114. HENRY ARTHUR JONES
Henry
Arthur Jones va néixer el 20 de setembre de 1851 a Grandborough, Buckinghamshire
a Anglaterra, va ser dramaturg, assagista i articulista.
Fill
de l'agricultor galés Silvanus Jones, va rebre l'ensenyament primari en
el seu districte natal i va començar d'hora, als 13 anys, a guanyar-se
la vida a Bradford, com viatjant de comerç, treball que no va abandonar
fins als 30 anys, emprant el seu temps lliure amb la literatura. La gent amb la
qual s'havia criat pensava que les obres teatrals eren invenció del diable
i que els que assistien a veure-les al teatre es buscaven la perdició.
Però Henry Arthur va sentir una atracció pel teatre que no va poder
controlar. La seva primera obra teatral la va escriure als 16 anys, dos anys abans
d'haver trepitjat cap teatre.
Va viure en el període
de la transició victoriana, quan el drama tractava d'alliberar-se de les
heretades superficialitats i intentava adaptar-se a la vida contemporània.
El 1878, a l'edat de 27 anys, va estrenar la seva primera comèdia en el
Theatre Royal d'Exter "Només a la cantonada" (Only round the
corner) i el 1879 va estrenar el melodrama popular "Un error administratiu"
(A clerical error), inspirat en melodrames francesos i en el que va participar
així mateix com actor. Al novembre de 1882 va estrenar en el Princess's
Theatre de Londres el melodrama escrit en col·laboració amb Henry
Herman "El rei de plata" (The silver king), l'èxit econòmic
del qual li va permetre escriure des d'aleshores comèdies del seu gust.
"El rei de plata" va obtenir un clamorós èxit a la seva
estrena als Estats Units.
El 1884 va estrenar el seu primer
drama seriós i social "Sants i pecadors" (Saints and sinners),
en el que va presentar la vida en una ciutat anglesa, la seva classe mitja i la
religió que practicava. El públic de la primera representació,
el va esbroncar i la crítica el va atacar feroçment per haver utilitzat
el tema religiós a la seva obra. De tota manera l'obra va donar dues-centes
representacions i va provocar lloances com les del crític cultural Matthew
Arnold. Henry Arthur Jones, el gener de 1885, es va defensar de les crítiques
a "Sants i pecadors" en un article publicat al "Nineteenth Century",
prenent com punt de partida una cita del prefaci de "Tartufo" de Molière.
El 1884 va adaptar també el drama "Casa de nines" d'Henrik Ibsen
pel públic anglès, sota el títol de "Trencant una papallona"
(Breaking a butterfly) i sota l'influència del dramaturg noruec va seguir
escrivint drames de crítica social i moral.
Henry Arthur
Jones descoratjat per l'ocorregut amb "Sants i pecadors", va estrenar
a continuació comèdies de caràcter satíric-sentimental,
que posaven en escena un problema o defensaven una tesi, com "L'intermediari"
(The middleman) el 1889; "Judes" (Judah) el 1890; "La ballarina"
(The dancing girl) i "Els croats" (The crusaders) el 1891; "El
temptador" (The tempter) el 1893; i "El cas de la rebel Susanna"
(The case of rebellious Susan) el 1894; encara que no va abandonar les seves comèdies
de crítica social com "La botiga de llaminadures" (The bauble
shop) i "Les disfresses" (The masqueraders) estrenades respectivament
el 1892 i el 1894.
Retrat d'Henry Arthur Jones.
Foto Google Images
El 1895
va publicar el seu assaig sobre teatre "El renaixement del drama anglès"
(The renascence of the english drama). El 11 de maig de 1895 va estrenar en el
Saint James Theatre de Londres la comèdia en tres actes "El triomf
dels filisteus" (The triumph of the philistines) sota la direcció
del famós actor George Alexandre i en la que la crítica social va
aparèixer de nou accentuada. Filisteu és l'ignorant en matèria
d'art, el qui parla del mateix sense entendre gens ni mica. La victòria
és -com sempre- per als filisteus. Quantes vegades l'ignorància
sol triomfar i en art més que en qualsevol altra cosa. La comèdia
va ser escrita en resposta a diverses severes crítiques de les seves obres
anteriors, especialment les d'un crític de la publicació "The
Times". Margarida Xirgu en el segon període del Teatre Íntim
d'Adrià Gual va estrenar, amb gran èxit de públic i crítica,
el 31 de gener de 1908 en el Teatre Romea de Barcelona "La victòria
dels filisteus", en versió adaptada i traduïda per Salvador Vilaregut
Marti i Alexandre P. Maristany. El repartiment sota la direcció d'Adrià
Gual, va ser: l'afrancesada Sally Lebrune (Antonia Baró), l'aristòcrata
Lady Beauboys (Adela Clemente), la jove vídua Alma Suleny (Margarida Xirgu),
la nerviosa Miss Angela Soar (Marta Cazorla), Jorgan el fabricant de calçat
(Jaume Borràs), l'aristòcrata viatger Sir Valentine Fellowes (Joan
Vehil), el ric i avar Pote (Jaume Capdevila), el llest Blagg (Jaume Martí),
l'apàtic Modlin (J. Capdevila Guerra), l'alegre Corby (Agustí Antiga),
el pintor Willie Hesselwod (Ramon Tor), el fill Tomàs Blagg (la nena, Assumpció
Casals, que més tard seria una de les primeríssimes actrius de l'escena
i de la pantalla) i el presumit Wheeler (Salvador Cervera).
Portada de "La victòria dels filisteus".
Foto
Issuu
Jones va atacar en
les seves obres: l'hipocresia, l'egoisme, la vanitat, el fanatisme i sobretot
l'idea -molt anglesa- que l'home no atempta contra la moral mentre sàpiga
guardar les aparences. Les seves obres no són estudis de caràcter
individual sinó col·lectiu i de certes tendències de la vida
moderna. El 1896 va estrenar a Londres una de les seves obres més importants
"Miguel i el seu àngel perdut" (Michael and his lost angel),
en la que va fer un estudi de la gent provinciana d'una petita ciutat, preocupada
amb l'expiació de la seva culpa. L'obra és tan sentimental com romàntica
i presenta una solemne actitud cap a la irregularitat sexual que generalment caracteritzava
a l'escriptor victorià, no obstant això mostra un esperit evangelistic
pel que fa a l'escena: una percepció de la seva possible noblesa i veritat,
i un desig de contribuir al seu valor ètic i moral. Però a l'estrena
de "Miguel i el seu àngel perdut" l'obra va ser molt atacada,
encara que públic i crítica semblaven acceptar el fenomen Ibsen
en el teatre. En definitiva aquella generació no ho havia comprès.
També el 1896 va estrenar l'obra "La comèdia del bergant"
(The rogue's comedy).
Va estrenar el 1897 la comèdia
de costums "Els mentiders" (The liars), una sàtira de la societat
contemporània, una obra cortès, superficial i que va ser representada
per Charles Wyndham i Mary Moore, reaccionant G. Bernard Shaw en la seva representació
amb menyspreu, ja que va jutjar que es tractava d'un tipus de drama "ben
fet" i convencional. Margarida Xirgu va estrenar, amb èxit de públic
i crítica, el 10 d'abril de 1909 en el Teatre Principal de Barcelona "Els
mentiders" en versió adaptada i traduïda per Alexandre P. Maristany
i Salvador Vilaregut Martí. El repartiment sota la direcció d'Enric
Giménez, va ser: Lady Jessica (Margarida Xirgu), Lady Rosamunda (Maria
Morera), Dolly Cok (Angela Balestroni), Beatriu (Pilar Castejón), Sra.
Crespin (M. Sennys), la criada Ferris (Gertrudis Palmada), Coronel Sir Cristofer
Diring (Enric Giménez), Eduard Fakner (Manel Ballart), Gilbert Nipan (Enric
Guitart), Jordi Nipan (Enric Viñals), Federich Teton (Josep Sampere), Arquibald
Cok (Ferran Bozzo), el criat del Hotel de l'Estrella (Santiago Amorós),
Gadsbi el criat dels Teton (Joan Delhorn) i Teplin el criat de Sir Cristofer (Salvador
Cervera).
Portada de "Els mentiders".
Foto
Todo Colección
Henry Arthur Jones va ser un dels
principals representants de la comèdia burgesa, fundada en les convencions
del triangle eròtic i de la trama de desenvolupament fixe, que Sardou i
Dumas van posar de moda. Va iniciar un nou moviment dramàtic, encara que
no va ser mai capaç, de llevar-se la influència d'aquell primerenc
període victorià en el qual va iniciar la seva carrera de dramaturg,
ni arribar a un veritable èxit amb la tendència més recent
del pensament dramàtic. Amb ell, el públic es va oblidar del Renaixement,
es va acostumar al nou drama anglès i va continuar amb l'alta comèdia,
amb la tradició de Congreve i Sheridan. Les seves obres es caracteritzen
per la delicada observació de les debilitats de les classes superiors i
de l'aristocràcia anglesa i posseeixen un sentit penetrant de l'humor i
de la construcció dramàtica -a diferència de la intel·ligència
i l'enginy de Wilde i Pinero- que el van dur a posicionar-se molt més a
prop dels dramaturgs anglesos de la Restauració que de qualsevol altre
del seu temps. Encara que els seus aforismes còmics fossin inferiors als
de Wilde i els seus caràcters rares vegades fossin tan fascinants com els
de Pinero, els seus millors treballs van ser de summa importància en aquest
període. Juntament amb Arthur Wing Pinero i G. Bernard Shaw, Henry Arthur
Jones va ser gairebé com un advocat de les seves obres, en les que els
problemes eren construïts de forma molt tibant.
Va estrenar
el 1897 la comèdia "El metge" (The physician), el 1899 "Sahib
Carnac" (Carnac Sahib) i "Les entremaliadures de la Joana" (The
manoeuvres of Jane), el 1900 "El carnaval dels lacais" (The lackeys'
carnival) i "La defensa de la Sra. Dane" (Mrs. Dane defence) que va
tenir molt èxit com comèdia de forta crítica social. Li van
seguir el 1902 "El nas de la princesa" (The princess's nose) i "Èxit
l'ídol" (Chance the idol), el 1903 "El blanqueig de Julia"
(Whitewashing Julia) i el 1904 "Josep enredat" (Joseph entangled) i
"El cavaller" (The chevalier).
Al març de
1906 va estrenar a Londres, la comèdia en quatre actes ambientada a Weybury
"Els hipòcrites" (The hypocrites), que es va estrenar amb igual
èxit de públic i crítica, el 30 d'agost del mateix any, en
el Hudson Theatre de Nova York. El leiv motiv de l'obra és que la conveniència
és la saviesa de l'home i obrar bé és cosa de Déu.
El 9 de gener de 1909 -i no en el 1908 com apunten altres fonts- Margarida Xirgu
va estrenar en el Teatre Principal de Barcelona "Els hipòcrites"
adaptada i traduïda per Alexandre P. Maristany i Salvador Vilaregut Martí.
El repartiment sota la direcció d'Enric Giménez, va ser: Sra. Wilmore
(Maria Morera), Raquel Neve (Margarida Xirgu), Helena Plugenet (Ángela
Balestroni), Sra. Blaney (Enriqueta Guerra), Sra. Linnell (Pilar Castejón),
Patty la criada dels Linnell (Gertrudis Palmada), Reverend Edgar Linnell vicari
de Weybury (Enric Giménez), Sr. Vinyeta advocat i administrador de l'hisenda
dels Wilmore (Enric Guitart), Lleonart Wilmore fill (Manel Ballart), Sir John
Plugenet (Enric Viñals), Reverend Everart Daubeny rector de Weybury (Ferran
Bozzo), Sr. Wilmore primer hisendat de Weybury (Pascasi Mas), Doctor Blaney (Joan
Munt) i Goodyer el criat dels Wilmore (Josep Roca).
Portada de "Els Hipòcrites".
Foto Issuu
"Els hipòcrites"
va ser duta al cinema mut el 1916 dirigida per George Loane Tucker i el 1923 en
una coproducció germànica-anglesa, dirigida per Charles Giblyn.
El 1908 Jones va estrenar la comèdia de costums amb accentuada crítica
social "Dolly reformant-se" (Dolly reforming herself) i el 1913 va estrenar
en el Playhouse de Londres "Mary va primer" (Mary goes first) que es
va estrenar més tard en el 1914 a Nova York i va publicar en aquest mateix
any l'assaig sobre teatre: "Les fundacions del drama nacional" (The
foundations of national drama). El 1914 es va estrenar a Nova York la seva comèdia
en quatre actes "La mentida" (The lie) que no va arribar a representar-se
a Londres fins a 1923 i ni l'estupenda actriu Sybil Thorndike va poder salvar-la
dels corrosius comentaris del renombrat crític dramàtic anglès
James Agate. El 1915 va publicar el seu assaig crític "El teatre d'idees"
(The theatre of idees).
A causa de les seves opinions polítiques, que
després de la Guerra Anglo-Boer, que va enfrontar a l'Imperi Britànic
amb els colons d'origen holandès -nomenats boer- a Sud-Àfrica, es
va mostrar netament imperialista, va mantenir polèmiques amb G. Bernard
Shaw i amb el filòsof britànic H. G. Wells, escrivint articles com
"Argumentant el dret contra H.G. Wells i George Bernard Shaw" (Arguing
from the right against H.G. Wells and George Bernard Shaw) o escrivint la col·lecció
de cartes obertes, originalment publicades en el "New York Times": "El
meu benvolgut Wells: un manual per a repudiadors d'Anglaterra" (My dear Wells:
a manual for haters of England) que es va publicar el 1921. En aquest treball
va afirmar: <<Vostè sense reserves, condemna i ridiculitza les doctrines
del cardenal Marxian. En aquest cas el felicito, per estar en companyia de pensadors
de més alt nivell que els seus deixebles i socis habituals. Vostè
ens diu que encara que el comunisme de Marxian sigui estúpidament a cegues
incorrecte i danyós, té admiració i amistat amb els homes
que l'han imposat als russos, per a la seva misèria infinita i l'empobriment
de la seva terra>>. Wells repetidament va refusar respondre, com en aquesta
carta al "New York Times", el 1921: <<No crec que mai el Sr. Jones
hagi llegit una línia del que jo hagi escrit. Però continua sense
satisfer-se. Seria com discutir amb una boira pesada, remota i desatenta>>;
i més tard el 1926 en el prefaci dels "Objectes de Mr. Belloc"
(Mr. Belloc objects): <<Durant anys no he respost al Sr. Henry Arthur Jones,
que fa molt, va inventar un joc d'opinions meves i em va convidar a defensar-les
amb vigor i amb una persistència envejable. De tant en tant vaig poder
corregir alguna declaració pública falsa, massa extrema sobre mi:
sovint temo molt la mordacitat de l'inexpert>>. Altra mostra dels articles
polítics d'Henry Arthur Jones és la seva resposta a George Bernard
Shaw en el manifest anti guerra i pacifista "El sentit comú sobre
la guerra" (Common sense about the war): <<La bruixota de la Sedició
va ser la seva mare, i la Perversitat el va engendrar a vostè. L'Injúria
va ser la seva llevadora, el Desgovernar la seva infermera, i el Destarot el va
criar en els seus peus -cap altre llinatge i criança va tenir vostè-,
és un homunculus capritxós, germinat fora de la procreació
legal>>.
Algunes de les seves nombroses cartes a gent de teatre, van
ser publicades, com les 40 dirigides: a l'actor-director George Alexander (1 carta);
als dramaturgs William Leonard Courtney (5), Freeman Wills (1), Augustus Thomas
(3) i Harrison Grey Fiske (1); a l'actriu Elizabeth Robins (1); al crític
dramàtic Arthur Bingham Walkley (1) i al crític i dramaturg Malcolm
Watson (1). La col·lecció inclou un manuscrit d'un article de Jones
sobre pel·lícules i un estudi biogràfic d'Henry Irving.
Després d'escriure més de 60 obres teatrals, inicialment melodrames
o comèdies sentimentals i més tard peces amb un tractament més
realista de les qüestions socials, Henry Arthur Jones va morir el 7 de gener
de 1929 a Hampstead a l'edat de 77 anys. En la llosa de la seva tomba es va esculpir
la cita: <<Vaig dir he treballat en va segurament per als meus judicis amb
el Senyor i el meu treball amb el meu Déu>>.
Tomba d'Henry Arthur Jones.
Foto Et in Arcadia
Alguns texts han estat extrets de "Henry Arthur Jones": Wikipedia, Theatre
Database y Answers.
XAVIER RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Creative Commons.
tornar
