117. HENRY BATAILLE
Henry
Félix Achille Bataille va néixer el 4 d'abril de 1872 a Nîmes
(França), va ser pintor, poeta i dramaturg.
La seva família
pertanyia a la bona burgesia llenguadociana i els seus orígens es van centrar
essencialment en el departament d'Aude. El seu pare, Leopold Bataille, amb arrels
a Lauragais (Castelnaudary) va ser nomenat magistrat del Tribunal d'Apel·lació
de París al 1876, quan Henry tenia 4 anys. La seva mare, Alice Mestre-Huc,
tenia les seves arrels a Moux. A partir de 1876 Henry va realitzar els seus estudis
als Lycées Henri IV i Janson de Sailly, al "XVI ? arrondissement"
de París i Versalles.
La mort prematura del seu pare el 1883, va conduir
a la seva mare a traslladar tot el seu afecte a Henry, però lentament es
va anar abandonant i va morir el 1885. Orfe Henry, va ser criat per la seva germana
i el seu marit, Ernest Blagé, que es va convertir en el tutor del jove
de 13 anys. El 1886 després d'un trajecte escolar caòtic i de tenir
efectives aptituds pel dibuix, Henry va abandonar els estudis i va ingressar a
l'Académie Julian i després a Beaux-Arts, on va posar tota la seva
sensibilitat en l'art, especialment en el dibuix i la pintura. El 1891 va dirigir
el diari artístic "Journal des Artistes" quan molts dels seus
dibuixos i fins gravats, havien ja tingut alguna petita difusió. El 1893
va conèixer a l'actriu belga Berthe Bady nascuda el 1866, casant-se amb
ella no gaire més tard, encara que era 6 anys més gran que ell.
Retrat
de Berthe Bady la primera esposa d'Henry Bataille.
Foto
Monsite
El 24 de maig de 1894 Henry Bataille va estrenar
en el Nouveau-Théâtre de París la seva primera obra teatral,
la fira lírica en tres actes "La belle au bois dormant" escrita
en col·laboració amb el jove Robert d'Humières, amb música
de Georges Hue i decorats de Rochegrosse i que recorda vagament la poètica
del simbolisme. L'obra es basa en el famós conte de Perrault i relata quan
la bella dorment és desperta al cap de cent anys, quedant enamorada del
seu somni encantat i no del príncep que l'ha despertat, tractant vanament
de viure amb la meravellosa obsessió del seu somni. Quan el príncep
adverteix aquesta traïció mental, centenària i impossible de
dissipar, demana a les decaigudes potències de la vida, que tornin a dormir
a la seva enamorada. Els protagonistes de l'estrena van ser: Berthe Bady com la
Princesa, M. Krauss com el Príncep i Aurélien Lugné-Poe com
l'Aparició. La trama va ser realitzada el 1893 per Henry, i Robert va escriure
lo essencial del text, però l'obra en la seva estrena va xocar violentament
amb la crítica, la qual cosa va conduir a Henry Bataille a renunciar al
teatre, com una forma distinta d'escriure. No obstant això, amb el suport
de Marcel Schwob que va fer el prefaci, va publicar el 1895 la seva primera col·lecció
de poemes "La chambre blanche", els versos curts de la qual ja havien
estat escrits entre 1887 i 1894. La col·lecció inclou petites i
tendres impressions a propòsit de coses misterioses i vagues, a propòsit
de la naturalesa malalta i esvaïda, a propòsit de dones mudes que
passen perfumades de dolçor, de nétes prudents i tristes; en definitiva
d'una infància frèvola i poregosa. Henry Bataille va reviure la
seva infància fins al conte de fades i va centrar l'interès precisament
en l'espectacle d'aquesta metamorfosi i en veure com revisava la seva infància
i revivia la seva joventut: ahir és sempre el paradís perdut. Sempre
van haver uns pobles en els que es va recordar d'haver vist morir una tarda, i
que no va oblidar i on voldria tornar només un sol instant. Tornar cap
al passat que va veure morir, una tarda d'adolescència, una tarda de joventut,
una tarda d'amor. I així fins a la mort de cadascuna de les nostres existències
successives. Hi ha doncs, en aquest llibre d'infància, tota una filosofia
de la vida: un record malenconiós del passat i una por orgullosa del futur.
Henry
Bataille al estiu de 1892, va escoltar a un camperol cantar -a qui desitjava esbossar
a llapis- en el bosc bretó d'Huelgoat, al escoltar la cançó
va canviar d'idea i febrilment, sobre els seus genolls, va començar a escriure
les pàgines d'una llegenda que més tard, el 4 de maig de 1896, va
estrenar a la Comédie-Parisienne. Es tractava de la llegenda tràgica
en cinc actes "La lépreuse". L'argument narra la vida de la leprosa
Aliette que estima a Ervoanik, que a la vegada també l'estima. Aliette
li conta el seu amor a la seva mare la vella leprosa Tili que odia als homes al
marge dels quals viu i aquesta li conta a la seva filla que Ervoanik va ser Famant
de Fantik. Per venjança Aliette fa beure a Ervoanik del seu got, per lo
que serà conduït també a la leproseria. Els seus protagonistes
a l'estrena de l'obra van ser: Berthe Bady en el paper de la leprosa Aliette,
Paul Franck com Ervoanik i Louise France com la vella Tili. L'obra va tenir un
gran èxit de públic i crítica, lo que va fer tornar a Henry
Bataille de nou al teatre. En ella va posar en acció les mateixes sensacions
i les mateixes idees que, paral·lelament, va traslladar en els seus poemes.
Aquesta obra és el desenvolupament natural d'un cant popular. El tercer
acte es torna admirable, quan al conèixer el seu mal i la seva sort, el
leprós espera a casa del seu pare al seguici fúnebre que el conduirà
a la casa dels morts. Es tracta d'una obra totalment original i de perfecta harmonia,
en la que el vers emprat és molt simple, molt flexible, desigual d'extensió
i meravellosament ritmat: és el vers lliure en tota la seva llibertat familiar
i lírica. El 7 de febrer de 1912 es va estrenar a l'Opéra-Comique
de París una versió lírica de "La lépreuse"
amb música de Sylvio Lazzar, protagonitzada per Marguerite Carré
com Aliette, Léon Beyle com Ervoanik i Marie Delna com la vella Tili.
Carta
autògrafa d'Henry Bataille.
Foto
Nanga
El
8 de maig de 1897 Henry Bataille va estrenar en el Nouveau-Théâtre
de París, el drama tràgic contemporani en quatre actes i en prosa
"Ton sang", sense oblidar la seva guerra contra la crítica iniciada
a l'estrena de la seva primera obra teatral. En aquesta tragèdia les afinitats
corporals són substituïdes per les afinitats morals: és el
psiquisme material i el misticisme carnal. L'argument relata com Marta amb la
mateixa càndida inconsciència que va abandonar la seva carn a les
carícies del baró, oferirà la transfusió de la seva
sang per a salvar al moribund jove Daniel. La sang de la dona, pura o impura,
odi o amor, és una maledicció per a l'home. L'amor és una
alegria enverinada; la fatalitat vol que el bé suprem de l'home sigui la
font dels seus turments més cruels; que el riu d'on beu la vida sigui el
mateix d'on beu el dolor i la mort. Els protagonistes de l'estrena de l'obra van
ser: Berthe Bady com Marta, Marie Samary com Matilde, M. de Max com Daniel i Max
Barbier com Maxime. En el seu prefaci Henry Bataille va escriure: <<El drama
quan més simple i desproveït d'alta significació, millor fi
veritable obté>>. Una obra d'art, un quadre, una estàtua,
un poema, una novel·la o un drama, mai ha de tenir un significat massa
precís, ni voler demostrar alguna veritat moral o psicològica, ni
ser un ensenyament, ni contenir una teoria. Cal oposar Hamlet a Poliecto. Les
idees de Bataille semblen prudentment imprecises, sent confusament la vida, però
no la comprèn massa; és la condició mateixa de la puerilitat
de les seves obres. Tots els grans actes naturals de l'existència humana,
són dirigits o dominats per l'inconscient.
Retrat de l'actriu Berthe Bady, esposa d'Henry Bataille, realitzat per Toulouse
Lautrec el 1897.
Foto Images Google
El 4 de maig de 1900 va estrenar en el Théâtre
de l'Odéon de París la comèdia en quatre actes i en prosa
"L'enchantement", en la que la rivalitat amorosa de dues germanes, per
la forta passió que pateixen, deixa maltrets els 16 anys de Jeannine, la
més petita. Els protagonistes de l'estrena de l'obra van ser: M. Tarride
com l'escriptor Georges Dessandes, P. Rameau com Pierre Boissieux, Jane Hading
com Isabelle Dessandes i Marthe Régnier com Jeannine.
Henry
Bataille el 1901 va realitzar un àlbum de 22 litografies titulat "Têtes
et pensées", en el que va assolir "pintar cares de pensament",
figurant celebritats literàries de principis del segle XX com: Tristan
Bernard, Alfred Capus, Jules Case, Maurice Donnay, Paul Fort, André Gide,
Gustave Kahn, Jean Lorrain, Pierre Louys, Octave Mirbeau, Robert de Montesquiou,
Catulle Mendès, Lucien Muhlfeld, André Picard, Henri de Régnier,
Jules Renard, Georges Rodenbach, Edmond Sée, Jean de Tinan, Pierre Valdagne,
Femand Vanderem i Willy. L'àlbum va ser editat per Ouendorff.
Retrat del pediatra francès Antoine Marfan (1858-1942),
pintat per Henry Bataille.
Foto
Commons Wikimedia
Com
pintor es va sentir més atret pel retrat que pel paisatge. Va ser elegit
primer, dues vegades en els concursos preparatoris al premi de Roma. Henry Bataille
va afirmar: <<Mirar és ser pintor. Sofrir és ser poeta. De
la unió de la plàstica i de l'ànima, es pot fer néixer
el més bell art vivent integral: el Teatre>>.
Retrat
d'Henry Bataille realitzat per Pierre Louÿs a "Têtes et Pensées",
Paris el 1901.
Foto Commons Wkimedia
Bataille
va dur a l'escena drames i melodrames de l'existència moderna, si més
no, reduint de vegades grans problemes en els seus motius externs i femenins.
Per això la seva obra no ha estat duradora, tot i que no deixa de reflectir
una sensibilitat delicada, un sentiment sincer i un autèntic sofriment.
La societat que pintés amb certa indulgència li va pagar de sobres
amb el seu ple reconeixement, i les seves representacions van assolir, a París
i per onsevulla, l'entusiasta aprovació del públic. El 24 d'abril
de 1902 va estrenar en el Théâtre du Vaudeville de París la
comèdia en tres actes "Le masque" en la que relata la defensa
d'una simple dona, Geneviève, traïda pel seu marit, l'autor dramàtic
André Demieulle, i les astúcies que s'enginya per a reconquistar-lo.
Geneviève troba en la seva puresa moral l'idea d'actes tan temeraris, tan
arriscats, que només poden ser inspirats per l'instint més desenfrenat:
compondre una vida fictícia capaç d'abusar del seu marit, un autor
dramàtic en decadència. L'obra va ser protagonitzada en la seva
estrena per: Gabrielle Réjane en el paper de Geneviève Demieulle,
Léon Lérand com Sicault i G. Dubosc com Félix Rouchon.
El
14 de novembre de 1902 va estrenar en el Théâtre de l'Odéon
de París -reposat més tard el 25 de gener de 1905, en el Théâtre
de la Porte Saint-Martin- l'episodi dramàtic en 5 actes i un pròleg
basat en l'obra de Tolstoi "Résurrection", que és més
aviat una pel·lícula en cinc èpoques, en la que cadascuna
d'elles es juxtaposen a un viu i pintoresc quadre de costums: una nit de Pasqua
a la noblesa camperola, una deliberació de jurat, una recepció a
l'alta societat, un barri de dones en presó i una aturada d'un convoy de
deportats a Sibèria. L'escena central de l'obra, és la que apareix
la Maslowa (en la que Berthe Bady, protagonista ja de "La belle au bois dormant",
de "La lépreuse" i de "Ton sang", va ser: <<els
ulls, la cara i tota l'ànima>>) i el seductor príncep Nekludof,
que vol treure-la del fang, refer-li l'ànima i conduir-la a la resurrecció.
L'obra és de temàtica romàntica i encara que Bataille va
tenir dures paraules contra el romanticisme, va tornar a ell involuntàriament
sense poder-se mai alliberar del mateix. En la immensa majoria de les seves obres
futures es troben sempre la tendresa i la pietat. Bataille va barrejar el romanticisme
i el realisme amb l'idealisme líric. L'obra va ser protagonitzada en la
seva estrena i reposició per: Berthe Bady en el paper de la Maslowa, Dumény
i A. Calmettes com el príncep Nekludof, Maxence com Simonson i Flore Mignot
com Fedosia Mª Sylvie.
Henry Bataille va representar
el 12 d'abril de 1903 la comèdia en un acte "La déclaration"
que mai abans havia estat representada en cap teatre de París. La representació
es va realitzar a casa de Léon Bailby amb el concurs de Berthe Bady i André
Brûlé, que també la van representar al "Figaro"
i a la "Vie Heureuse". Amb altre repartiment es va representar a Marsella,
Rouen,... sota la direcció de Baret i també a Londres el 1903 davant
del Rei amb Jeanne Granier. La comèdia presenta una certa analogia, en
quant al seu subjecte, amb l'obra "Feu du voisin" de Francis de Croisset.
La nostàlgica obra d'Henry Bataille, és sempre
una crítica virulenta dels costums i de la moral quallada en les classes
altes, de la França de la avantguerra. El 8 de novembre de 1904 va estrenar
en el Théâtre du Vaudeville de París -reposada més
tard a la Comédie-Française, el 28 de desembre de 1920- la comèdia
en quatre actes "Maman Colibri", en la que Irène de Rysbergue,
una dona de mitjana edat, encara jove i bella, mare de dos fills i abandonada
pel seu marit, deixa casa seva per a seguir les aventures d'un jove de 20 anys
qui la abandona aviat per una dona més jove que ella. Desfeta mamà
Colibri, torna a casa seva trobant el perdó, a prop del bressol del seu
nét. L'obra va ser protagonitzada per: Berthe Bady, Léon Lérand,
Louis Gauthier i André Brûlé en la seva estrena en el Théâtre
du Vaudeville i per: Berthe Cerny, Raphaël Duflos, Roger Monteaux i Roger
Gaillard en la seva reposició en la Comédie-Française.
Exemplar
de "Maman Colibri" amb foto de Berthe Bady a la portada, que va interpretar
el paper d'Irène, el 1904.
Foto Monsite
Després de l'estrena de "Maman Colibri",
Henry Bataille va arribar a la fama i les seves obres teatrals es van representar
també a Broadway, convertint-se des de 1900 fins a l'inici de la Primera
Guerra Mundial el 1914, en un dels dramaturgs més aplaudits, pels seus
drames passionals que es desenvolupaven en una societat mesquina i decadent. Henry
Bataille va ser un perpetu malalt, un ànima torturada que es complaia amb
la postura de màrtir. Cada publicació va ser acompanyada d'un manifest
en el que va exposar les seves posicions contra els diaris tan partidistes com
virulents. Nombrosos drames d'Henry Bataille van conèixer els assalts de
la crítica. En la seva malaltissa sensibilitat, Bataille sofria per aquestes
crítiques exagerant la seva importància; es va considerar sistemàticament
perseguit i es va cuirassar dels manifestos, dels prefacis i dels preestrenes,
que el van fer ser un dels més prolixos estetes del drama modern, almenys
segons la seva concepció personal. Això explica el to agre i violent
de certs escrits didàctics de Bataille i el caràcter susceptible
i agrit d'un home al que, en aparença, la fama li havia donat tot el que
tenia dret a exigir-li.
El 1904 va publicar la col·lecció de
poesies "Le beau voyage" que va tenir una altra edició més
completa el 1916. En aquesta col·lecció va reunir tots els poemes
escrits després de "La chambre blanche" a manera de descans dels
assajos dramàtics. El poeta Bataille cada vegada més va haver de
cedir davant del Bataille dramaturg.
Retrat d'Henry Bataille.
Foto
Reynaldo Hahn
El
27 d'octubre de 1905 va estrenar en el Théâtre du Vaudeville -reposada
més tard el 24 de novembre de 1913, en la Comédie-Française-
el drama en quatre actes "La marche nuptiale", en la que Grâce
de Plessans, una jove rica i complimentada, deixa les seves comoditats per a casar-se
amb el seu pobre i tímid professor de música, per qui sent una devoció
gairebé maternal. A París, on viuen miserablement, Grâce és
temptada a cedir als afectes de Roger Lechatelier, el marit d'una de les seves
amigues. Però el sentit del deure i el nen que espera la retornen al seu
desgraciat marit. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena en el Théâtre
du Vaudeville per: Berthe Bady en el paper de Grâce de Plessans, Gaston
Dubose com Roger Lechatelier, Janvier com Claude Morillot i Gabrielle Dorziat
com Suzanne Lechatelier; i en la seva reposició en la Comédie-Française
per: George Grand i Alexandre en el paper de Roger Lechatelier, Georges Berr i
R. Monteaux com Claude Morillot i Mlle. Lara i Valpreux com Suzanne Lechatelier.
Berthe Bady i Gaston Dubose interpretant el tercer acte de "La marche nuptiale".
Foto Photographers Direct
Margarida
Xirgu va inaugurar la campanya madrilenya de 1915, en el Teatro de la Princesa,
amb l'adaptació castellana de "La marcha nupcial". El públic
es va mostrar una mica reservat i fred per la lentitud del desenvolupament de
la tècnica analítica, que l'autor va imprimir en l'obra. "La
marcha nupcial" va ser representada per Margarida Xirgu en innombrables ocasions,
en el transcurs dels anys fins a la dècada dels 30 i per tot el país.
El 1928 l'obra va ser duta al cinema, dirigida per André Hugon i amb el
següent repartiment d'actors i actrius: Louise Lagrange, Pierre Blanchar,
Janine Borelli, Louise Dauville, Olga Day, Paul Guidé i Vardannes.
Cartell del film "La marche nuptiale".
Foto
Films de France
Poc a poc Henry Bataille es va anar
convertint en més comercial que en artista. El 10 de desembre de 1906 va
estrenar en la Comédie-Française la comèdia en quatre actes
"Poliche", en la que Didier Mereuil (Poliche) està enamorat de
la bella Rosine de Rinck i fa qualsevol cosa per a agradar-li. Rosine no l'estima
i es deixa seduir per un fogós aviador. Però un dia ella s'adona
que Poliche no és més que una façana i que Didier si és
un home seriós. Intenta viure amb ell, encara que no pot i el deixa sense
esperança de retorn. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena per:
Maurice de Féraudy en el paper de Didier Meireuil, Henry Mayer com Boudier,
Cécile Sorel com Rosine de Rinck i Berthe Cerny com Pauline Laub.
El 2 de febrer de 1908 va estrenar en el Théâtre de la Renaissance
de París -reposada més tard en el Théâtre de la Porte
Saint-Martin, el 5 d'octubre de 1911- la comèdia en quatre actes "La
femme nue", la trama de la qual es desenvolupa a Montparnasse on Lolette
Cassagne és model del vell pintor Pierre Bernier, que ha conquistat la
celebritat gràcies a un nu que li ha fet. Aviat s'enamora d'un jove artista
i deixa al seu ancià mentor, encara que el seu jove amant al final l'abandonarà.
L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena i reposició, una vegada
més per l'esposa d'Henry Bataille, l'actriu Berthe Bady en el paper de
Lolette, acompanyada de Pierre Magnier com Pierre Bernier i Andrée Mégard
i Jane Hading com la princesa de Chabran. A la seva estrena es va parlar molt
de qui volia caricaturitzar Bataille, amb el personatge del vell pintor: A la
moral decadent i als costums inhabituals, a Debussy o al príncep de Polignac?.
Margarida Xirgu va estrenar, a la primavera de 1915, en el Teatro de la Princesa
de Madrid, l'adaptació castellana de "La mujer desnuda" i el
17 de juliol de 1915 la va estrenar en el Teatre Novetats de Barcelona. L'obra
va agradar al públic i a la crítica i va ser diverses vegades representada
per la Compañía Margarita Xirgu en diferents teatres del país.
"La femme nue" va ser duta al cinema diverses vegades, entre les quals
destaquen: la dirigida per Jean-Paul Paulin el 1932, amb el següent repartiment:
Florelle (Lolette), Raymond Rouleau (Pierre Bernier), Constant Remy (Jean Rouchard),
Alice Field (la princesa de Chabran), Armand Bour (el príncep de Chabran),
Maxime Fabert (Tabourot), Paul Clerget (Garzini), Marcel de Garcin (Gréville),
Odette Talazac (Mme Garzin), Louis Melrack, Robert Charlet i Pierre Delu.
Cartell del film "La femme nue" de 1932.
Foto
Dvd Toile
i la dirigida el 1949 per André
Berthomieu, amb el següent repartiment: Yves Vincent (Pierre), Giselle Pascal
(Loulou), Michèle Philippe (la princesa de Chabran), Jean Tissier (Roussel),
Jean Davy (Ronchard), Paulette Dubost (Suzon), Germaine Charley (Mme. Garzin),
Suzanne Guémard (l'infermera), Annie Avril (la criada), Pierre Magnier
(el príncep de Chabran), Jean Toulout (Garzin) i Arthur Allan (Jacopoulos).
Cartell del film "La femme nue" de 1949.
Foto Images Google
El 30 de març de 1909 Bataille
va estrenar en el Théâtre de la Renaissance de París la comèdia
en quatre actes "Le scandale", que relata l'etern triangle de la dona,
el marit i l'amant i que va ser protagonitzada per: Berthe Bady en el paper de
Charlotte Férioul, l'actor Samary com Maurice Férioul en l'estrena
i el gran actor Lucien Guitry -el Sarah Bernhardt masculí- en la doble
reposició del setembre de 1909 i Pierre Maffnier com el comte Artanezzo.
Henry Bataille va ser home de paradoxes, un gran burgès de confortables
èxits i va servir al seu públic un teatre, que retornava l'imatge
funesta de la societat que sempre va jutjar indigesta. Sovint evitant París,
va redactar les seves obres en el seu castell de Vivières (Aisne) que va
comprar el 1910.
Henry Bataille va estrenar en el Théâtre
du Gymnase de París el 25 de febrer de 1910 -reposada més tard al
novembre de 1919, en el Théâtre de París- el drama en quatre
actes "La vierge folle", una obra mestra de virtuositat i emoció,
com la van qualificar a la seva estrena. La trama narra la història d'un
advocat ja madur, Marcel Armaury, que casat amb la seva irreprotxable esposa Fanny,
manté una relació amorosa amb una jove de 18 anys, Diane de Charance,
germana d'un dels seus cursetistes, Gaston de Charance. Els pares de Diane descobreixen
la mala conducta de la seva filla i l'amenacen de dur-la a un convent. Armaury
i Diane marxen a Londres, per a viure allí el seu amor sense preocupacions
ni impediments. La desgraciada Fanny deixa partir al seu marit amb molta dignitat
i tendresa. Armaury sembla rendir-se a les seves raons, lo que fereix la sensibilitat
de Diane, que treu profit d'una trobada furiosa amb el seu germà Gastón,
per a morir amb el tir de la seva pistola. L'obra va ser protagonitzada per Berthe
Bady i en la seva reposició per Gabrielle Réjane en el paper de
Fanny Armaury, Monna Delza com Diane de Charance, Pierre Magnie i Dumény
com Marcel Armaury, A. Calmettes com el duc de Charance, Armand Bour i Signoret
com Abbé Roux i Roger Vincent i R. Monteaux com Gaston de Charance.
El
1912 Margarida Xirgu va representar en el Teatre Principal de Barcelona l'adaptació
catalana de la "La verge boja" traduïda per Carles Costa. L'obra
havia estat ja estrenada el 1910, en el Teatre Romea per Emilia Baró i
Carles Capdevila.
Margarida
Xirgu protagonitzant "La verge boja".
Foto
Archivo familiar Albert Prats
El drama
va ser dut al cinema diverses vegades, destacant entre totes: el film dirigit
el 1929 per Luitz-Morat i amb el següent repartiment: Suzy Vernon (Diane
de Charance), Emmy Lynn (Fanny Armaury), Simonne Judic (Ketty), Mme. de Morlaye
(la duquessa de Charance), Jean Angelo (Marcel Armaury), Maurice Schutz (el duc
de Charance), Pierre Fresnay (Gaston de Charance) i Charley.
Cartell del film "La vierge folle" de 1929.
Foto
Dvd Toile
i el film dirigit el 1938 per
Henri Diamant-Berger, amb el següent repartiment: Annie Ducaux (Fanny Armaury),
Victor Francen (Marcel Armaury), Juliette Faber (Gisèle), Michel André
(Gaston de Charance), Gabrielle Dorziat (la mare de Gisèle), Claire Gérard,
Marie Déa, Denise Kerny i Gaby Andreu.
El 26 d'abril
de 1910 Bataille va estrenar amb música pròpia, en la Comédie-Française
el poema dramàtic en un acte i un pròleg "Le songe d'un soir
d'amour". Es tracta d'un poema teatral dolorós i tendre, que va ser
protagonitzat per Bartet en el paper de l'Ombra, Cécile Sorel com Ella,
George Grand com Ell i Alexandre com l'Altre. El 27 de febrer de 1911 va estrenar
en el Théâtre de la Porte Saint-Martin de París -reposada
més tard en el Théâtre de París, el 25 de març
de 1920- la comèdia en quatre actes "L'enfant de l'amour", protagonitzada
en la seva estrena i la seva reposició per: Gabrielle Réjane i Vera
Sergine en el paper de Liane Orland, Andrée Pascal i Sylvie com Aline,
S. Frévalles i Juliette Clarens com Nellie Rantz, André Brûlé
com Maurice Orland i Dumény i Mauloy com M. Rantz.
El
1912 Henry Bataille va acabar la tempestuosa relació amb la seva esposa
l'actriu Berthe Bady i va començar una nova relació amorosa amb
la també actriu Yvonne de Bray, nascuda a París el 12 de maig de
1889, amb 17 anys menys que ell i que l'acompanyaria fins a la seva mort.
Retrat d'Yvonne de Bray.
Foto Appl Lachaise
El
26 de novembre de 1912 va estrenar en el Théâtre de la Porte Saint-Martin
de París la comèdia en tres actes "Les flambeaux", en
la que relata les desventures del professor de biologia Laurent Bouguet i de la
seva amant l'hongaresa Edwige Voroditchge. Aquesta relació amorosa és
insinuada a Mme. Bouguet per la seva filla Marcelle, però la mare no creu
la suposició injuriosa i per a frenar la possible relació, encarrega
al seu marit que faci els sondejos pertinents per a casar a Edwige amb el seu
alumne Blondel. Encara que Edwige no estima a Blondel accepta el matrimoni, doncs
sinó -com l'indica Bouguet- sap que haurà de marxar. A la vegada
Blondel que si estima a Edwige, no vol casar-se amb ella doncs sap, com tot el
món, que és l'amant de Bouguet, però és convençut
per aquest que és necessari aquest matrimoni per a detenir un judici pendent
a Hongria contra ella. Al final Bouguet rep el Premi Nobel de biologia pels seus
estudis sobre la curació del càncer i exigeix ja moribund a Edwige
que abandoni França. L'obra va ser protagonitzada ja en la seva estrena
per Yvonne de Bray -la nova companya de Bataille- com Edwige Voroditch i i la
va acompanyar el següent repartiment: Le Bargy en el paper de Laurent Bouguet,
Suzanne Desprès com Mme. Bouguet, Simone Frévalles com Marcelle
Bouguet, F. Huguenet com Blondel, J. Coquelin com Hernert, Etiévant com
Pravielle, Collen com Pélissier, Harment com l'amant, Savry com Hervé,
L. Christian com el director de L'Aube, Person com Bonvallet, Mernet com Taloires,
Richaut com Barattier i Doney com un periodista. A l'octubre de 1913 es va representar
com assaig en el Théâtre de la Porte Saint-Martin, l'obra inèdita
en sis quadres i un pròleg escrita en col·laboració amb Albert
Flament "Manon, fille galante" que va estar retinguda i destinada a
una altra escena durant la Primera Guerra Mundial i que per testament, Henry Bataille
va prohibir qualsevol representació o publicació.
Henry
Bataille va estrenar en el Théâtre du Vaudeville de París,
el 22 d'octubre de 1913, la comèdia en quatre actes "Le phalène",
que va desencadenar passions i va suscitar els més vehements comentaris.
En la trama de l'obra, Thyra de Marliew apaivaga amb una injecció de cianur
la sed histèrica de bellesa que la devora. És la resolució
tràgica del dilema que es traça al voltant de l'existència,
sense exceptuar a ningú, les fatalitats eternes de l'amor i de la mort.
L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena per: Yvonne de Bray en el paper
de Thyra de Marliew, Pierre Magnier com Lignières, Paul Gapellani com el
príncep Philippe de Thyeste i Aimée Tessandier com Mme. de Marliew.
En la seva estrena la crítica es va exaltar i Bataille va replicar amb
la redacció d'un prefaci dedicat a: <<un jove de trenta anys, si
aquestes línies arriben fins a ell>>, en el qual va relatar tots
els incidents, quedant tan desenganyat que es va oposar a l'èxit de l'obra.
Bataille va lluitar sempre cara a cara amb la crítica, des de l'estrena
de "La belle au bois dormant" i mai va suportar acceptar les línies
menyspreadores dels diaris. La publicació de "Le phalène"
es va acompanyar de retalls de premsa del moment. Gaston Calmette de "Le
Figaro" el va qualificar d'immoral i Léon Daudet de "L'Action
Française" va escriure: <<pobre Bataille, pobre productor de
pollastres flacs... Henry Bataille polissó de les Lletres, reprèn
la Creu del Nord>>. Louis Aragon deia en la seva "Paradoxe vivant":
<<Llavors, Bataille va ser un autor de tesis? Sens dubte aquest va ser el
seu desig. Va construir la seva obra dramàtica sobre la denúncia
d'una societat burgesa malalta d'hipocresia. Curiós contrast: gran burgès,
element necessari del "Tot París" literari, home satisfet per
l'èxit de les seves obres; i es bat amb els seus. I tots el rebutgen: els
aristòcrates i la societat rica parisenca, no li perdonen la seva traïció.
La jove guàrdia li conserva poc rancor: no és dels seus. Aquestes
crítiques de plomes sagnants li serveixen un mica de tot això. Bataille
és l'home del teatre malsà i decadent...>>.
Retrat d'Henry Bataille el 1913.
Foto Heritage
A
partir de llavors Henry Bataille es va inclinar pel teatre d'idees i el drama
social. Va ser també un teòric de la motivació subconscient.
Encara que no va utilitzar les seves teories en la major part dels seus propis
treballs, va ajudar a influir a dramaturgs posteriors com Jean-Jacques Bernard
i a l'escola "del silenci". El 9 de novembre de 1916 va estrenar en
el Théâtre de la Porte Saint-Martin de París la comèdia
en tres actes i un prefaci "L'amazone", que va esvalotar a tots: <<als
aprofitats de la literatura sentimental, de les infermeres angèliques i
de les padrines almivarades>>. Va ser una obra valenta, capaç possiblement
de sorprendre a una part del mateix públic daurat que havia donat fama
a Bataille. L'obra es basa en l'etern debat que existeix entre l'imperiosa veu
que exalta la renúncia, que saluda al sacrifici d'un mateix com el cim
més alt de l'energia humana; i l'amor estripat i martiritzat. Són
les dues cares de la guerra. Pierre Bellanguer que té 46 anys i és
sotstinent en la reserva, aconsegueix amb subterfugis no ser enviat al front,
en la guerra de 1914. Casat amb l'antipàtica Cécille Bellanger,
estima a Ginette, encara que ella només li concedeix la seva amistat. Perquè
reconeixi el seu valor, Pierre marxa al front i és mort per l'enemic. Al
conèixer la desgraciada notícia Ginette que estava a punt de casar-se
per conveniència amb un sotsprefecte, l'abandona i es converteix en la
monja del patriotisme. L'obra en la seva estrena va ser protagonitzada per: Gabrielle
Réjane com Cécile Bellanger, A. Antoine com Pierre Bellanger, L.
Gauthier com M. Duard i Mlle. Simone com Ginette Dardel. "L'amazone"
forma part de la trilogia que junt amb obres posteriors com "L'animateur"
i "La chair humaine", composen el teatre social d'Henry Bataille.
El
1916 es va publicar la col·lecció de poemes "La divine tragédie",
en la qual es comprova que la vida va madurar el seu pensament, l'experiència
va enriquir la seva forma i la tragèdia de la guerra al ferir la seva sensibilitat,
li va conferir una febril eloqüència i inspiració. Referent
a això Bataille es va fer aquesta pregunta: <<Deu el poeta per a
expressar l'aspror tràgica de la guerra, haver-la viscut directament?>>.
El 1917 va publicar el seu assaig "Écrits sur le théâtre",
una col·lecció d'estudis sobre: Shakespeare, Tolstoi, Alfred de
Musset, Henry Becque, Georges de Porto-Riche, Jules Renard, Gabrielle Réjane
i Sacha Guitry. El 16 d'octubre de 1918 va estrenar en el Théâtre
Réjane de París la comèdia en dos actes "Notre image",
que va tenir una acollida molt decebedora i que no va arribar ni a salvar-la,
el seu primer acte molt animat. L'obra es basa en la vida d'una vella cortesana
sentimental i va ser protagonitzada en la seva estrena per: Gabrielle Réjane
en el paper d'Honorine, Jane Renouardt com Henriette, F. Huguenet com Armand de
Jussieux i Armand Bour com Martin-Puech.
Retrat d'Henry Bataille.
Foto Theatre Msu Edu
A
partir de 1919 es va atrinxerà a la seva propietat del Vieux Phare a Rueil.
El 15 d'abril d'aquest mateix any va estrenar en la Comédie-Française
la peça en quatre actes "Les sœurs d'amour", en la que Frédérique
Ulrich, la dona de 35 anys d'un ric arquitecte i mare de família, estima
a un modest empleat del seu marit, el jove de 28 anys Julien Bocquet. Eveline
li descobreix aquesta relació a Ulrich i Frédérique s'escapoleix
de la seva llar amb Julien, a qui encara no s'ha lliurat. Al final Frédérique
torna amb el seu marit i la seva família, amb l'acord de guardar les aparences
davant de la gent. En l'obra Frédérique de gran puresa moral per
l'educació religiosa rebuda, s'enfronta amb Éveline que personifica
l'instint. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena per: Léon Bernard
en el paper de M. Bocquet, Alexandre com Julien Bocquet, Berthe Cerny com Frédérique
Ulrich, Thérèse Piérat com Eveline i Kolb com Mme. Bocquet.
Retrat d'Henry Bataille a casa seva.
Foto
Gallica
El 27 de gener de 1920 va estrenar en el Théâtre
du Gymnase de París la comèdia en tres actes "L'animateur",
que forma part de la trilogia del teatre social de Bataille. L'obra relata la
vida del famós periodista Dartès, que per un article imprevist publicat
en un diari que no contempla la política teòrica, sembla que defensi
a l'extrema esquerra. La seva dona que sempre l'ha enganyat l'abandona, al contrari
que la seva filla Renée Dartès -encara que duu el seu cognom és
fruit d'un adulteri maternal- que es converteix en la col·laboradora del
seu pare. Gibert un periodista d'extrema dreta, vol publicar un pamflet contra
Dartès amb l'ajuda d'uns documents íntims facilitats per l'adúltera
muller d'aquest últim. Renée amenaça a Gibert amb matar-se
si dóna a conèixer aquesta informació, però finalment
és Dartès qui mor al rebre un tir de pistola d'un exaltat jove seguidor
de Gibert. L'obra intenta fer veure les aspiracions proletàries, encara
que Bataille no entenia al poble més que a través de la retòrica
dels polítics. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena per: la
seva companya Yvonne de Bray en el paper de Renée Dartès, Alexandre
Arquillière com Dartès, Henriette Roggers com Mme. Dartès,
Armand Bour com Donadieu i Dumény com Gibert.
Henry Bataille va publicar
el 1920 la col·lecció de poemes "La quadrature de l'amour"
en la que considera a la gent com un foc que s'apaga, que no és més
que el sentiment sord que va voler descriure en el fons dels seus drames. Encara
que va ser anunciada l'obra com un assaig, es tracta de poesia, ja que aquesta
no té res en comú amb un munt de trivialitats, de mals jocs de paraules
(l'amour du jeu et du hasard, l'amour enfant de poème) o de pàgines
titulades ridículament (la natation naturelle, génération
de l'infidélité, stratégie du soupçon, les mandibules
de la sympathie et budget sentimental, ...). Es tracta d'una obra escrita en una
prosa nua, amb una gran subtilesa sentimental i ironia sobre múltiples
teoremes casuístics amorosos. El 5 de desembre de 1920 va estrenar en el
Théâtre de París la comèdia "L'homme à
la rose", que és una variació del tema de Don Juan. És
en realitat només un monòleg llarg de l'heroi, les reflexions dels
comparses i la desfilada de les dones: la nena que fuig de la vella, Elvire que
oblida a la monja que es va condemnar per un petó,... La llegenda del Don
Juan roman en l'esperit dels homes més efectiva que la realitat i és
il·lustrada amb una aparició de dones molt despullades, lo que va
desconcertar al públic a més de tractar-se d'un tríptic massa
heterogeni. Bataille va afirmar: << La joventut és tot en l'amor
i és necessari viure la vida passional mentre es pugui>>. L'obra
va ser protagonitzada en la seva estrena per: André Brûlé
en el paper de Don Juan que també va ser el director d'escena, Eve Francis
com Consuelita, Monna Delza com Inés, Mary Marquet com Pepilla i Gaston
Dubosc com Alazonzo.
El 24 de febrer de 1921 va estrenar en el Théâtre
du Vaudeville de París la comèdia en tres actes "La tendresse",
en la que l'actor dramàtic membre de l'Acadèmie Française
Barnac, té per companya a la bella actriu Marthe, encara que entre els
dos no hi ha amor sinó només tendresa. Però un amic l'informa
que ella l'enganya i Barnac fa espiar les seves converses, descobrint que Marthe
es fa la complaent amb un comicastre de 20 anys, Alain Sergyll. Al cap de dos
anys Barnac torna amb Marthe, només per la tendresa que li guarda, deixant-la
lliure en els seus enamoriscaments amb el jove Alain, a qui fins i tot dóna
diners. Barnac pensa que la gent dirà que es tracta d'un "ménage
à trois", però poc li importa doncs a més es veurà
visitat assíduament pel jove, amb qui podrà conversar. L'obra és
una apologia de la passió. Hi ha en ella una dissociació, ja latent
en "Ton sang" o "L'enchantement", de dos elements de la passió.
És el que Bataille denomina "idealisme", arribant fins al cinisme
i l'audàcia de la brutalitat, com els idealistes místics i que enllumena
a obres com "Les soeurs d'amour" i "La tendresse". Després
d'experiències inútils i doloroses, Henry Bataille va tenir la voluntat
de conservar la força per a tornar a subjectes només compatibles
amb el seu geni particular, però aquesta vegada, subjectes fins i tot més
rics, i més humans que li donessin la revenja. L'obra va ser protagonitzada
en la seva estrena per: Yvonne de Bray en el paper de Marthe, F. Huguenet com
Barnac i André Luguet com Alain Sergyll.
El 1921 va morir la seva primera
companya Berthe Bady, als 55 anys d'edat. El 9 de febrer de 1922 va estrenar en
el Théâtre du Vaudeville de París la comèdia en tres
actes "La chair humaine" l'argument de la qual narra la banal història
de Gabriel Levasseur, el fill d'un ric burgès que sedueix a la costurera
Jeanne Boulard, que treballa durant el dia a casa dels seus pares, de la relació
dels quals neix un fill, sense informar a ningú de la seva relació.
Levasseur el 1914, en plena Primera Guerra Mundial es converteix en un gran industrial
proveïdor de guerra, sent un bon home a la seva vida privada. Jeanne un dia
li diu que el seu fill ha estat mort per l'enemic. Levasseur li conta la mort
del seu germanastre al seu fill legítim Philippe, que sota el pretext de
tenir una salut delicada està amenaçat de ser enviat al front. Al
final Philippe decideix emular al seu germanastre i s'incorpora a la guerra, encara
que arribarà massa tarda per a batre's amb l'enemic. Aquesta obra tanca
la trilogia del teatre social de Bataille, juntament amb "L'amazone"
i "L'animateur". El repartiment de l'obra en la seva estrena i reposició
va ser el següent: Jeanne Granier i Falconetti com Boulard, André
Polack i F. Huguenet com Gabriel Levasseur, Jean Silvestre com P. Levasseur i
V. Francen com el soldat. Al desembre de 1921 va estrenar en el Théâtre
de París la comèdia en quatre actes "La possession" que
és la modernització de l'obra "Manon Lescaut" de l'Abat
Prévost i on les idees s'entronquen amb anècdotes de passió,
en les quals la dona no sap viure alliberada de certs suggeriments carnals i àdhuc
menys alliberar-se d'esclavituds socials regentades pels diners: la dona no pot
escapar de la possessió. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena
per: Yvonne de Bray en el paper de Jessy, Sylvie com Passerose, Lender com Mme.
Cordier, Paul Bernard com Max Bignon, Mauloy com el duc de Chavres i Capellani
com Serge de Chavres.
Henry Bataille va publicar el 1922 la novel·la
autobiogràfica "L'enfance eternelle", en la qual narra els pesars
d'un home confrontat a la desil·lusió per les brutalitats de la
gent contemporània, destacant-se com observador àrid d'un París
massa preocupat per les seves llums i els seus falsos valors. Bataille ja no va
respirar més els candits perfums de la seva infància. Va ser molt
treballador a París, a Vivières o a Rueil, va viure sempre davant
del seu escriptori, produint amb frenesí obstinat. En els últims
anys, per a minorar l'esforç i mantenir aquesta febre creadora, va tenir
el costum, durant els assajos de les seves obres, de residir en un hotel molt
pròxim al teatre. Quan es va veure impedit de seguir els assajos, va realitzar
les postes en escena en ràpids croquis sobre el propi manuscrit. Com pintor,
va dibuixar maquetes de decorats. Com músic va passar llargues hores escoltant
obres, com una sonata de Beethoven per exemple i no va deixar que ningú
més que ell es cuidés d'escriure la música d'escena de l'obra
"Songe d'un soir d'amour". Va tenir una efectiva força al no
haver-se dispersat amb cap altre gènere literari, al no haver practicat
ni la novel·la ni la notícia periodística -els dons del novel·lista
i del narrador, a més són totalment diferents als exigits per l'escena-
per a dedicar-se únicament al teatre. El que va perdre en universalitat,
ho va guanyar àmpliament en intensitat. En els seus últims dies,
quan la fama arribada es trobava ja en ple declivi, va acabar l'obra "Le
voyage", que va ser estrenada pòstumament en el Théâtre
du Gymnase de París el 1937.
Va morir sobtadament a
la seva propietat el "Vieux Phare" a Rueil-Malmaison el 2 de març
de 1922 gairebé a l'edat de 50 anys. Després de les seves exèquies
a Saint-Honoré d'Eylau el 6 de març de 1922, les seves restes mortals
van ser traslladades a Moux (Aude) a prop de la tomba familiar. Sobre la seva
tomba es troben una escultura del cèlebre animalista Pompon (pseudònim
de Ponsinet Edouard) i una reproducció del poema transí "Le
transi de René de Chalon" de Ligier-Richier.
Tomba d'Henry Bataille
a Moux.
Foto Images Google
Yvonne
de Bray va morir el 1954, a l'edat de 65 anys. Quan va morir Henry Bataille, abatuda
per la pena i el dolor, va decidir interrompre les seves activitats teatrals,
i va esperar pacientment fins a després de la guerra, per a actuar en el
cinema.
L'obra d'Henry Bataille no ha resistit la mort del
seu autor, tal com ell mateix va dir en aquest cruel epitafi: <<C'est toujours
par ce qu'elle contient de vérité qu'une oeuvre nouvelle choque
ses contemporains. C'est toujours et seulement pour ce qu'elle aura contenu de
vérité que cette oeuvre est appelée à subsister dans
l'avenir>>.
Alguns texts han estat extrets de:
"Le Cercle d'Henry Bataille" i "L'évolution morale dans
le théâtre d'Henri Bataille".
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Creative Commons.
