representada més tard a Torí amb molt
d'èxit per Eleonora Duse, gran amiga seva i que li deia
"Pin" en la seva correspondència. Es tracta
d'una obra de caràcter realista, amb la que va acabar
amb el Romanticisme i es va iniciar en el Naturalisme burgès.
Es desenvolupa en un ambient burgès en el qual la dificultat
de les finances acompanya a la dificultat dels sentiments. La
trama de la història d'amor, descriu el triangle de l'advocat
en pràctiques i noble vingut a menys, Fabrizio Arcieri,
que estima de forma corresposta a Emma, la dona del seu amic
l'advocat Giulio Scarli, amb qui treballa en el seu gabinet.
A part d'aquest amor il·lícit, Fabrizio sofreix
per tenir un pare que viu de vegades no honestament. Giulio
no coneix la passió del seu amic i de la seva esposa
i s'esforça en ajudar-lo, ja que el pare de Fabrizio
ha falsificat la seva signatura en un projecte i generosament
reconeix la signatura com seva. Però intervé Fabrizio,
pagant el deute i és llavors quan Giulio descobreix l'amor
entre el seu amic i emprat Fabrizio i la seva esposa Emma, deixant-la
que decideixi lliurement, fent fora de casa seva a Fabrizio
sense proposar-li un duel d'honor i marxant de casa amb la seva
filla petita Gemma. Emma dubte, dolorosament dividida entre
diferents sentiments, però la presència d'una
nina que deixa la seva nena, la commou i la convenç:
ella ha de quedar-se amb el seu marit pel bé de la seva
filla, encara que no l'estimi. Aquest drama és un símbol
del teatre burgès que va sorgir en la segona meitat del
vuit-cents. Les escenes es desenvolupen en el menjador de la
casa (el lloc per excel·lència de la casa burgesa)
i el gabinet d'advocat de Giulio Scarli (que representa el treball
i els diners). Els diners fan que la vida amorosa entre els
dos cònjuges Scarli sigui molt estèril, ja que
el marit passa molt de temps en el gabinet per guanyar-lo. És
el clàssic burgès, que ha desenvolupat la seva
posició sol i que la poca afectuositat que té
la dirigeix només cap a la seva filla. Emma Scarli té
un amant a causa de la seva avorrida vida domèstica burgesa.
Giacosa va triar el nom de la seva protagonista, recordant a
una altra famosa adúltera de la literatura del vuit-cents:
Emma Bovary.
El 19 de març de 1906, Margarida Xirgu
va estrenar, amb l'agrupació d'aficionats "Gent
Nova" en el Centre Catalanista de Badalona, l'obra "Tristos
amors" en traducció de Miquel Balmas. Va interpretar
el paper d'Emma, la dona que dolorosament sacrifica el seu gran
amor per la seva benvolguda filla. Jordi Català va escriure
a la revista "Gent Nova", referent a l'estrena: <<La
senyoreta Xirgu, va ser l'artista de sempre en el final del
segon i tot el tercer acte, mentre que a les acaballes de l'obra
estigué sublim>>. L'obra va ser representada per
la Xirgu moltes vegades i ja en plena vida professional, la
va estrenar en el Teatre Romea de Barcelona el 20 desembre de
1907, actuant sota les ordres de Jaume Borràs, en una
traducció catalana de l'obra deguda a Narcís Oller.
Giuseppe Giacosa va dimitir de l'Accademia el
1889. Va escriure el drama en cinc actes i en hendecasíl·labs,
"La signora di Challant (La senyora de Challant)",
per a la famosa actriu francesa Sarah Bernhardt, amb qui va
viatjar a Nova York el 1891 per a la seva estrena. L'obra, una
història d'amor i violència ambientada a Pavia
i Milà en el 1527, va ser representada primer a Itàlia
per Eleonora Duse, el 14 d'octubre del mateix any en el Teatre
Carignano de Torí. Giuseppe Giacosa va dimitir del Conservatorio
el 1892 i el 26 de febrer de 1894 va estrenar, en el Teatre
Nuovo de Verona amb la Companyia Zacconi-Pilotto-Sciarra, la
comèdia en un acte "Diritti dell'anima (Els drets
de l'ànima)" dedicada a Antonio Fogazzaro, caracteritzada
pel simbolisme nòrdic d'Henrik Ibsen en la seva obra
"Casa de nines", i amb el tema central del desencantament
d'una jove esposa pel seu marit i el seu anhel d'independència.
Contemporani d'Ibsen i de Strindberg, Giacosa va dur a Itàlia
el teatre burgès, ajudant a transformar amb els seus
drames realistes, els gustos i interessos del públic:
la seva vida quotidiana, real, havia estat aclaparada pel melodrama
pseudohistòric vinculat encara al clima del Ressorgiment.
Giuseppe Giacosa a Tabiano, a Salsomaggiore,
Itàlia el 1893.
Foto Immagini di storia
Va arribar a ser director de la Società Italiana degli
Autori el 1895, que va ser el primer nucli de la futura SIAE
de 1922 per iniciativa de Salvatore Gotta, al ser elegit en
el Teatre Cívico de Ivrea. Va col·laborar amb
la "Gazzetta Piamontesa", amb la "Gazzetta Litteraria"
i amb "Il Corriere della Sera". Va ser director, des
de la seva fundació el 1900, de la publicació
milanesa "La Lettura". Giuseppe Giacosa era un home
callat i tímid. Tan prompte com les seves ocupacions,
que van ser moltes i variades (periodista, professor, director
de revistes,...), l'hi van permetre, va regressar a la seva
terra natal i al seu castell d'Issogne, a la Vall d'Aosta. Va
tenir una família que el va envoltar de tendre afecte
i sol entre els seus éssers volguts, va poder trobar
la pau necessària per a escriure les obres humanes i
patètiques que el van fer famós. Va ser un dramaturg
que va destacar per la seva perspicàcia i simplicitat,
localitzant en el Piemont moltes de les seves històries,
que tractaven sobre qüestions relacionades amb els valors
burgesos contemporanis.
El 1896 va publicar el relat curt "Novelle
e paesi valdostani (Novel·la i països de la Vall
d'Aosta)". El 1 de febrer de 1896 es va estrenar en el
Teatre Regio de Torí l'òpera "La bohème"
amb llibret seu en col·laboració amb Luigi Illica
i amb música de Giacomo Puccini. La trama està
inspirada en el romanç d'Henry Murger "Scènes
de la vie de Bohème" i la partitura musical va ser
acabada al desembre de 1895. La estrena va tenir bons resultats
de públic, mentre que la crítica oficial, va resultar
ser al principi hostil, però aviat va haver de coincidir
amb el consens general. Quan treballava juntament amb Illica,
Giacosa era qui aportava la poesia i el text i Illica aportava
l'estructura, extraient els elements dramàtics dels textos
originals. Considerant que potser la labor de Giacosa era més
important, Puccini va expressar la seva preocupació en
alguna ocasió durant la creació de "La bohème"
quan Giacosa va suggerir abandonar el projecte, més no
va fer el mateix quan va ser Illica qui ho va suggerir. Giuseppe
Giacosa ja havia participat el 1893, en l'escriptura col·lectiva
del llibret del primer gran èxit de Puccini, l'òpera
"Manon Lescaut".
Retrat de Puccini, Giacosa i Illica.
Foto Webla Ópera
L'argument relata, en el primer acte, com en unes
golfes viuen Rodolfo el poeta, Marcello el pintor, Colline el
filòsof i Schaunard el músic. A pesar del fred
i de les privacions pròpies de la misèria, la
despreocupació i el bon humor esclaten quan una millorança,
fins i tot efímera, de la situació es presenta.
Rodolfo intenta escriure mentre Marcello tracta de pintar. Fa
tant de fred que Rodolfo sacrifica el primer acte del seu manuscrit
per una breu fogata. Colline torna amb els seus llibres que
no ha assolit vendre a la casa de préstecs. Un segon
acte acaba a la xemeneia. Schaunard, més afortunat, arriba
amb una mica de menjar i llenya. Tots s'alegren. En aquest moment
es presenta Benoît, el propietari de la casa, que ve a
reclamar lo que li deuen. El fan beure, fan com que estan escandalitzats
per la seva conducta lleugera i el fan fora de l'habitació.
El Cafè Momus, en el barri llatí, els espera.
Rodolfo es queda sol per a acabar d'escriure. Truquen a la porta.
Una veu dolça. Rodolfo es precipita cap a la porta. Una
dona jove i fràgil demana que li doni foc. Ell insisteix
perquè entri; ella es troba malament. Rodolfo s'apressa
i li oferix una mica de vi. Quan es troba millor, la dona agafa
la seva espelma i vol anar-se. En el llindar s'adona que ha
perdut la clau. Ambdós comencen a buscar-la, les espelmes
s'apaguen i Rodolfo descobreix la seva petita mà, tan
freda!; llavors es presenten l'un a l'altre: "Chi són?
Sono un poeta". "Mi chiamano Mimí "…
Rodolfo anuncia als seus amics, que l'estan cridant, que no
està sol i que en poc temps es reunirà amb ells.
Mimí l'acompanya. El segon acte transcorre entre petits
carrers, en una plaça, en el Cafè Momus. És
la vigília de Nadal; la munió passeja sorollosament
enmig dels crits dels venedors. Els quatre amics fan compres.
Rodolfo regala a Mimí un petit barret rosa. Es reuneixen
en el Cafè Momus. Rodolfo presenta a Mimí. Es
demana el sopar. La conversa és animada. De cop i volta,
Marcello calla: "Aquesta!". Una dona molt maca acaba
d'aparèixer; és Musetta, la seva ex-amant, coqueta,
agafada del braç del seu nou amant Alcindoro. Mira cap
a la dreta, cap a l'esquerra, a la recerca d'algú. Percebent
la taula dels cinc amics, li diu al seu amant, que se senten
en la taula del costat que acaben de deixar uns burgesos incomodats
per un veïnat massa exuberant. Alcindoro protesta però
obeïx. Musetta parlant en veu baixa tracta de cridar l'atenció
del seu antic amant. Es treu de damunt al seu nou amant, pretextant
dolor de peus i manant-li anar a buscar un parell de sabates,
al sabater del costat. Mirant el compte, els quatre amics consternats,
comproven que ja no tenen diners. Musetta demana al cambrer
que afegeixi aquest compte a la d'Alcindoro. Aprofitant la confusió
creada pels tafaners que s'amunteguen per a veure la desfilada
militar, Marcello i Colline alcen a Musetta, incapaç
de caminar descalça i tots junts es perden en la munió.
Al seu retorn al cafè, Alcindoro amb un parell de sabates,
veient el compte i l'absència de Musetta s'esfondra estupefacte
i pàl·lid sobre una cadira. L'acte tercer transcorre
en la barrera de duanes i amb el fons de la carretera d'Orleáns.
Una taverna i sobre la seva entrada el quadre de Marcello "La
travessia del Mar Roig"; sota la inscripció "en
el port de Marsella". Arbres. Fa fred; tot està
nevat; una escassa llum anuncia l'alba. Els duaners mig dormen
davant del seu braser mentre es veu als escombrariaires darrere
del reixat tancat de la barrera. Alguns crits surten de la taverna.
Arriba Mimí; pregunta a un duaner on treballa Marcello,
el pintor, i demana a una cambrera que surt d'aquesta taverna
que busqui a Marcello. Arriba de seguida i s'estranya de trobar-la
aquí. Mimí li conta lo gelós que és
Rodolfo; solament veu com a solució la ruptura amb ell.
Li demana la seva ajuda. Rodolfo es troba a la taverna. Mimí
té el temps just per a allunyar-se quan aquest surt acostant-se
al seu amic Marcello. Li confessa tot; no només la seva
gelosia sinó la preocupació que el turmenta: Mimí
està greument malalta; està desnonada; només
pot oferir-li la misèria i el seu amor que no pot salvar
la seva vida. Ha de deixar-la. Mimí amagada darrere d'un
arbre ho ha escoltat tot. Un accés de tos i uns sanglots
la traïxen. Rodolfo va cap a ella, l'agafa amb tendresa
en els seus braços. Mimí accepta marxar-se, però
l'hivern és encara molt llarg i tan trist per als que
estan sols, que decideixen al final separar-se a la primavera.
Al duo d'amor de Rodolfo i Mimí responen les renyines
habituals de Marcello i Musetta que una vegada més se
separen amb crits i retrets. El quart acte transcorre de nou
en les golfes del primer acte. Marcello i Rodolfo intenten treballar;
però no paren de pensar, l'un en Musetta, l'altre en
Mimí. Arriben Schaunard i Colline, carregats d'escasses
provisions: quatre pans grans i rodons i una arengada. Els quatre
es prenen la situació amb bon humor i riuen. Enmig d'aquest
festí, la porta s'obre; Musetta entra molt agitada. Mimí
està allí, esgotada, a l'últim graó.
Rodolfo s'apressa i ajudat de Marcello, la duen fins al llit.
Mimí volia morir al costat de Rodolfo i Musetta la va
ajudar a arribar fins a allí. No hi ha res a les golfes;
Musetta dóna les seves arracades a Marcello perquè
les vengui. I canviant de parer, surt amb ell per a trobar el
manguito somiat per Mimí que alleugi el fred de les seves
mans. Colline duu el seu benvolgut abric a la casa de préstecs
per a poder comprar alguna cosa i demana a Schaunard deixar
a Mimí i a Rodolfo tots sols. Els dos amants recorden
amb tendresa el passat: la seva primera trobada. Mimí
se sufoca. Escoltant cridar a Rodolfo, Schaunard entra i es
precipita a la capçalera de la malalta. Ella obre els
ulls i els tranquil·litza amb un somriure. Musetta arriba
amb el manguito, Marcello amb un reconstituent. Mimí
s'alegra de ficar les seves mans en alguna cosa tan calenta
i suau. S'adorm mentre Musetta prepara la beguda. Rodolfo s'allunya
per a esperar l'arribada del metge. Schaunard s'acosta al llit;
abatut torna al costat de Marcello i li diu que Mimí
ha mort. Rodolfo tracta d'ocultar el sol que juga sobre el rostre
de la malalta. Colline arriba, deixa els diners sobre la taula
i l'ajuda. Rodolfo veu l'estrany aspecte dels seus amics i corre
cap a Mimí; desesperat, l'abraça. Tots se senten
abatuts presos d'una tristesa molt gran.
Giuseppe Giacosa va publicar el 1897 "Castelli
valdostani e canavesani (Castells de la Vall d'Aosta i del Canavese)"
i a l'agost de 1898 va escriure un llibret pel drama líric
"Caino (Caín)". El 14 de gener de 1900 es va
estrenar en el Teatre Costanzi de Roma l'òpera "Tosca"
amb llibret seu en col·laboració amb Luigi Illica
i basat en el drama homònim de Victorien Sardou i amb
música de Giacomo Puccini. Van ser els seus intèrprets
la soprano Haricleé Darclée (Floria Tosca), el
tenor Emilio De Marchi (Mario Cavaradossi) i el baríton
Eugenio Giraldoni (Baró Scarpia), sota la batuta del
director Leopoldo Mugnone. En plena composició de Tosca,
Puccini va viatjar a Roma per a visitar personalment els llocs
reals on es desencadenaven els fets del drama de Sardou, especialment
la plataforma superior del Castel Sant'Angelo, per a escoltar
i apreciar personalment el cantar dels ocells i l'ambient tan
especial que té aquell lloc a la vora del riu Tiber,
a l'alba. L'argument de "Tosca" és de tall
polític, inserit en un ambient històric verídic
que és l'Europa del 1800, i enmig de la invasió
de Napoleó a Itàlia (batalla de Marengo) darrere
de les seves idees revolucionàries. Cavaradossi (tenor)
és un pintor romà, amant de la coneguda cantant
Floria Tosca (soprano) i d'idees revolucionàries i antimonàrquiques,
un volterià. El baró Scarpia (baríton)
és el cap de la Policia Real Romana, home de mala vida
i de nul·la moral i pocs sentiments; desitja carnalment
a Tosca i odia als tipus com Cavaradossi. Tosca és una
dona de caràcter molt fort, famosa per la seva veu i
per la seva terrible gelosia. Cavaradossi ajuda a escapar a
un amic, l'ex-consul republicà, Cesare Angelotti (baix)
pròfug del Castel Sant'Angelo i l'amaga a casa seva on
viu amb Floria. Abans Angelotti havia buscat refugi a l'església
de Sant'Andrea della Valle, on la seva germana, la marquesa
Attavanti, li va buscar una disfressa femenina per a passar
desapercebut. La dona va ser retratada, sense saber-ho, en un
quadre pintat per Cavaradossi. Floria Tosca reconeixent la marquesa
en el quadre, en la figura de la Verge, li fa una escena de
gelos a Cavaradossi, creient que és el seu amant. Scarpia
descobreix els passos d'Angelotti, torturant a Cavaradossi i
fent confessar a Tosca. Aquest la maleïx i li jura a Scarpia
que Napoleó -vencedor a Marengo- els alliberarà
del seu jou, per lo que se'l condemna a mort per afusellament,
a l'alba en el terrat del Castel Sant'Angelo per sedició.
Pressionada per l'extrema situació, Tosca accepta la
proposició indecent de Scarpia de passar la nit amb ell,
a canvi de la vida de Cavaradossi i un salva conducte, per lo
qual hauria de simular-se l'execució; Scarpia dóna
les instruccions en clau, i fa creure això a Tosca, qui
tot seguit l'apunyala al tractar Scarpia de consumar el seu
maquiavèl·lic pla. Tosca presencia la suposada
execució simulada de Mario, i després descobreix
aterroritzada el parany atroç que des de la tomba li
ha tendit Scarpia. Descobert el seu crim pels subalterns de
Scarpia, es llança al buit des del terrat.
La partitura de Tosca és, en lo personal,
una partitura extraordinària. Puccini utilitza un esquema
bastant diferent al de la seva anterior opera "La bohème",
fent un gir absolut. Ens presenta una obra molt més escruixidora,
molt més vertiginosa, on existeix tensió, drama
i romanç, amb un tràgic final, una mica semblant
a una pel·lícula d'acció moderna. Aquesta
va ser una de les raons de la seva mala crítica en la
seva estrena, a pesar del engarbullant èxit en les graderies:
Puccini hagué de sortir una dotzena de vegades a rebre
els aplaudiments.
El 31 de gener de 1900 va estrenar amb gran èxit,
en el Teatre Manzoni de Milà amb la Companyia Tina di
Lorenzo-Flavio Andò, la seva segona obra mestra, la comèdia
en quatre actes i en prosa "Come le foglie (Igual que les
fulles)" que ja havia estat representada per primera vegada
el 1890. També va ser llegida en públic en l'any
1900, en el Teatre Civico di Ivrea, en ocasió de la celebració
del bimil·lenari de la ciutat. Els personatges de l'obra
són: Giovanni Rosani, Giulia la seva segona dona, Tommy
el seu fill de la primera esposa, Nennéle la seva filla
de la primera esposa, Massimo Rosani el seu nebot, la Sra. Lauri,
la Sra. Irene, la Sra. Lablanche, el pintor Helmer Strile, un
altre pintor, un senyor, els criats Gaspare i Andrea, la vella
cambrera Lucia, la cuinera Marta, un nuvi, Facchini i la petita.
L'argument es basa en el primer acte, en la família de
Giovanni Rosani, que es troba en fallida, per lo que han de
deixar la seva còmoda i burgesa casa i traslladar-se
a Ginebra. Encara que el cap de família, l'industrial
Giovanni va lluitar per a pagar els deutes als seus proveïdors,
es considera responsable de la crisi financera, per ser massa
indulgent amb l'ona de despeses de la seva esposa Giulia -en
roba, guants i perfums- i del seu fill gran, Tommy. El pare
treballava i preferia no veure. L'única capaç
de comprendre la situació i de fer economies és
la germana de Tommy, Nennéle. A la família se
li uneix el cusi Massimo, que Tommy i Nennéle aprecien
molt poc per ser lúcidament pràctic. Al final
Giovanni va pagar tot el que va poder fins a quedar-se sense
un cèntim, però quedant amb la consciència
tranquil·la, encara que Giulia va portar a casa, fins
i tot a un advocat, per a persuadir al seu marit de defraudar
als creditors. En el segon acte, tres mesos després de
mudar-se a Suïssa, els membres de la família Rosani
afronten la seva nova situació: Giulia pinta paisatges
naturals amb la il·lusió de convertir-se en una
pintora respectada, Tommy no es guareix de la seva addicció
al joc i es nega a prendre l'ocupació que Massimo li
ha trobat, preferint freqüentar el "món bell"
i Nennéle s'arregla fent classes particulars d'anglès.
Massimo, un home de negocis honest i generós, amb el
seu activisme pràctic per a mantenir junta a la família
i per a inspirar-li un instint d'estreta col·laboració,
se les arregla per a convèncer a Tommy i que accepti
l'oferta d'ocupació per a ell. En el tercer acte, Nennéle
estalviadora i seriosa, està aclaparada pel sentiment
de desintegració de la família i pel fàstic
a la seva madrasta Giulia que està enamorada del pintor
noruec Helmer Strile, el seu ineficaç mestre i suposat
admirador, el que amb els seus nous amics, insta a robar a la
seva pròpia fillastra, les poques joies i diners atresorats
per a les despeses de la llar. Tommy perd el tendre afecte que
tenia abans per la seva germana i continua la seva vida de jove
senyor fatu, sense escoltar a Nennéle. Prefereix confiar
en la seva madrasta, que té una mentalitat semblant a
la seva. Giulia i Tommy són les fulles febles que al
primer indici de tempesta s'arrenquen del ram i es dispersen
amb el vent. Tommy accepta l'ocupació facilitada per
Massimo, però solament assisteix un dia tornant a les
taules de joc, perdent-ho tot i aconseguint diners prestats
d'una dona, amb la qual es casarà sense amor, per a pagar
el deute. Nennéle finalment rebutja la proposta de matrimoni
que li fa el seu cusi Massimo, considerant que és una
vetllada forma de donar almoina. En el quart i últim
acte, en una nit de lluna, Giovanni sorprèn a Nennéle
sortint d'amagatotis de casa. La revisió de la desastrosa
situació de la família, després de la marxa
de Tommy, fa que Nennéle no tingui cap esperança
en que el pare sigui capaç d'atendre a tots. No obstant
això, descobreix a Massimo, que com sempre està
preocupat per la seva sort i li oferix el seu amor com futur
espòs.
Retrat de Giuseppe Giacosa.
Foto Wikipedia
Giuseppe Giacosa va ser amic de nombrosos escriptors
de la seva època, des d'Antonio Fogazzaro fins a Giovanni
Verga, des d'Arrigo Boito fins a Émile Zola, passant
per Giosuè Carducci, Gabriele D'Annunzio, Edmondo De
Amicis, Giovanni Pascoli, Luigi Pirandello, Renato Simoni o
el filòsof Benedetto Croce. El 25 de novembre de 1904
va estrenar, en el Teatre Alfieri de Torí amb la Companyia
Gramatica-Talli-Calabresi, la comèdia en tres actes "Il
piu forte (El més fort)" amb la qual va tornar als
temes socials i a la crítica a la societat burgesa. En
aquesta obra un fill educat d'acord amb l'estricta moralitat,
condemna al seu inescrupulós pare, un home de negocis,
i se separa d'ell per haver-lo educat en la fortuna i en el
luxe i no en la consciència social.
Caricatura de Giuseppe Giacosa.
Foto Archivo Sartoretto Verna
El 17 de febrer de 1904 va estrenar tancant la
seva trilogia operística, en el Teatre de la Scala de
Milà, l'òpera en tres actes "Madama Butterfly
(Madame Butterfly)" amb llibret seu en col·laboració
amb Luigi Illica i basat en el drama de David Belasco i amb
música de Giacomo Puccini. La seva estrena va ser un
meravellós desengany, que va provocar certes modificacions
en l'òpera, entre les quals destaca la composició
d'aquesta genial ària de Pinkerton "Addio, fiorito
asil", o el tall en el segon acte per a dividir-lo i donar
lloc a un tercer, a part de modificacions de menor grau. Així,
el que va ser un boicot a l'òpera de determinats aficionats
-el públic del "galliner"- que va provocar
un total desori en la seva estrena, li va permetre a l'obra
créixer fins a arribar al seu veritable lloc dintre del
repertori operístic. El posterior reestrena de l'òpera
es va realitzar, tres mesos després, el 28 de maig en
el Teatre Grande de Brescia, ja amb el mateix èxit que
l'acompanya en l'actualitat.
En l'acte primer, en escena es troben Goro (tenor), un nakodo
o alcahuet nadiu, i Pinkerton (tenor), un tinent de la marina
nord-americana, que xerren sobre la casa que l'americà
ha comprat per a la seva estada a Nagasaki i, ja de passada,
li presenta a Goro el grup de servents que acompanyen a la seva
futura esposa, la jove japonesa Cio Cio San o Madame Butterfly
(soprano). L'arribada del cònsol Sharpless (baríton)
inicia una conversa on es manifesten els foscs sentiments de
Pinkerton, decidit a que la jove japonesa sigui quelcom temporal
fins que pugui casar-se amb una veritable esposa americana.
Quan li pregunta Sharpless si està enamorat, Pinkerton
li confessa que no sap si és amor o un simple capritx.
L'arribada de Butterfly a la casa de Pinkerton envoltada de
familiars, és afectuosa però es nota qui està
enamorada i qui no. La conversa se centra sobre l'edat de la
jove i la seva situació, mentre s'escolta a la resta
de parents dubtar del futur de la parella. En un a part, Butterfly
i Pinkerton comencen a conversar confessant ella que s'ha convertit
a la religió que ell professa i que desitja compartir
agenollada els seus mateixos precs. Les noces de Pinkerton i
Butterfly la porta a terme el comissari. Una vegada reunits
els parents de Butterfly, Pinkerton realitza el brindis fins
que l'arribada de l'oncle Bonzo (baix) provoca una tibant situació,
doncs revela als altres parents que ella ha renunciat a la religió
dels seus avantpassats i els demana que reneguin d'ella. Pinkerton
s'enfronta amb l'oncle Bonzo i l'obliga a marxar, mentre que
Butterfly es queda torbada davant l'abandó dels seus
parents. En el segon acte ja han passat tres anys i res se sap
de Pinkerton, que va abandonar Nagasaki al poc temps de casar-se
amb la jove japonesa, deixant al cònsol amb el deure
de fer-se càrrec del lloguer de la casa. Butterfly es
manté ferma en la seva idea que ell tornarà. L'arribada
de Goro i Sharpless la retornen a la realitat. Goro ha tractat
de convèncer-la, en diverses ocasions, que acceptés
les proposicions del seu nou pretendent, el ric príncep
Yamadori (tenor). S'observa doncs, fins quin punt està
segura del seu amor per Pinkerton, a pesar de les súpliques
de Yamadori, els advertiments de Goro i el desconsol del cònsol
que duu una carta per a ella. Quan es queden els dos sols, el
cònsol passa a llegir a Butterfly la carta que li va
lliurar Pinkerton per a ella, havent-li advertit que preparés
a Butterfly per al terrible cop. Abans de desvetllar-li la veritat,
li pregunta que faria en el cas que Pinkerton no pogués
tornar mai. Ella queda perplexa per la pregunta i li respon:
o cantar...o morir. Sharpless no pot suportar el sofriment de
la jove i li recomana que accepti la proposició del seu
pretendent Yamadori. La situació s'accentua quan Butterfly
li presenta al seu fill i li demana al cònsol que escrigui
a Pinkerton, dient-li que l'espera el seu fill. Un canyonàs
en el port anuncia l'arribada de Pinkerton, que genera un primer
moment d'il·lusió en Butterfly i també
una mica de rancor cap a tots els que li negaven la seva esperança
per la tornada del nord-americà. Butterfly comparteix
l'alegria amb la seva sirventa Suzuki (mezzosoprano). En el
tercer acte la pobra Butterfly, es queda tota la nit en vela,
esperant l'arribada de Pinkerton i al final es fica al llit
esgotada atenent als precs de Suzuki. Quan Butterfly i el nen
es retiren a descansar, regressen a casa Pinkerton i Sharpless.
Suzuki els rep i els comenta que la pobra està descansant;
ells li demanen que no l'avisi. Suzuki observa que hi ha una
tercera persona en el jardí: Kate (mezzosoprano), la
veritable esposa americana que tant va comentar Pinkerton. Sharpless
li revela a Suzuki que Pinkerton s'ha casat en el seu país
i li demana que sigui un suport per a la jove japonesa, perquè
per a les seves penes no hi ha consol possible. Mentre Suzuki
i Sharpless tracten de conversar sobre la necessitat que Butterfly
la conegui, Pinkerton es queda rondant per la casa i cau en
el compte del dany que ha ocasionat a la pobra japonesa, que
ha contat els dies i les hores des de la seva marxa. Suzuki
parla amb Kate, mentre que el cònsol i Pinkerton es queden
sols. Pinkerton li demana al cònsol que li doni tot el
seu suport a Butterfly, alhora que li confessa el seu remordiment
mentre que aquest li recrimina que, en el seu moment, no li
fes cas i li revela que Butterfly es va negar a tots els seus
consells, ja que creia en l'amor de Pinkerton. Quan Sharpless
li revela que Pinkerton ha portat a la seva esposa americana,
Butterfly mostra el seu caràcter més madur, tractant
de tranquil·litzar a Kate que no es preocupi per ella.
Suzuki va a la cerca del nen Dolore, mentre la jove japonesa
agafa el ganivet amb el qual el seu pare es va fer l'harakiri,
per a també fer-se'l ella. Suzuki li envia al seu fill
i s'acomiada d'ell, demanant-li que vagi a jugar i, en el mateix
moment que el nen marxa, Butterfly es fa l'harakiri mentre,
des de lluny, s'escolta la veu de Pinkerton tractant de cridar-la.
Pinkerton es queda amb molta pena i agenollat davant del cadàver
de Butterfly, mentre Sharpless tracta de dur-se al nen, perquè
aquest no pugui veure a la seva mare morta.
Retrat de Giuseppe Giacosa.
Foto Non solo cinema
Giuseppe Giacosa va morir d'una parada cardíaca,
el 1 de setembre de 1906, quasi amb 59 anys, a Colleretto Parella
o a Torí segons altres fonts. Va tenir una vida plena
i serena, amb poc d'amargor, molt d'èxit i molta satisfacció.
A títol pòstum es va publicar el 1909 l'assaig
"Conferenze e discorsi (Conferència i discurs)".
Alguns texts han estat extrets de "Giuseppe
Giacosa": Wikipedia i Centenari 1906-2006.
XAVIER RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Creative Commons.
