106. ÉMILE ZOLA
Émile
Zola va néixer a París el 2 d'abril de 1840 i va ser escriptor.
Fill
de Francesco Zola, enginyer civil emigrant italià, i d'Émilie Aubert,
provinent de la petita burgesia francesa, formaven una família poc adinerada.
Émile després del seu naixement a París va passar la seva
infància a Aix-en-Provence i va estudiar en el col·legi Bourbon
on va cursar els estudis primaris. Va ser company de Paul Cézanne, amb
qui va mantenir una sòlida amistat i ja en aquella època va prendre
contacte amb la literatura romàntica, especialment amb la narrativa de
Víctor Hugo i la poesia d'Alfred de Musset, el seu favorit.
Al
morir el seu pare el 1847, es va traslladar a París al costat de la seva
mare i va continuar, gràcies a una beca, els seus estudis en l'institut
Saint-Louis. No va aconseguir acabar el batxillerat doncs el 1859 va suspendre
dues vegades l'examen de graduació de batxillerat i com no va voler seguir
sent una càrrega per a la seva mare, va abandonar els estudis amb la finalitat
de buscar treball, començant amb una ocupació d'administratiu en
una oficina de Duanes i el 1862 com empleat en el departament de publicitat de
l'editorial Hachette.
Els seus primers llibres publicats van
ser un conjunt de relats titulats "Contes a Ninon" el 1864 i una novel·la
autobiogràfica amb influència del romanticisme, "La confessió
de Claude" el 1865. Va escriure també aquest mateix any, dues obres
de teatre que no van ser representades, "La lletja" i "Magdalena"
i el 1866 va ser acomiadat de l'editorial Hachette. Va començar a treballar
com cronista literari i artístic en el diari "L'Evénement",
interessant-se per la pintura impressionista i contraient amistat amb els nous
artistes de l'època, publicant durant 1866 els treballs de crítica
pictòrica "Els meus odis" i "El meu saló", on
va fer una enèrgica defensa d'Eduard Manet, qüestionat en aquesta
època pels sectors acadèmics.
A partir d'aquest
moment Émile Zola es va dedicar per complet a escriure, es va allunyar
a poc a poc del romanticisme i va sentir afinitat amb el moviment realista i el
positivisme. Va aplicar la seva experiència periodística, el 1867,
en una novel·la fulletonesca "Els misteris de Marsella", i al
mateix any va publicar la seva primera novel·la important "Teresa
Raquin", un detallat estudi psicològic de l'assassinat i de la passió,
a partir d'un tràgic succés àmpliament comentat en la premsa
de l'època. Aquesta història de passió ineluctable, adulteri,
assassinat i remordiment en una fosca merceria del passadís de Le Pont-Neuf,
va recollir per a l'autor les més acerbes recriminacions dels moralistes
de l'època, encara que va guanyar prestigi en l'ambient literari. Va ser
la seva quarta novel·la i la primera en la que va prendre forma l'ideari
naturalista.
Émile
Zola.
Foto Images Google
En el pròleg d'aquesta l'obra, va dir Émile Zola: << A Thérèse
Raquin vaig pretendre estudiar temperaments i no caràcters. En això
consisteix el llibre en la seva totalitat. Vaig escollir personatges sotmesos
per complet a la sobirania dels nervis i la sang, privats de lliure arbitri, a
qui les fatalitats de la carn condueixen a ròssec a cadascun dels tràngols
de la seva existència. Thérèse i Laurent són animals
irracionals humans, ni més ni menys>>. Per la delimitació
que va fer amb absolut realisme i profunditat del delicte en si mateix, sinó
també, per l'audàcia descriptiva que contenia a més de la
captació profunda del drama íntim dels personatges, sobretot de
madame Raquin, la novel·la es va constituir en el llibre de més
fama en els anals del naturalisme. Una vella comerciant de províncies,
madame Raquin es trasllada a París amb el seu fill Camil i amb la seva
neboda òrfena Teresa, traslladant també la seva botiga a la capital.
Teresa inquieta i desitjosa de viure, sembla indiferent a tot a força d'adormir
els seus desitjos i sentiments per la seguretat que li ofereix la família.
Complint el somni de madame Raquin, Teresa i Camil al créixer es casen,
però Camil, personatge malaltís i feble, no porta la felicitat a
la vida de Teresa, ni representa cap canvi en l'existència de la mateixa,
per a ella tot segueix en la més absoluta rutina emocional. Un dia, Camil
duu a la seva casa a un amic que es diu Llorenç, que és la seva
antítesi, tant en lo físic com en la seva manera d'ésser
i pensar. Teresa queda fascinada per la presència física de Llorenç
i aquest al donar-se compte, la sedueix i es converteixen en amants, mantenint
els seus llancis amorosos en la mateixa casa on Teresa conviu amb la seva sogra
i el seu marit. A partir d'aquesta relació, comença a desenvolupar-se
en la ment dels amants, la idea d'eliminar a l'espòs. Llorenç pensa
que d'aquesta manera podrà, en algun moment, heretar de madame Raquin,
estar al costat d'una dona de la qual està enamorat, viure en pau i ser
feliç. Un dia, la parella d'esposos, surt a fer un passeig amb barca amb
Llorenç i Camil és ofegat per aquest. Mentrestant Teresa i Llorenç,
comencen la farsa del sofriment per la mort de Camil, fins que quedi clar en la
ment dels altres que va ser un accident i no un assassinat. Llorenç resulta
ser el salvador de Teresa, ja que ell l'ha subjectat en l'accident per a salvar-la.
Això comporta que madame Raquin i els altres vegin possible la unió
entre Llorenç i Teresa, com una salvació per a tota la família.
La parella sofreix una constant persecució pel fantasma de Camil, que molt
al contrari del que anhelaven, en comptes d'arribar a la pau i a l'amor, els fa
viure turmentats. La mare de Camil, malalta de paràlisi amb la seva presència
en aquest desgraciat estat, es converteix per als assassins en un constant record
del que han perpetrat, a tal punt que s'acusen mútuament davant d'ella,
sabent que no podrà dir res. Madame Raquin, només pot guardar per
a ella sola, l'odi cap als assassins del seu fill, sense poder fer res per a delatar-los.
La vida es torna insuportable per a ells, fins que un dia després de meditar
cadascun a la seva manera la forma d'eliminar a l'altre, acaben per enverinar-se
junts.
El 1906, Émile Zola seguia estant de moda i el
seu naturalisme produïa, a parts iguals, una onada de fervorosos entusiastes
i d'acèrrims adversaris. Pocs autors van generar tanta polèmica.
La seva obra "Teresa Raquin" va ser traduïda al català per
Rafael Moragas i un grup d'afeccionats dirigits per Juli Vallmitjana va decidir
dur-la a escena. Antoni Niubò, entusiasta comerciant que tenia un tenda
en el carrer Major de Gracia i conegut en els mitjans artístics amb l'àlies
de "matalasser intel·lectual" va llogar el teatre del Cercle
de Propietaris de Gràcia i Juli Vallmitjana va formar una companyia integrada
per actors aficionats com Purquet i Font i tres actrius: Maria Morera que era
professional i les germanes Eulàlia i Trini Guitart,dirigits per Adrià
Gual.
L'escenari estava a punt: el Cercle de Propietaris
de Gràcia del carrer Esmeralda, futura seu del Teatre Íntim d'Adrià
Gual. El diari "La Vanguardia", el 4 de setembre de 1906, en la seva
secció de espectacles anunciava: <<Círculo Propietarios de
Gracia. Calle de la Esmeralda, 29. Comisión artística, jueves 14
a las nueve y media. Gran homenaje al escritor Emilio Zola, con el estreno en
catalán de su drama "Teresa Raquin". Antes de la representación
se leerá una conferencia de don Emilio Tintorer. Los beneficios se dedicarán
a las Escuelas Francesas de Beneficencia. Se admiten encargos en la sede de la
sociedad, en la redacción de "Joventut", en el Hogar Catalán
y en el Quiosco Francés de la Rambla de los Estudios>>. Set dies
abans de l'estrena de "Teresa Raquin", Eulàlia Guitart, que interpretava
el paper de la protagonista, es va veure obligada a abandonar. Per què?
Versió oficial: l'actriu va sofrir una hemoptisis, un vòmit de sang,
com el que havia tingut Margarida Xirgu a Breda, a l'estiu de 1905. Versió
oficiosa: la dama no volia despullar-se a escena (en l'obra, Teresa, casada ja
amb el seu còmplice, es lleva el vestit de noces i es queda en cosset i
enagos). Era el fracàs del projecte, però algú va suggerir:
"...en el carrer Sant Rosa hi ha un grup d'afeccionats on actua una jove
que promet...". Es referien a Margarida Xirgu. Vallmitjana i Moragas no s'ho
van pensar dues vegades: Al matí següent, diumenge, es van plantar
al teatret del carrer Sant Rosa. Allí representaven "Maria del Carme"
de Josep Feliu i Codina, protagonitzada per aquella joveneta. Quan va acabar la
funció, Vallmitjana i Moragas van exposar a la jove l'objecte de la visita:
necessitaven una actriu per a representar el paper principal de "Teresa Raquin".
Margarida es va resistir: <<Ja veuran -els va dir- jo no sóc res
més que una afeccionada. Faig de galonera... Naturalment que m'agradaria
molt treballar en un escenari com el Cercle de Propietaris de Gràcia...
Vostès no s'ho creuran... Els estic molt agraïda, però no m'atreveixo.
Una cosa és treballar amb afeccionats... I si quedo malament davant dels
senyors de Barcelona que pujaran a Gràcia?. Vindran els Propietaris, veritat?
No, no... Els hi agraeixo de tot cor, però no puc... tinc massa por>>.
Vallmitjana i Moragas van insistir. Sabien massa bé que si acceptava salvaven
l'estrena. Li van ensenyar l'obra. Ella va exclamar: <<Però, si això
és llarguíssim!>> I, després d'una pausa, va preguntar
pel nom de la protagonista. Margarida no es decidia. Havia desitjat una oportunitat
així, però tot resultava extremadament precipitat i el paper l'intimidava.
Hauria de desestimar l'oferiment. Els seus dubtes van augmentar quan Vallmitjana
i Moragas, desmereixent l'art de la diplomàcia, li van comentar que el
cònsol de França havia promès la seva assistència
a l'estrena i que el crític Emili Tintorer, de la revista "Joventut",
havia escrit una conferència expressament per a l'homenatge a Zola. <<Pobra
de mi! Però si jo, senyors, no sóc més que una afeccionada...
Però si jo no en sé de fer comèdies>> va exclamar Margarida.
Els ulls de l'actriu van brillar impressionats. Atès que el vestuari corria
a càrrec de cada actor va preguntar si es necessitaven molts vestits per
a representar l'obra. No, només un vestit negre, una faldilla i una brusa.
És tot el que té. Vallmitjana li va oferir quatre duros de sou per
a l'estrena. <<Però, Déu meu, si jo no m'atreveixo...>>,
va tornar a implorar. Li van arrodonir el sou a cinc. No, no era pels diners:
si no fora perquè els necessitava per a sobreviure, no li interessaven.
Fins a aquell moment solament havia actuat en societats de barri. La resta de
dies, fent galons, guanyava un jornal de quatre pessetes, i els diumenges, en
el teatre li oferien deu. Finalment "Teresa Raquin" es va estrenar el
4 d'octubre de 1906. Als 18 anys, Margarida Xirgu va entrar en el teatre semi
professional per la porta gran; aquest era el rol que un parell d'anys abans,
havia interpretat amb enorme èxit Eleonora Duse. La revista "L'Escena
Catalana" de octubre de 1906 va explicar així l'afluència i
interès dels espectadors: <<Esta tentativa del teatro independiente,
aislada, aquí en Barcelona, tiene unos grupos de público que, sin
parar mientes en sacrificios ni distancias, acude alegremente a las representaciones
como si se tratara de secundar una obra de campanillas>>. I amb referencia
a la nit de l'estrena, deia: <<Por esto, al local del Círculo de
Propietarios acudieron, pese a la ausencia de tranvías y a la hora avanzada
en que terminaba la función, numerosos espectadores, entre los que abundaban
críticos y personalidades literarias>>. Va precedir a la funció,
l'anunciada conferència del crític teatral Emili Tintorer, que va
llegir Nogueras Oller davant del bust d'Émile Zola, col·locat en
el centre de l'escena sobre una taula coberta amb la bandera francesa. L'orador
va fer una apassionada defensa de la moralitat naturalista, tan injustament combatuda,
asseient l'afirmació que el pas de la vida real a l'escena no podia considerar-se
com immoral. El públic posat en peus li va dedicar una gran ovació.
La premsa va donar el seu beneplàcit coincidint que la seva actuació
de "Teresa Raquin" era admirable. La "Revista Europa" en la
persona del jove periodista Fernando Barangó Solís, va ser la primera
en marcar un dels trets que la van caracteritzar; el periodista redactava: <<El
que més em va impressionar va ser la seva veu, dolça, suau, càlida,
esquinçadora segons l'escena, sempre harmoniosa, sense arravataments declamatoris>>.El
crític de "La Vanguardia" va profetitzar: <<Barcelona cuenta
desde anoche con una primera actriz indiscutible>>. Emili Tintorer, des
de la seva tribuna a “Joventut”, publicació catalanista de literatura,
arts i ciències, va dir: <<Una joveneta a la qual no havia vist treballar
mai, la senyoreta Xirgu, es va enfrontar, a última hora, amb el paper de
la protagonista. Ens va obsequiar amb un primer acte d'un realisme i d'un sentiment
extraordinari. En els altres actes la seva interpretació va ser sempre
admirable. Encara és molt aventurat parlar d'una actriu vista a través
d'una sola obra, però això no ha d'impedir que diguem la nostra
creença que la senyoreta Xirgu pugues arribar a ser una bona actriu, doncs
sembla tenir fusta per a això>>. Juan M. Soler, a la madrilenya revista
"Comedias y Comediantes", va subratllar: <<La interpretación
fue ajustadísima. La señorita Xirgu -así la llama la crítica
en esta salida triunfal en las columnas de la prensa- interpretó con acierto
y arte su difícil papel de protagonista>>.
Margarida Xirgu amb 20 anys el 1908.
Foto Biografia
F. Foguet
Amb la novel·la
"Madeleine Férat" de 1868, Émile Zola va anar consolidant
el seu estil. El 1870 Zola es va casar amb Alexandrine Méley, una mica
més gran que ell i companya lleial des de l'inici de la seva relació.
Alexandrine Méley, madame Zola.
Foto
Images Google
Inspirat pels
experiments científics sobre l'herència com els que havien fet Darwin
i Marx; per la lectura de "L'introducció a la medicina experimental"
de Claude Bernard; per les teories fisiològiques de pensadors com Hippolyte
Taine sobre l'influencia de la raça o l'herència i el mitjà
o entorn sobre l'individu; i seguint el model d'Honorat de Balzac a la "Comèdia
humana", Émile Zola va decidir realitzar un conjunt de novel·les
escrites amb rigor científic, on volia relatar la història natural
de diverses generacions d'una família. Va concebre desenvolupar una novel·la
fisiològica que arribes a les profunditats de tots els aspectes de la vida
humana, que documentés els mals socials al marge de qualsevol sensibilitat
política. Va assignar a aquesta nova escola de ficció literària,
el nom de naturalisme, corrent que la seva màxima consistia en reproduir
la realitat amb objectivitat gairebé documental, tant en els seus aspectes
més excelsos com en els més vulgars. Així doncs va escriure
una sèrie de vint novel·les entre 1871 i 1893, sota el títol
genèric de "Els Rougon-Macquart". Després d'una àrdua
investigació, va produir un sorprenent i complet retrat de la vida francesa,
especialment la parisenca, una història natural i social d'una família
sota el Segon Imperi a la fi del segle XIX. Va revelar la part més crua
de la societat francesa, renegant de l'idealisme romàntic i de la hipocresia
burgesa. En les seves obres de ficció, molt documentades, va denunciar
el arribisme, els arranjaments i la reestructuració social en la França
de la Segona República. Havia viscut aquests canvis al tornar a París
sent jove, al costat del seu íntim amic de la infància passada a
Aix-en-Provence, el pintor Paul Cézanne, amb qui va compartir les misèries
de la vida bohèmia en el París dels impressionistes, quan aquests
eren considerats poc més que uns artistes rebels i repudiats. En els 31
volums que comprenen les vint novel·les, va traçar la genealogia
de més de dos-cents personatges i els seus texts van ser tan elogiats com
criticats. Va ser qualificat d'obscè i criticat per exagerar la criminalitat
i el comportament, sovint patològic, de les classes més desfavorides.
Va rebre durs qüestionaments per part d'escriptors catòlics com M.
Barrés, L. Bloy i B. d'Aurevilly que veien en el caràcter positivista
de la seva obra, signes de decadència, dogmatisme i una "absoluta
manca d'espiritualitat". Émile Zola va ser un escriptor incòmode,
perquè li obsessionava la veritat.
Alguns dels llibres que es van
ocupar de les cinc generacions de la família Rougon-Macquart, van arribar
a tenir una gran popularitat. L'obra es va iniciar amb la novel·la "La
fortuna dels Rougon" de 1871, un retrat social que seguint l'esquema del
naturalisme tenia altes dosis de violència i dramatisme, resultant de vegades
massa explícit en les seves descripcions per al gust de l'època.
La segona novel·la de la sèrie va ser "La gossada" de
1872 i la tercera "El ventre de París" de 1873, any que va iniciar
la seva relació amb Gustave Flaubert, Camille Pissarro, els germans Goncourt
i Alphonse Daudet.
Retrat
d'Émile Zola.
Foto Images Google
La sèrie de la família Rougon-Macquart
va continuar amb les novel·les "La conquesta de Plassans" el
1874 ", El pecat de l'Abat Mouret" el 1875 ", "La seva excel·lència
Eugène Rougon" el 1876 ", La taverna" (L'Assommoir) un estudi
sobre l'alcoholisme el 1877 i "Una pàgina d'amor" el 1878; any
que va conèixer a Joris-Karl Huysmans, Paul Alexis, Léon Hennique
i Guy de Maupassant, que van arribar a ser habituals de les vetllades de Médan,
un lloc a prop de Poissy on Émile Zola tenia una caseta de camp; convertint-se
en el líder dels naturalistes. El 1879 es va publicar el seu gran èxit,
la novel·la de la sèrie de la família Rougon-Macquart "Nanà",
basada en la prostitució. Émile Zola el 1880 va publicar els assaigs
sobre naturalisme i crítica literària: "La novel·la
experimental" i en el 1881 "Els novel·listes naturalistes",
"Els nostres autors dramàtics", "Documents literaris"
i "El naturalisme en el teatre".
Émile Zola.
Foto
Marea Cultural
Va continuar
amb la sèrie de la família Rougon-Macquart, amb les novel·les
"Pot-bouille" un anàlisi sobre les pretensions de la classe mitja
el 1882 ", El paradís de les dames" el 1883, any aquest en que
també va publicar la seva novel·la "El paradís dels
gats" i va continuar amb la sèrie amb les novel·les "L'alegria
de viure" el 1884, el seu gran èxit "Germinal" un relat
sobre les condicions de vida dels miners el 1885 ", L'obra" el 1886,
any en el que es va barallar amb Paul Cézanne (a qui potser es pot reconèixer
en el personatge de Claude Lantier, el pintor fracassat d'aquesta novel·la)
i "La terra" el 1887 la publicació de la qual va aixecar molta
polèmica. El "Manifest dels cinc" va marcar la crítica
dels escriptors naturalistes joves, a més Émile Zola va criticar
habitualment els criteris utilitzats en les exposicions d'art oficials del segle
XIX, en les que es rebutjava de forma continuada les noves obres impressionistes.
En
aquesta època també va escriure "L'art de morir" que recull
quatre "nouvelles" (relats llargs o novel·les curtes) articulats
entorn de la idea de la mort, sigui aquesta abordada com idea, com necessitat
o, simplement, com fet. En aquests contes, a excepció del relat que tanca
el volum, la mort actua com antagonista, protagonista o personatge secundari;
és el remei a un mal o l'obstacle infranquejable; el final d'una història
o l'inici d'una nova vida. Inclou "El capità Burle", "La
mort d'Olivier Bécaille", "Una autòpsia social" i
"Els cargols de Monsieur Chabre".
Retrat
d'Émile Zola
Foto Epdlp
A
Émile Zola li va anar bé, malgrat tot. El seu estil descarnat i
el gran projecte novel·lístic emprès, el va assenyalar com
el pare del naturalisme. Es va convertir en una glòria nacional. Va arribar
un moment en que l'èxit, la fama i la riquesa derivats dels seus llibres
i la seva publicació en forma de fulletó, el van elevar a la posició
de l'elit intel·lectual i a la còmoda i tranquil·la existència,
al costat de la seva esposa Alexandrine Méley.
Cap a 1888 tot semblava
rodar suaument en la seva vida. El viatge a un balneari a Royen, sobre la costa
atlàntica, en companyia del seu editor Georges Charpentier, el pintor Fernand
Desmoulin i la seva esposa Alexandrine, es perfilava com el d'unes vacances estivals
relaxants i intranscendents. Però va ser aquí on la seva vida es
va començar a desdoblegar. D'una banda, els seus dos companys de viatge
i l'alcalde de la ciutat, Víctor Billaud -assidu visitant a la seva residència-,
el van iniciar a l'afició per la fotografia. Un passatemps que es va convertir
ràpidament en una pràctica sistemàtica, una forma d'atresorar
detalls de la realitat que reflectia en les seves novel·les, encara que
curiosament, no la utilitzés amb fins literàries. Per l'altre, en
aquests càlids dies d'estiu aquest home de 48 anys, amb quasi cent quilos
de pes, es va enamorar perdudament de Jeanne Rozerot, la jove i esvelta costurera
de 21 anys que acompanyava a la seva esposa. Com va succeir? Potser, qualsevol
tarda, quan estaven a punt de sortir, Zola va descobrir que duia un botó
de la jaqueta una mica fluix. I quan Jeanne l'hi va cosir, amb presses, li va
tallar el fil amb les seves dents allí mateix, sobre el seu cos, l'escriptor
va sentir una punxada que va reviure passions dormides durant molt temps. El cas
és que ell i Jeanne es van fer amants i, amb el temps, van tenir dos fills,
Denise i Jacques. Amb Alexandrine no havia tingut descendència i Émile
Zola es va bolcar en la seva segona família amb responsabilitat, afecte
i dedicació. Com no s'admetia el divorci, va seguir duent una vida oficial
al costat d'Alexandrine i una altra secreta al costat de Jeanne i els seus fills,
a qui va instal·lar a Verneuil, no molt lluny de la seva residència
de Médan a la vora del Sena.
Émile
Zola amb 25 kg. menys, amb la seva amant Jeanne Rozerot, en una fotografia feta
pel escriptor.
Foto El País
La
fotografia es va convertir en la seva forma de legitimar aquesta existència.
Jeanne va ser la seva musa i el seu model en centenars de plaques. Una d'elles
mostra a Émile i a Alexandrine, madurs, entrats en carns, molt rectes,
agafats fredament de la mà. Unes altres de Jeanne jove i esvelta, muntant
amb bicicleta, o coberta tot just amb un drap blanc, amb els muscles i els braços
nus, o gairebé d'esquena destacant també la nuesa dels seus muscles
i el seu clatell. Émile Zola va arribar a fer a prop de 7.000 plaques des
de 1888 fins a la seva mort. Va comprar els equips més sofisticats de l'època
i va instal·lar tres laboratoris per al seu revelat. Li agradava treballar
en sèries, potser influït pels pintors impressionistes, a qui va defensar
com crític d'art en els seus primers articles periodístics. Li van
interessar els paisatges, tant els de la ciutat com els del camp, l'arquitectura,
els canvis que portaven les estacions, les persones i els seus oficis, els esdeveniments,
com l'Exposició Universal de 1900, que va documentar amb la seva càmera
en les seves grans fases com la construcció de la torre Eiffel.
Els
fills de Zola, Denise i Jacques, van ser els seus models en moltes fotografies.
Apareixien en escenes familiars, en menjars a l'aire lliure, en passeigs i en
jocs. Més endavant, va fotografiar als nens com models al seu capritx,
disfressats i caracteritzats de diversos personatges, posant en diferents actituds
i corrent pel camp. Els va fer centenars de fotos i en moltes apareixia ell envoltat
de la seva família secreta. Zola anava a veure'ls gairebé diàriament
amb bicicleta.
Denise i Jacques.
Foto El País
<<L'escissió d'aquesta
doble vida que he hagut de viure ha acabat per desesperar-me>>, va escriure
Émile Zola en una carta i també: <<Jeanne m'ha tributat el
regi festí de la seva joventut, fent-me germà major del meu Denise
i del meu Jacques>>. Alexandrine s'havia assabentat de la relació
amb Jeanne a través d'una carta anònima i, per més que va
instar al seu marit a deixar-la, no ho va aconseguir. Després de la mort
de Jeanne, algun temps després, Alexandrine va adoptar als seus dos fills
perquè fossin els hereus legals del seu pare.
Émile Zola amb Jeanne Rozerot, Denise i Jacques.
Foto El País
La sèrie de la família Rougon-Macquart
va continuar amb "El somni" el 1888, amb la destacada novel·la
"La bèstia humana" on va analitzar les tendències homicides
el 1890, any que es va rebutjar la seva entrada a l'Acadèmia Francesa,
"Els diners" el 1891 ", El desastre" un relat sobre la caiguda
del Segon Imperi el 1892, i "El doctor Pascal" el 1893. Aquests llibres,
que el propi Zola considerava documents socials, van influir enormement en el
desenvolupament de la novel·la naturalista. El 1892 es va publicar també,
el seu assaig "Viatge de tornada", un text de crítica i polèmica.
Les seves obres posteriors van ser menys objectives, més dogmàtiques,
més evangelitzants i, en conseqüència, menys assolides com
novel·les. Entre aquestes figura la sèrie "Les tres ciutats"
composta per 3 volums, que va escriure entre 1894 i 1898, iniciant la sèrie
"Lourdes" publicada el 1894 a la que van seguir "Roma" el
1896 i "París" el 1898. El 1897 es va publicar el seu assaig
de crítica i polèmica "Nova campanya".
Émile Zola amb la seva màquina
de fotografiar Box 7.
Foto El País
El
1898, Zola es va implicar en el cas Dreyfus i va publicar el 13 de gener en el
diari "L'Aurore" el seu famós "Jo acuso", una carta
oberta al President de la República M. Fèlix Faure, en la qual Émile
Zola va arremetre contra les autoritats franceses per perseguir a l'oficial d'artilleria
jueu Alfred Dreyfus, acusat d'alta traïció a la pàtria pels
militars antisemites, de resultes d'una causa per espionatge que el va condemnar
per vida a la presó de l'Illa del Diable. Així va assolir que el
procés de revisió tingués un brusc gir. Un procés
per difamació va condemnar a Émile Zola a un any de presó
i a una multa de 7.500 francs més les despeses, que va pagar l'escriptor
Octave Mirbeau. L'efecte causat per la seva participació en el cas Dreyfus,
el va posicionar com líder de les forces progressistes (republicans i socialistes)
que van reclamar al govern dretà, la defensa dels drets humans a la República.
El govern, donat suport pels partits conservadors, l'exèrcit nacionalista
i l'Església Catòlica, va acusar a Zola per injúries i el
va perseguir, per lo que es va exiliar a Anglaterra durant un any, en el que va
continuar les seves arengues a favor de la revisió del cas, fins que es
va demostrar l'innocència definitiva de Dreyfus i el complot militar que
l'havia condemnat. Al seu retorn, va publicar a "La vérité
en marche" els seus articles sobre el cas.
Retrat del capità Alfred Dreyfus.
Foto
Images Google
A la carta al president de la República
Francesa, Émile Zola acabava amb les següents paraules: <<Jo
acuso al tinent coronel Paty de Clam com laborant -vull suposar inconscient- de
l'error judicial, i per haver defensat la seva obra nefasta tres anys després
amb maquinacions desgavellades i culpables. Acuso al general Mercier per haver-se
fet còmplice, almenys per debilitat, d'una de les majors iniquitats del
segle. Acuso al general Billot d'haver tingut en les seves mans les proves de
la innocència de Dreyfus, i no haver-les utilitzat, fent-se per tant culpable
del crim de lesa humanitat i de lesa justícia amb un fi polític
i per a salvar a l'Estat Major compromès. Acuso al general Boisdeffre i
al general Gonse per haver-se fet còmplices del mateix crim, l'un per fanatisme
clerical, l'altre per esperit de cos, que fa de les oficines de Guerra un arca
santa i inatacable. Acuso al general Pellieux i al comandant Ravary per haver
fet una informació infame, una informació parcialment monstruosa,
en la qual el segon ha llaurat l'imperible monument de la seva maldestra audàcia.
Acuso als tres perits cal·lígrafs, els senyors Belhomme, Varinard
i Couard pels seus informes enganyadors i fraudulents, tret que un examen facultatiu
els declari víctimes d'una ceguesa d'ulls i de judici. Acuso a les oficines
de Guerra per haver fet en la premsa, particularment en "L'Eclair" i
en "L'Echo" de París una campanya abominable per a cobrir la
seva falta, extraviant a l'opinió pública. I finalment, acuso al
primer Consell de Guerra, per haver condemnat a un acusat, fundant-se en un document
secret, i al segon Consell de Guerra, per haver cobert aquesta il·legalitat,
cometent el crim jurídic d'absoldre conscientment a un culpable>>.
El
1899 va tornar a París i va ser indultat Dreyfus. Al final, la veritat
va triomfar. En aquest mateix any va iniciar la sèrie dels "Quatre
Evangelis", formada per "Fecunditat", a la qual van seguir "Treball"
el 1901, "Veritat" el 1903 -publicada pòstumament- i "Justícia"
que no va acabar. Va deixar constància amb la fotografia dels seus viatges
a Roma, de l'exili a Londres,... Es va interessar per la poesia i el teatre, i
va col·laborar en diaris com "Le Figaro", "Le Petit Journal"
i "Le Salut Public".
Retrat d'Émile Zola.
Foto Wikipedia
Émile Zola va morir inesperadament
el 29 de setembre de 1902 a la seva casa de París, asfixiat pel monòxid
de carboni d'una estufa que tenia la xemeneia obstruïda; als 62 anys d'edat.
Alguns van comentar que va ser assassinat per la seva gosadia contra els militars.
A l'endemà se'l esperava per a la cerimònia de readmissió
del capità Dreyfus a l'exèrcit. Anaven a estrènyer les seves
mans per primera vegada. El 1906 es va rehabilitar totalment a Alfred Dreyfus.
Émile Zola va estar alguns anys enterrat en el cementiri de Montmartre
a París, però les seves cendres van ser traslladades finalment al
Panteó el 4 de juny de 1908.
Tomba d'Émile Zola en el cementiri de Montmartre.
Foto Wikipedia
Alguns texts
han estat extrets de "Émile Zola": Wikipedia, Biografías
y vidas i Para Libros.
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
