92. ÁNGEL DE SAAVEDRA, DUQUE DE RIVAS

Ángel María de Saavedra i Ramírez de Baquedano, més conegut com duc de Rivas va néixer a Còrdova el 10 de març de 1791, va ser dramaturg, poeta, pintor i polític.

Tant el seu pare, marquès de Rivas de Saavedra, com la seva mare, procedien de llinatges il·lustres de Còrdova, per lo que el jove Ángel aviat va començar a rebre distincions, com el nomenament de marquès del Villar, de Andia i Villasinda, el de cavaller de Justícia amb la Creu de l'Ordre de Malta als sis mesos d'edat, el de capità de Cavalleria en el regiment de l'Infant als set anys, i l'hàbit de Santiago, als nou. De nen va tenir una educació acurada a càrrec d'eclesiàstics francesos, refugiats a Espanya fugits de la Revolució francesa.
L'epidèmia de febre groga que va afligir Andalusia el 1800 va dur a la família a Madrid. Dos anys més tard, per mort del pare, el primogènit Juan Remigio, va heretar el títol de duc de Rivas, i al febrer d'aquell mateix 1802, Ángel va ingressar al Real Seminario de Nobles a Madrid on va romandre quatre anys. Segons Manuel Cañete, es considera el romanç "En una yegua tordilla...", escrit durant la seva estada al seminari, la seva primera obra poètica coneguda. Es va incorporar després a l'exèrcit però com el Pacte de Família seguia en vigor, el regiment de l'Infant va haver de marxar al nord d'Europa, per lo que la seva mare li va aconseguir a l'agost de 1806 una plaça a la Guàrdia de Corps, com supernumerari de la Real Persona, en la que el seu germà més gran era ja capità. El 1807 ja era alferes de la Guàrdia Real. Poc després van començar les alteracions polítiques motivades per la conspiració del Príncep d'Astúries, el motí d'Aranjuez i la consegüent destitució de Godoy, que culminarien amb les abdicacions de Baiona i l'alçament del 2 de maig de 1808. Trencades les hostilitats, els dos germans Saavedra es van unir a les forces del general Gregorio de la Costa, en les proximitats de Salamanca. D'aquell any són les poesies: "En un campamento", "A la declaración de España contra los franceses", "A la victoria de Bailén" i altres, recollides després en la primera edició de les seves "Poesías".

Ángel de Saavedra va lluitar amb valentia contra les tropes napoleòniques a la Guerra d'Independència. El General Castaños el va nomenar capità de la Cavalleria Lleugera i va obtenir també el nomenament de primer ajudant d'Estat Major. Es va batre a Uclés, a Talavera i en les proximitats d'Ontígola, on el 18 de novembre de 1809, en una desastrosa trobada amb els francesos, va caure greument ferit i va ser donat per mort; restablint-se en l'hospital de Baza, on va escriure el conegut romanç "Con once heridas mortales". Convalescent a la seva casa familiar de Còrdova, l'entrada dels francesos el va obligar a fugir a Màlaga i d'allí a Gibraltar i a Cadis, que era llavors l'única ciutat no sotmesa a l'enemic. El Tractat de Valençay, signat el 11 de desembre de 1813, va deixar a Espanya lliure de la presència estrangera, però no va evitar la invasió del territori francès fins a la derrota definitiva, a la batalla de Toulouse el 10 d'abril de 1814, provocant l'abdicació de Napoleó I. Acabada la Guerra de la Independència van veure llum a Cadis les seves "Poesías", obra de caràcter neoclàssic tal vegada per la influència del poeta espanyol Manuel José Quintana que l'havia orientat cap a les arts i a la participació en la política liberal. Són obres en que la seva versificació i els seus assumptes van trobar inspiració en els autors del Segle d'Or i en els poetes neoclàssics, en la lectura dels quals havia format Àngel de Saavedra el seu gust literari. Presents estan en elles les belles pastores idealitzades, els temes del beatus ille, del menyspreu de la cort i de la lloança de l'aldea. Les poesies de caràcter patriòtic estan inspirades en les seves experiències personals i expressen l'exaltat fervor propi de la poesia d'aquells anys. De la col·lecció "Poesías" forma part, el poema èpic "El paso honroso", escrit ja en el 1812 en vuitenes reals i que narra la història de Suero de Quiñones. En el pròleg Ángel de Saavedra va escriure: <<He procurado imitar la sencillez en el modo de decir y de presentar los pensamientos que ostentan nuestros poetas del siglo XVI, y aunque no me lisonjeo de haberlo conseguido, me contento solo con haberlo intentado>>. Gabino Tejado va pensar que "El paso honroso" era el punt de partida dels gustos del seu autor per l'Edat Mitjana. No obstant això, Valera va opinar que abans de l'emigració ja tenia un amor per l'Edat Mitjana i el Segle d'Or, que el van dur a compondre romanços i aquesta obra. És indubtable que la composició de "El paso honroso" mostra un interès primerenc per la història nacional remota.

A fins de 1814, molt d'acord amb l'esperit dels temps, va escriure la seva primera tragèdia neoclàssica "Ataulfo" que va ser prohibida per la censura, el 8 de juliol de 1816 es va posar en escena a Sevilla la seva tragèdia "Aliatar" amb gran èxit, i a l'any següent, la tragèdia "Doña Blanca de Castilla", que es va estrenar el 28 de novembre de 1817. Del mateix any és la tragèdia "El duque de Aquitania" i ja del 1818 la tragèdia "Malek Adhel", basada en "Matilde" la novel·la de Madame Cottin, i que va ser representada a Barcelona. Aquestes dues últimes obres es van imprimir el 1821.

Ángel de Saavedra.

Foto Poetas.com

El pronunciament de Riego a las Cabezas de San Juan al gener de 1820, va resultar un cop d'estat que va donar començament als tres anomenats anys de Govern Liberal o trienni Constitucional, en els que el poeta va tenir una destacada actuació política com a diputat. Al maig de 1820, va aconseguir permís del nou govern per a viatjar a l'estranger. Va marxar a París en comissió de servei i va aprofitar per a conèixer el món cultural de la capital francesa. Però el viatge no duraria molt, Ángel de Saavedra havia intimat a Còrdova amb Antonio Alcalá Galiano, que influiria molt sobre la seva ideologia política i amb qui va mantenir una estreta amistat la resta de la seva vida. Galiano era un liberal exaltat, llavors intendent a Còrdova, que va animar al seu amic a presentar-se com diputat a Corts per aquella província. Ángel de Saavedra va sortir elegit al desembre de 1821 i, a partir de llavors, va desenvolupar una activa vida política i parlamentària que va durar fins a l'entrada a Espanya dels exèrcits d'Angulema. La segona edició de les "Poesías", corregida i augmentada, que va incloure una nova versió de "El paso honroso", va veure llum a Madrid el 1820, i va revelar, segons Jorge Campos: <<una intención de superar o hacer olvidar la colección anterior>>, i en elles ja hi ha elements que poden ser considerats de caràcter preromàntic.
El 17 de desembre de 1822 va estrenar en el Teatro de la Cruz la tragèdia "Lanuza" que, com "El duque de Aquitania", va prendre per model les tragèdies d'Alfieri, tan popular llavors a Espanya. "Lanuza" es va representar sis dies a Madrid i la majoria de la crítica contemporània la va lloar pel geni del seu autor i pel seu esperit patriòtic. Al finalitzar els tres anys de govern liberal, traslladar-se la seu del govern a Cadis amb el Rei, al qui havien incapacitat les Corts i el seu alliberament a Sevilla pels francesos el 1 d'octubre de 1823; es va produir la consegüent desbandada dels liberals, entre ells, Galiano i Àngel de Saavedra, que van arribar a Gibraltar en una barca valenciana tres dies desprès, camí d'un exili que duraria onze anys. Va ser condemnant a mort per les seves creences liberals i haver participat en el cop d'estat de Riego el 1820 i a més se li van confiscar tots els seus béns. Des de Gibraltar va embarcar Àngel de Saavedra per a Anglaterra, al maig de 1824 i durant la travessia, emocionat a l'escoltar unes cançons patriòtiques, va escriure a bord una composició que va ser publicada el 1 d'agost de 1824, anònima, a "El español constitucional" de Londres, la "Oda. Imitación del salmo super flumina". I en les pàgines de "Ocios de españoles emigrados" també a l'agost va aparèixer "El desterrado", una col·lecció de poemes que va tenir gran difusió.
A part d'aquesta activitat poètica se sap poc de la vida d'Àngel de Saavedra durant els mesos que va passar a Londres. Allí l'esperava Alcalá Galiano, immillorable guia en aquell florescent centre del romanticisme. Des de la seva estada a Anglaterra es va tornar un romàntic vigorós, apassionat i original. A la fi de desembre va tornar a Gibraltar, a casar-se per poders amb María de l'Encarnació de Cueto, germana del marquès de Valmar, i amb ella va marxar al juliol de 1825 als Estats Pontificis on no els van permetre residir, pel que van buscar refugi a Malta. Allí van trobar un clima ideal, excel·lent acollida i amics com Sir John Hookham Frere, antic ambaixador d'Anglaterra a Espanya, gran coneixedor de la nostra literatura i a qui havia conegut a París el 1821. Molt s'ha discutit sobre quina va ser la influència d'aquest sobre el pensament i l'obra d'Àngel de Saavedra. Segons el marquès de Valmar: <<muchas veces me refirió el ilustre poeta la sorpresa que le causó oír de los labios de aquel antiguo diplomático inglés, que los cantares rudos y espontáneos del pueblo, las rapsodias vulgares de la patria, los cuentos y las tradiciones que en forma inculta y desaliñada había escuchado en Córdoba, en las dulces horas de la infancia, contienen un fondo de poesía más sincera y más seductora que la de los más primorosos y acicalados poemas artificiales>>. Frere li va donar a conèixer a Shakespeare, Byron i Walter Scott, sota les influències dels quals va escriure els poemes "El sueño del proscrito" el 1824 i "El faro de Malta" el 1828, el va reconciliar amb l'antiga literatura espanyola i el va animar a expressar les seves emocions per escrit. El poema compost en l'exili "El faro de Malta", mostra ja l'evolució d'Àngel de Saavedra cap a un estil més personal i emotiu. Es tracta d'una llarga oda en la que estableix la simbologia de la llum del far (liberalisme, romanticisme) que ha de servir de guia i no perdre's en l'obscurantisme i en mètodes antiquats. El 1827 havia escrit la tragèdia teatral neoclàssica "Arias Gonzalo" que juntament amb "Malek Adhel" preludien en certs aspectes el romanticisme, doncs els seus protagonistes persegueixen un amor impossible i lluiten en va contra unes circumstàncies adverses que acaben per vèncer-los. El 1828 va escriure la comèdia "Tanto vales cuanto tienes". Són també de la seva producció els poemes: "A las estrellas", "La niña descoloría", "Con once heridas mortales" i "Letrilla", així com els sonets: "A Lucianela", "A Dido abandonada", "Cual suele en la floresta deliciosa", "El álamo derribado", "Mísero leño", "Ojos divinos", Receta segura" i "Un buen consejo".

A l'illa de Malta la família Saavedra va romandre cinc anys, fins que a la primavera de 1830 van marxar a la conservadora França de Charles X, el govern del qual va obligar al poeta a residir a Orleans, on va fer classes de pintura per a sobreviure. La Revolució de Juliol va portar un govern liberal que va elevar al tron a Louis Philippe, i el poeta va poder regressar a París, on es va reunir de nou amb Alcalá Galiano, a qui va tenir per veí. Encara que seguia dedicat a la pintura, la seva situació econòmica no millorava, per lo que els dos amics es van traslladar a Tours amb les seves famílies.
Després de la mort de Fernando VII el 1833, va tornar a Espanya després del seu llarg exili, al rebre l'amnistia per estar ell comprès en els decrets donats per María Cristina, reclamant a continuació la seva herència. Era tinent coronel i va ascendir el 1833 a coronel de Cavalleria Lleugera agregat a l'Estat Major de la plaça de Sevilla. Uns mesos després ja en el 1834 va morir el seu germà més gran Juan Remigio, pel que sembla, d'una apoplexia, amb lo que Ángel de Saavedra es va trobar així duc de Rivas, Gran d'Espanya i membre de l'Estamento de Próceres a las Cortes.

Ángel de Saavedra, duc de Rivas.

Foto Kalipedia

El 9 d'octubre de 1834 el nou duc de Rivas va ingressar a la Real Academia Española, va escriure en el "Mensajero de las Cortes" i en el mateix any va publicar el llibre de poemes "El moro expósito" a París, en el que segueix els camins de Byron i el seu interès resideix precisament en haver estat introductor de l'estil a Espanya. Les paraules amb les quals va dedicar l'obra a Frere, són les d'un deixeble agraït: <<...Vd. me ha mostrado, y me ha puesto en este camino en el que he entrado, me temo, con más atrevimiento que éxito... Repito que temo no haber aprovechado sus beneficios como debía, al menos no tanto como yo habría deseado. Con todo, si mi gusto poético ha mejorado, ha sido gracias a Vd. Espero que esta mejora sea digna de su aprobación y de su aliento>>. Malta va motivar un canvi tan radical com perquè solament en un any veiés la llum una obra tan revolucionària com "El moro expósito", en la que va desenvolupar la llegenda dels Infants de Lara amb abundants variacions que inclouen episodis de la seva invenció, digressions i abundants descripcions plenes d'elements costumistes, de llum i de color. El duc de Rivas va ser un extraordinari poeta narratiu que va trobar la seva inspiració en la història i en les tradicions nacionals. D'aquesta època son també el llibre de poemes "Florinda" i una de les seves obres més representativa "Córdoba y Burgos en el siglo XI", llegenda en dotze romanços sobre el tema dels Infants de Lara i el bastard Mudarra.
El 22 de març de 1835, en el Teatro del Príncipe, va tenir lloc l'estrena del seu drama en prosa i vers "Don Álvaro o la fuerza del sino". Els primers papers van estar a càrrec de Concepción Rodríguez, Julián Romea i Rita Luna, i va ser representat a Madrid onze vegades aquell any. El drama resumeix els violents arravataments i contrastos de l'obra romàntica per excel·lència del teatre espanyol. Està escrita en prosa i vers i en ella es barreja lo clàssic i lo còmic a l'estil del teatre de Lope de Vega, però en ambients exòtics i amb un argument exagerat de morts, passions i tragèdies molt del gust de l'època i que donat l'èxit de l'obra, tal vegada, va fer que l'autor seguís escrivint en la mateixa línia. En qualsevol cas l'obra va tenir repercussió internacional i anys més tard es va usar com base del llibret de Francesco María Piave per l'òpera del compositor italià Giuseppe Verdi "La forza del destino". Va explicar Alcalá Galiano que l'argument de "Don Álvaro" va néixer de les converses mantingudes a Tours entre els dos amics quan buscaven arguments per a una obra teatral. I allí va néixer la primera versió del drama, que va ser escrita en prosa. Galiano es va encarregar de traduir-lo al francès i de donar-lo a Prosper Mérimee perquè intentés fer-lo estrenar en el Teatre de la Porte Saint-Martin de París, lo que l'escriptor francès no va fer. De tornada ja a Espanya, el duc de Rivas va confessar al comte de Toreno haver cremat el manuscrit però aquest el va animar a posar-lo en vers: <<porque debes tener el argumento en la cabeza y no sería malo>>. Rivas el va escriure en quinze dies i el va dedicar a Alcalá Galiano: <<como memoria de otro tiempo menos feliz pero más tranquilo>>. "Don Álvaro" no era el primer drama romàntic espanyol estrenat a Espanya. S'havien representat abans "La conjuración de Venecia" de Martínez de la Rosa i "Macías" de Larra, que van ser acceptats pel públic i la crítica perquè no eren obres de ruptura amb el passat. Però "Don Álvaro" portava la nova fórmula del romanticisme i les disputes que va provocar la seva estrena representaven la querella entre clàssics i romàntics. Per a Menéndez Pelayo: <<es, a no dudarlo, el primero y más excelente de los dramas románticos, el más amplio en la concepción, y el más castizo y nacional en la forma. Inmenso como la vida humana, rompe los moldes comunes de nuestro teatro aun en la época de su mayor esplendor, y alcanza un desarrollo tan vasto como el que tiene el drama en manos de Shakespeare o de Schiller...>>. El sinó de Don Álvaro no consisteix en cap força exterior i sobrenatural, sinó en les circumstàncies del seu origen i en la forma amb que ell, i la societat que l'envolta reaccionen enfront d'elles . Els successos arbitraris en la vida de Don Álvaro revelen i en el drama simbolitzen, l'absurda que és la il·lusió de trobar en l'amor diví o en l'humà, la clau d'una interpretació harmònica de la vida. Don Álvaro és com un home que havent volgut actuar segons les regles convingudes, descobreix que se'l fa culpable de delictes que no ha comès. Víctima de la injustícia còsmica, Don Álvaro exerceix l'única llibertat que se li ha deixat, i es llança, desesperat, a l'abisme, a la recerca de l'infern. Aquesta nota final de nihilisme i rebel·lia separa Don Álvaro de tota la tradició literària anterior i col·loca al seu heroi en un clima d'obert desafiament a Déu i a la societat, fent d'ell el gran símbol romàntic.

Ángel de Saavedra, duc de Rivas.

Foto Wikipedia

A principis de 1903, amb només catorze anys, Margarida Xirgu va interpretar a "Curra", la fidel criada de doña Leonor, a "Don Álvaro o la fuerza del sino", amb el grup d'afeccionats de l'Ateneu del districte cinquè de Barcelona.

Figuri de Doña Leonor de "Don Álvaro o la fuerza del sino", realitzat per Miquel Xirgu.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

El 1835 Rivas va ser elegit president del nou Ateneo de Madrid. La vida havia canviat totalment per a l'antic proscrit liberal, ara duc, admirat poeta i autor dramàtic. Tornat a la vida política, va formar part del partit encapçalat per Istúriz, que es va mantenir en l'oposició als successius governs de Martínez de la Rosa, del comte de Toreno i de Mendizábal. Quan Istúriz va pujar al poder el 1836, va nomenar a Rivas ministre de Governació o de l'Interior, d'un govern format per uns prohoms del Trienni que, paradoxalment, representaven ara el moderantisme. L'efímer gabinet va caure amb "la sargentada" de La Granja, el 13 d'agost. La Reina va signar la dissolució del ministeri, el restabliment de la Constitució de 1812 i Rivas va haver d'apel·lar de nou a la fugida i, a través de Portugal es va refugiar a Gibraltar. Allí va romandre fins que la promulgació de la nova Constitució de 1837, el va permetre tornar a Cadis, i d'allí a Sevilla a l'agost d'aquest any, on va viure per algun temps, apartat de la política i dedicat a la seva família i a les lletres.

El duc de Rivas va escriure el 1841 la comèdia d'intriga "La morisca de Aljuar", la comèdia en tres jornades composta per al Liceo Artístico y Literario inspirada en les del Segle d'Or "Solaces de un prisionero o tres noches de Madrid", en els "Españoles pintados por sí mismos" va publicar dos articles d'assaig: "El hospedador de província" i "El ventero", i en el mateix any va donar a llum la seva col·lecció de "Romances históricos y leyendas", la seva obra poètica més coneguda de la que es van fer diferents edicions. Són cinc adaptacions de llegendes populars en forma de romanç. Potser es tracti de la major aportació del duc de Rivas al romanticisme espanyol evocant les glòries del passat nacional, i en el pròleg de la qual va fer una apassionada defensa del romanç com gènere literari i com expressió de la poesia narrativa castellana. Encara que aquest pròleg està ple d'inexactituds, és de gran importància per constituir una defensa del romanç, tan menyspreat, excepte algunes excepcions, pels neoclàssics. Per al poeta, la popularitat i eufonia del romanç li van lliurar <<al brazo seglar de los meros versificados y de los copleros vergonzantes>> i d'aquesta manera es va desacreditar. Però els romanços són <<tan vigorosos en la expresión y en los sentimientos, que nos encanta su lectura; encontrándose en ellos nuestra verdadera poesía castiza, original y robusta>> i per això vol <<volverlo a su primer objeto y a su primitivo vigor y enérgica sencillez>>. La defensa de Rivas va servir d'exemple i estímul a uns contemporanis que anaven descobrint les grans possibilitats que oferia el romanç castellà a la nova literatura. Les seves tres llegendes, amb brillants descripcions i hàbil fantasia històrica, "La azucena milagrosa" publicada el 1847, "Maldonado" publicada el 1852 i "El aniversario" publicada el 1854, són tres llargs poemes narratius polimètrics en els que els crítics van trobar més inspiració i bellesa que en les poesies primerenques, i en elles dominen els temes del patriotisme i d'una religió de caràcter popular i de miracles.
Ja el 1842 va escriure el drama romàntic en tres jornades en vers "El crisol de la lealtad", sobre l'impostura de Lope de Azagra, que diu ser Alfonso el Batallador i la comèdia en tres actes "El parador de Bailén", de caràcter costumista. A més va realitzar diversos quadres de costums. Esment a part mereix "El desengaño de un sueño", un drama de caràcter al·legoric-simbòlic-fantàstic en quatre actes de 1844, de posada en escena tan complicada que no va arribar a representar-se, però molt superior a tots els coneguts. Després de la caiguda d'Espartero, va ser nomenat alcalde de Madrid, va formar part del Govern Provisional i, com vicepresident del Senat va ser decidit partidari de declarar a la Reina major d'edat. El Govern de González Bravo el va nomenar ministre plenipotenciari davant el Rei de les Dues Sicilies, al que va presentar les seves credencials a Nàpols el 11 de març de 1844.
Les seves relacions amb Fernando II van ser excel·lents, i enamorat del clima de Nàpols i de les seves gents, va romandre allí sis anys que van ser dels més feliços i tranquils de la seva vida. I dels més fecunds, doncs a més de l'obra en prosa de caràcter històric "Sublevación de Nápoles, capitaneada por Masaniello", va escriure també en prosa el drama "Viaje al Vesubio" i els drames "Viaje a las ruinas de Pesto" i "Historia del Reino de las Dos Sicilias". És també de la seva producció l'obra teatral "Los Hércules". L'agitació revolucionària que va sacsejar Europa el 1848, va donar començament, a la península, al moviment que en pocs decennis aconseguiria la unificació italiana. La intransigència del Rei a concedir reformes va donar lloc a sagnants trobades amb els revolucionaris, encara que els bons consells de l'ambaixador d'Espanya van aconseguir algunes concessions del Rei. També el Sant Pare va haver de fugir dels seus Estats, i el duc de Rivas va gestionar l'enviament d'una expedició espanyola al comandament del general Fernández de Córdoba. Recompensa de les seves afortunades gestions van ser la creu de l'Ordre de Pius X i ser condecorat per Fernando II. Però com el monarca napolità projectava el matrimoni de l'Infanta Carolina amb el comte de Montemolín, pretendent carlista al tron d'Espanya, el duc de Rivas i la resta de l'ambaixada espanyola van abandonar Nàpols el 10 de juliol de 1850.
De tornada ja a Espanya, va ser nomenat acadèmic de la Real Academia de la Historia i va mantenir una activa vida intel·lectual, de la qual eren part les tertúlies literàries a la seva casa de Madrid, a les que assistia la gent de lletres més destacada. També va tornar a intervenir en l'agitada política del moment, doncs després del combat de Vicálvaro, el 30 de juny de 1854, el general Fernández de Córdoba el va nomenar president del Nou Ministeri. A l'alba del 18 de juliol van jurar els nous ministres, però a mesura que avançava el dia, iracund el poble pel matís conservador del gabinet, va aixecar barricades i va lluitar en els carrers fins a assolir que la Reina cridés a Espartero a ocupar la Presidència del Consell de Ministres. El duc de Rivas havia estat president del Govern Espanyol -el Consell de Ministres de llavors- durant només dos dies i va haver de refugiar-se a l'ambaixada de França. El 1857 Narváez el va nomenar ambaixador a París i allí van triomfar de nou, la seva simpatia i els seus dots d'home de món, doncs a més era amic de Napoleó III i de l'emperadriu Eugenia, però a la volta de O'Donell al poder, va dimitir un any després del seu nomenament. Abans de marxar a França havia estat elegit acadèmic i director de la Real Academia de San Fernando, i després en el 1862 ho seria de la Real Academia Española, fins a la seva mort.
Com estadista li van retreure la seva poca energia i escassa visió política, qualitats tan necessàries a l'Espanya del seu temps, quan el poder estava repartit entre una Reina que era manejable fàcilment i els mai reconciliats interessos de liberals i moderats. Per contra, la seva activitat diplomàtica va ser brillant i en ella va fer valer mèrits personals no-res comuns. Els biògrafs, en suma, han vist en el duc de Rivas a l'home sincer i cavalleresc, de caràcter franc i obert, bon amic, de singular sensibilitat artística, de paraula fàcil, amb sòlids principis de casta però sense conviccions fermes, i tan impressionable que, al dir del marquès de Valmar: <<los principios cobraban en su alma el carácter de sentimientos y no pocas veces de sensaciones>>. L'Excm. Sr. duc de Rivas va ser director de l'Academia de las Tres Nobles Artes de San Fernando, i acadèmic de la Española y de la Historia, arcade de Roma, acadèmic de la de Buenas Letras de Sevilla , de la Pontoniana i de la de San Lucas de Roma, benemèrit de la pàtria, gentilhome de Càmera de S. M., coronel d'Estat Major i senador vitalici del Regne. També va ser condecorat entre unes altres amb les grans creus de Carlos III, de San Fernando de les Dues Sicilies, de la de Jerusalem, i de la Piana de Roma.
Malalt ja des de 1859, es va anar extingint lentament, va quedar impossibilitat en els seus últims temps i va morir a Madrid el 22 de juny de 1865 sent president de l'Ateneo de la capital. Molt pocs mesos abans, el 11 d'abril d'aquell any, havia mort Alcalá Galiano.

Alguns texts han estat extrets de "Ángel de Saavedra, duc de Rivas" Wikipedia, Epdlp i Biografías y Vidas.

XAVIER RIUS XIRGU

àlbum de fotos

tornar