88. FRA GABRIEL TÉLLEZ dit TIRSO DE MOLINA

Gabriel Téllez va néixer a Madrid el 24 de març de 1579, va ser frare mercedari, dramaturg, i poeta.
Els seus pares Andrés López i Juana Téllez Girón, eren humils servents del Comte de Molina de Herrera. Gabriel Téllez va ser batejat el 29 de març de 1579. Blanca de los Ríos -a la qual es deuen nombrosos estudis sobre ell, així com l'edició crítica de les seves obres completes- va sostenir que Gabriel va ser fill natural del Duc de Osuna, però aquesta tesi manca de fonament i avui està desacreditada. El Duc de Osuna era llavors molt vell, es trobava a Nàpols i la partida de naixença que al·lega Blanca és pràcticament il·legible i fa néixer a Gabriel Téllez el 1584.
Va ser deixeble de Lope de Vega, a qui va conèixer com estudiant a Alcalà d'Henares. D'haver estat certa la tesi de Blanca de los Ríos, Gabriel Téllez hagués necessitat dispensa papal -document que mai s'ha trobat- per a entrar el 4 o el 14 de novembre de 1600, als 21 anys, en el Convent de la Orden de la Merced de Madrid. El 21 de gener de 1601 va prendre els hàbits, per a professar en el Monestir de San Antolín de Guadalajara. Es va ordenar sacerdot el 1606 a Toledo, allí va estudiar arts i teologia i en aquesta època va començar a escriure. El 1606 quan la Cort va tornar a Madrid, va escriure la comèdia hagiogràfica (biografia d'un sant) "La joya de las montañas" basada en la vida de Santa Oròsia sobre un fons heroic amb imaginaris elements històrics i amb una rondalla d'amor, i el 1607 la comèdia "Los lagos de San Vicente" sobre la vida, igualment llegendària i heroica, de Santa Casilda i seguint l'estructura de l'anterior, però amb els diferents elements molt millor ensamblats. A partir d'aquest moment la seva vida anirà lligada als designis dels seus superiors, els dictats dels quals Fra Gabriel Téllez va complir sempre amb dignitat i obediència.
Des de Toledo va viatjar el 1610 a Galícia i el 1611 va escriure la comèdia villanesca en tres jornades "La villana de La Sagra", la comèdia històric-profana sobre el govern de Constantí "La república al revés", la comèdia villanesca "Mari-Hernández la gallega" sobre la vilana gallega que odia als portuguesos però que cedeix al noble amor d'un cavaller lusità i la comèdia palatina "Como han de ser los amigos". En la ciutat del Tajo, al principi de la segona dècada del segle XVII, va passar Fra Gabriel Téllez una de les seves èpoques més felices lliurat a la seva vocació religiosa, a la lectura, a la producció teatral, a l'ensenyament i al tracte amb els amics. Entre 1610 i 1612 va escriure la comèdia de la història profana de Martín Peláez "El cobarde más valiente", li segueixen la comèdia "El pretendiente al revés" i la comèdia hagiogràfica "La elección por la virtud" on relata la història "novel·lada" del Papa Sixt V descrivint més que la seva biografia, les circumstàncies especials de la seva pujada al tron pontifical, encara que la comèdia no arribi a aquest moment. Totes les circumstàncies històriques estan sotmeses a aquesta fi, és a dir, al de presentar l'especial predilecció divina per un home virtuós, predilecció que va salvant totes les dificultats que es presenten. D'altra banda, introdueix, com és norma gairebé general, una trama amorosa, desenvolupada entre les germanes del protagonista i dos nobles italians, amb la més pura tècnica de la comèdia vilanesca.
En aquesta època Fra Gabriel Téllez va escriure la comèdia d'enredo "La mujer por fuerza", la comèdia bíblica sobre la història d'Acab i Jezabel "La mujer que manda en casa" i la comèdia hagiogràfica "La ninfa del cielo", amb un major domini de l'abstracte en la seva estructura i amb reminiscències bíbliques en el seu estil. La penetració psicològica de Fra Gabriel Téllez, que va saber aprofundir en les ocultes passions humanes -els seus monòlegs són autèntiques mostres del autoanàlisis dels seus personatges-, s'eleva aquí al plano conceptual i abstracte per a mostrar-nos, amb viva plasticitat, una lluita de les potències de l'ànima. "La ninfa del cielo" presenta un marcat caràcter novel·lesc i segons el mateix Fra Gabriel Téllez va ser extreta dels "Ejemplos morales" de Blosio, però amb una innegable influència del tema del bandolerisme femení, propi del teatre profà i usual en l'escola de Lope.
Nombrosíssimes són les fonts utilitzades per a les seves comèdies hagiogràfiques, per provenir de la bíblia o de la història sagrada de l'església catòlica. En elles es troben, més que en cap altres, barrejats els elements integradors. Ara bé, és evident en elles la clara intencionalitat de l'autor. D'aquesta manera, es poden agrupar en aquesta modalitat totes aquelles comèdies que l'autor es proposa enaltir la misericòrdia o la justícia divines envers els homes -més freqüentment envers un home-, mitjançant l'exemple proposat d'un cas concret, envoltat de circumstàncies miraculoses.
Entre 1611 i 1612 va escriure la comèdia mitològica "El Aquiles" i la comèdia llegendària i devota "La peña de Francia" on es passa de lo històric autèntic, o tingut per tal en la ment de Fra Gabriel Téllez, al seudo-històric versemblant. El 1612 va vendre un lot de tres comèdies, i es creu que ja havia escrit abans en el 1606 una primera versió de la comèdia palatina i de caràcter "El vergonzoso en Palacio". Allotjat, el 1613, a Toledo va escriure la comèdia palatina "El castigo del penséque" i la trilogia del drama hagiogràfic "La Santa Juana", que desenvolupa en les seves tres parts la biografia de la suposada santa -beata en realitat-, però estrictament enllaçada amb la història nacional, i compendi de tots els elements integradors del seu teatre, excepte el palatí i el cortesà. Són de la mateixa època la comèdia novel·lesca "Quien da luego, da dos veces" i la comèdia bíblica "La mejor espigadera" sobre la figura de Ruth i obra d'un bucolisme d'expressió bíblica, enllaçat en ocasions amb un bucolisme renaixentista, amb interferències de lo vilanesca, que anima per exemple les escenes finals. Li segueixen la comèdia d'enredo "Amor por señas" i la comèdia històrica en tres jornades "Amor y celos hacen discretos", sobre la idea que l'amor aguditza l'enteniment, encara que altres fonts situen la seva escriptura en el 1635. Ja en aquells dies, si bé va conrear també temes religiosos, les seves sàtires i comèdies li havien comportat problemes amb les autoritats religioses, lo que el va dur a retirar-se entre 1614 i 1615 al Monestir d'Estercuel, a Aragó.
El 1615 escriu la comèdia bíblica "La vida y muerte de Herodes", plasmació del recurs teatral de la gelosia, com element de drama i no de comèdia i en la que segueix mantenint en tot moment l'autenticitat dels esdeveniments. Com font originària, apareix l'historiador Flavio Josefo al costat de la narració evangèlica. Fra Gabriel Téllez utilitza la bíblia més com font purament històrica que hagiogràfica, de tal manera que escollirà els seus temes no pel que comportin en si d'exemplificació piadosa, sinó per l'enorme vigor dramàtic que inclouen. I d'aquí sorgirà el fet de la supremacia, en l'elecció, del personatge sobre el succés. Fra Gabriel Téllez al juliol de 1615 va estrenar a Toledo, en el Mesón de la Fruta amb la Compañía de Pedro Valdés, la comèdia novel·lesca, d'intriga i enredo "Don Gil de las calzas verdes" que és un exemple destacat d'un dels recursos més habituals de la comèdia nova creada per Lope de Vega: el de la donzella disfressada de baró. Doña Juana no tem emmascarar-se enganyosament vestint calces verdes. L'obra és coneguda per l'enorme complicació del seu argument, que de vegades es fa molt difícil de seguir, però posseeix, no obstant això, el secret de l'intriga i sap com interessar a l'espectador. Encara en el 1615 va estrenar en el Corpus toledà l'aute sacramental "Los hermanos parecidos", el més aconseguit de Fra Gabriel Téllez, en quant a expressió d'un gènere definit. Més assolit l'encaix teològic, i més afí amb ella el desenvolupament de l'acció, sense elements pastorils ni vilanescs, ni de bon tros, localitzacions d'època i lloc.
El 7 d'octubre de 1955 Margarida Xirgu dirigeix a la Comèdia Nacional de l'Uruguai en la comèdia "Don Gil de las calzas verdes", que es representa en el Teatro Solís de Montevideo.

"Don Gil de las calzas verdes" representada el 1955 per la Comedia Nacional del Uruguay.

Foto: Comedia Nacional

El 1957 Margarida Xirgu torna a dirigir la Comèdia Nacional de l'Uruguai en "Don Gil de les calzas verdes", que es representa en el Teatro de Verano del Parque Rivera de Montevideo.

Fra Gabriel Téllez va escriure, el 1615, la comèdia -en tres jornades- profunda i teològica "El condenado por desconfiado", barrejant comèdies de tan diferent factura com poden ser un drama bíblic o una comèdia hagiogràfica. Es tracta d'una comèdia de bandolers a lo diví, de contingut filosòfic de gran importància. En aquesta comèdia la teologia presideix la concepció total de l'obra i el total desenvolupament de l'acció. També es troba en discussió la seva autoria i algunes fonts situen la seva escriptura en el 1635.
Era l'únic entre els dramaturgs coetanis, que tenia la necessària formació teològica per a escriure aquest tipus de comèdies. "El condenado por desconfiado", tracta el tema de l'arrogància de l'home enfront de la gràcia divina i la importància del lliure albir. Enrico, és un burlador de dones, posseït per un enorme dinamisme que no admet més llei que la del seu desig, en nom del qual comet els més tremends desaforaments. La disputa teològica que va arrabassar a les ments coetànies entorn de la concepció de la predestinació i el lliure albir, cobra vida escènica en l'obra. El poema "El condenado" és una resposta a dues idees falses. La primera: les obres són causa de la predestinació i la gràcia; i la segona: Déu és capaç de condemnar a un, sense tenir en compte les seves obres, bones o dolentes. En una lògica abstracta aquestes dues proposicions s'exclouen; però en la lògica viva i concreta són perfectament associables. Per a respondre a aquestes idees, Fra Gabriel Téllez crea dos personatges, un Enrico el predestinat a la salvació, perquè Déu li donarà la gràcia intrínsecament eficaç, que cap humà pot desoir. Com suport de la tesi, Enrico, el bandit, ho espera tot de la misericòrdia de Déu. Quan Enrico es penedeix, és obeint a una força més poderosa que la seva pròpia força humana. I enfront d'ell, Paulo l'ermità, l'altre personatge, que ho espera tot de les seves obres i que per supèrbia i desconfiança va desoint reiteradament les veus divines que li impulsen a l'antic bon camí i que repta a Déu per la seva supèrbia, però dubte en angoixant lluita mental. Paulo, el rebel, desoeix les veus divines, és un turmentat cerebral i, aparatosament, es condemna. Les seves passions no són l'alleujament dels seus impulsos. Són la conseqüència d'una apressant desesperació, més intel·lectual que sentimental. El dramaturg se sobreposa al teòleg per a donar-nos la tràgica estampa d'un home sacsejat per dispars resolucions, en el més profund, dramàtic i perfecte desenvolupament psicològic d'un ànima turmentada.

Va escriure el 1615 la comèdia hagiogràfica, llegendària i devota "La dama del olivar" una trilogia d'ambient rústic, amb tot el germen d'un drama d'honor, envaïda pel popularisme de les comèdies villanesques als motlles de les quals està abocada. També se li atribueix, en aquesta època, la comèdia històrica o de llegenda -en tres jornades- "Los amantes de Teruel".
En Fra Gabriel Téllez es combina lo culte i lo popular, i una gran rapidesa dramàtica que destaca entre qüestions incidentals o de simple efectisme que tenien gran èxit entre el públic de la seva època. En la seva opinió, la comèdia es configura com un espectacle total i globalitzador capaç d'atreure a tots els espectadors dels corrals de comèdies. La tasca del comediògraf ha de ser la d'entretenir, divertir, provocar l'admiració d'aquest públic heterogeni, exigent i escandalós. I és precisament aquí on radica el valor fonamental del teatre de Fra Gabriel Téllez, l'haver elaborat uns mons còmics, unes accions coherents i complexes, un univers de burles i enredes admirable. El que sobresurt, doncs, en el teatre de Fra Gabriel Téllez és l'humor refinat, les situacions atrevides, la gracia dels personatges rústics i dels criats urbans, l'atmosfera de joc i diversió que regna en bona part de la seva producció teatral, en fi, la riquesa dels mitjans lingüístics plegada de creacions originals. A aquest propòsit vénen bé les paraules que el seu gran amic Juan Pérez de Montalbán deixés escrites en els preliminars de la "Part IV" de les obres dramàtiques de Fra Gabriel Téllez, en les que elogia les peces teatrals del frare mercedari de la següent manera: "lo sentencioso de los conceptos admira, lo satírico de las faltas corrige, lo chistoso de los donaires entretiene, lo enmarañado de la disposición deleita, lo gustoso de las cadencias enamora, y lo político de los consejos persuade y avisa, siendo su variedad discreta como un ramillete de flores diferentes que, además de la belleza y la fragancia, aficiona con la diversidad y la compostura".
Va estrenar, en el 1616, la comèdia de caràcter i enredo, la sàtira de la hipocresia femenina "Marta la piadosa". Comèdia increïblement enredaire i intrigant, de manera que la dona sempre sap sortir-se amb la seva i té sortides per a les situacions més apurades, el que testifica l'enginy del mercedari. Trobant-se àdhuc a Toledo és seleccionat per a una missió pastoral en la illa caribenya de Santo Domingo, on va ser professor de teologia. Va embarcar a Sevilla i va romandre durant tres anys, des de 1616 fins a 1618, a la seva Universitat i va intervenir en assumptes de la seva Ordre. Això li va permetre conèixer nombroses històries de la Conquesta que va usar més tard en les seves obres. Fra Gabriel Téllez és un dels pocs escriptors barrocs que va tenir l'oportunitat de conèixer de prop, la realitat del Nou Món.
Són de la seva producció la comèdia històrica "Ventura te dé Dios, hijo" de 1613, 1615 o 1622 i del 1616 la comèdia còmica "Palabras y plumas"; el drama hagiogràfic "Santo y sastre" que escenifica la història de Sant Homobono, amb algunes pinzellades satíriques inevitables, derivades de la professió del sant; y el drama bíblic "Tanto es lo de más como lo de menos", que presenta la particularitat de fundar-se no en la narració d'un succés o en la dramatització d'un personatge autèntic, sinó en una paràbola evangèlica, la del fill pròdig, enllaçada amb la història de Lázaro, el pobre que menjava les engrunes del ric avar. Naturalment, en aquest cas, els elements imaginatius són moltíssim més nombrosos que en la resta de les comèdies bíbliques. Són també d'aquesta època la comèdia tràgica "Adversa fortuna de don Álvaro de Luna" atribuïda també a Antonio Mira de Amescua i situada per altres fonts la seva escriptura en el 1635 i la comèdia llegendària i històrica "El rey don Pedro en Madrid", atribuïda també a altres autors i de crònica fidedigna, que només s'altera en la matisació dels detalls i trames secundaris, o per motius extraliteraris, informant essencialment en ocasions, la seva mateixa estructura literària. Fra Gabriel Téllez va sentir dos tipus d'interès històric per a la seva dramatització: el del personatge i el de l'ambient . "El rey don Pedro en Madrid" és una comèdia centralista en la que s'agruparan tots els seus elements en funció d'un personatge d'extremat relleu, utilitzant cròniques conegudes del mateix.
El 1617 es va representar a Còrdova per la Compañía de Jerónimo Sánchez la seva comèdia d'enredo "Tan largo me lo fiáis" - atribuïda també a Calderón de la Barca o a Andrés de Claramonte- que és la versió precedent de la comèdia en tres actes "El burlador de Sevilla y convidado de piedra". Fra Gabriel Téllez el 1616 o 1618 va escriure la comèdia de moros i cristians "La reina de los reyes", entre 1618 i 1620 la comèdia en tres actes "Cautela contra cautela" atribuïda també a Antonio Mira de Amescua i situada la seva escriptura per altres fonts en el 1635 i la comèdia villanesca "Esto sí que es negociar" i entre el 1618 i el 1621 la comèdia d'enredo "El honroso atrevimiento" i la comèdia hagiogràfica i terrible "El mayor desengaño", en la que la teologia es deslliga en part de l'acció de la comèdia per a ser únicament derivació ideològica d'ella. És una obra hagiogràfica que, per diferents camins, tendeixen a la dramatització d'un problema humà emanat de la teologia. Tracta de la història de la vida secular, creada en gran part imaginativament, de Bruno de Hartenfaust, fundador de la Cartuja. En el tercer acte la llegenda o història de la conversió de San Bruno, envoltada de circumstàncies miraculoses, està utilitzada com base de la idea teològica de que el que espera la salvació pels seus mèrits propis es condemna, i no així el que l'espera de la misericòrdia de Déu. Un gran aparell erudit s'afegix a l'obra, amb llargs raonaments i disquisicions teològiques, encara que perfectament situades a l'estructura de la comèdia.

Fra Gabriel Téllez dit Tirso de Molina.

Foto: Wikipedia

De tornada de Santo Domingo el 1618, es va instal·lar a Madrid, viatjant en el 1619 a Salamanca i més tard a Lisboa. El 1619 va escriure la comèdia palatina "Averígüelo Vargas" on apareix el seu lusitanisme i entre 1619 i 1621 la comèdia històric hagiogràfica "Doña Beatriz de Silva", sobre la fundadora de les Concepcionistes, amb forts elements històrics, encara que amb derivació, en moltes ocasions, a la comèdia palatina. I també en aquesta època va escriure la comèdia palatina en tres actes "El amor médico". L'obra més important d'aquesta època és "El burlador de Sevilla y convidado de piedra" escrita cap al 1620 i publicada en el 1630, l'obra en que se li atribueix tradicionalment la creació del mite de Don Juan. En la comèdia un noble sevillà altera l'ordre social deshonrant a quantes dones se li oferixen. Finalment és castigat per l'estàtua funerària d'una de les seves víctimes, el pare d'una de les dames burlades, arrossegant-lo als inferns sense que Don Juan es penedeixi. El sevillà Tenorio no desoirà les premonicions divines per supèrbia de la seva ment, sinó per supèrbia de la seva carn. Tenorio és el gran confiat que temeràriament repta a Déu pel seu vitalisme sensual. En Don Juan, impulsiu, vital, la seva psicologia no es matisa en variacions, simplement es presenta en tota la seva força atropelladora, sense fissures, absoluta. El lusitanisme de Fra Gabriel Téllez es present de continu en l'obra. No només en el perfecte desenvolupament escènic de les teories sobre l'amor portuguès, amb les qualitats d'ardor i precocitat que li donava l'època, sinó també en l'admiració manifesta per la seva geografia.
El 1620 Fra Gabriel Téllez ja residia Madrid, on va romandre fins a 1625. Aquell mateix any va morir la seva mare, Juana Téllez, i va escriure la biografia escenificada "El caballero de Gracia", sobre la vida d'un coetani de l'autor. Les seves discrepàncies amb la resta de les comèdies hagiogràfiques es basen en el fet que lo purament piadós està al servei de la biografia d'un personatge històric i coetani, l'interès i popularitat del qual determinen per si sols la comèdia. "El caballero de Gracia" va ser escrita sota la impressió de la mort de Jacobo Trenci, la defunció de la qual va constituir un duel col·lectiu a Madrid, duel que va aprofitar Fra Gabriel Téllez para crear aquesta comèdia de "circumstàncies", que al mateix temps representa la seva contribució a l'homenatge sentimental que Madrid va dedicar a una de les seves més populars figures. Entre 1620 i 1621 va escriure la comèdia d'honor "El celoso prudente" en la que hi ha un clar predomini del caràcter sobre l'acció, la comèdia d'enredo i de caràcter "La celosa de sí misma" i la comèdia villanesca i d'intriga "La villana de Vallecas", en la que es descriu la disfressa de vilà pocavergonya del galant.
Fra Gabriel Téllez va escriure entre 1620 i 1623 l'important drama històric "La prudencia en la mujer" en la que mostra l'esplèndid i profund caràcter, polític i humà, de María de Molina, amb tota la turbulenta i verídica Edat Mitjana castellana circumdant i engrandint la seva figura. Però, gairebé entre línies, el dramaturg va saber trobar, en la fredor de la crònica, la vena humana, femenina, de la dona i la reina. I la va recrear amb exquisida sensibilitat i grandesa. Per a això, va refusar tota acció secundària que pogués apartar la mirada de l'espectador de la seva serena figura, com un insubornable exemple d'unitat temàtica i com culminació d'un tipus de comèdia centralista. Original estructura, dintre de la diversificadora tècnica teatral de l'època. És un drama de caràcter en que la psicologia domina l'acció. Va ser el primer autor que va donar profunditat psicològica als personatges femenins, que arriben a ser protagonistes. Una de les característiques que distingeix a Fra Gabriel Téllez de la resta dels seus col·legues és, a pesar de ser frare, l'estudi psicològic que fa de la dona. En general, quan apareixen dones en les seves obres, que és molt comú, el dramaturg les perfila amb molta exactitud. Per altra banda, sembla que no té inconvenient en vestir-les, de vegades, amb abillaments masculins. Vestint d'home a la dona es tractava, i assolia les més de les vegades, desemmascarar-la, gairebé diríem que despullar-la, per l'aparença escènica, de la seva més púdica intimitat i secret.

VEURE VIVÈNCIA 5. LA PRUDENCIA EN LA MUJER

Va ser representada en el Teatro Español de Madrid per la Companyia de Margarida Xirgu en la tardor de 1930, amb decorats i figurins de vestuari realitzats pel germà de l'actriu Miquel Xirgu. El drama va ser revisat i en part refós per Cristóbal de Castro. La Xirgu va saber donar a María de Molina, la sàvia regent en la minoria del seu fill Fernando IV, una voluntat ferma, clara intel·ligència a la maternal bondat i la dignitat real que requereix la grandesa d'aquesta monolítica figura del teatre de Fra Gabriel Téllez. Van acompanyar a la Xirgu en el repartiment, les actrius: Pilar Muñoz i Julia Pachelo i els actors: Alfonso Muñoz, Alberto Contreras, José Bruguera, Miguel Ortín, Fernando Venegas i Alejandro Maximino.

Blanca de los Ríos en la conferència que va donar en la primera representació de l'obra en el Teatro Español, va demanar: <<un aplauso para la insigne actriz Margarita Xirgu, que ha querido resucitar en carne y alma una de las más célebres heroínas de Téllez, que es también una de las más grandes figuras de nuestra historia. Y ha de ser más fervoroso, nuestro aplauso porque Margarita Xirgu, nacida en Cataluña, sabe, porque ha recorrido la geografía de nuestro teatro de raza, que no hay nada tan uno, tan indivisible, como nuestra magnífica herencia actual. Aplaudamos a la gran actriz que ha traído de nuevo al autor de "La prudencia en la mujer" al Teatro Español, en su casa propia>>.
Manuel Machado en el diari "La Libertad", va confessar que li havia ocorregut amb "La prudencia en la mujer" quelcom que solia passar a molts lectors de les nostres velles comèdies del Segle d'Or: <<Me ha sorprendido altamente su valor escénico, su eficacia teatral. Me ha interesado y me ha divertido puesta en escena mucho más que leída. Y he comprobado también que el público en general le ocurría lo mismo. Baste lo dicho para revelar el acierto de Cristóbal de Castro al resucitar "La prudencia en la mujer" y la excelencia de su labor en esta versión, sabiamente respetuosa, de la gran comedia de Tirso, que no ha eliminado ninguna de las bellezas esenciales de la obra. La insigne actriz Margarita Xirgu hizo una admirable Doña María de Molina en la excelencia de un gran conjunto de interpretación>>.
Margarida Xirgu realitza la temporada teatral 1931-1932 a Barcelona, en el Teatre Goya, amb un repertori que incloïa també aquesta obra.

Margarida Xirgu interpretant a María de Molina, en "La prudencia en la mujer"

El 1621 Fra Gabriel Téllez va prendre el pseudònim de Tirso de Molina, amb el que el coneix tot el món literari. Va escriure aquest any la comèdia d'enredo en tres actes "Amar por razón de estado" atribuïda a l'any 1631 per altres fonts, la comèdia d'intriga en tres actes "Celos con celos se curan" i l'aute sacramental "El árbol del mejor fruto", sobre la troballa de la Santa Creu realitzada per Santa Elena. Situat, doncs, sobre un fet històric i amb personatges que també ho són, però realitzat, en el seu desenvolupament, amb ampli poder imaginatiu. També d'aquest any és la comèdia històric-profana "La romera de Santiago" basada en un romanç popular, la comèdia polític històrica "Privar contra su gusto" i la comèdia tràgica ja iniciada en el 1616 "Próspera fortuna de Don Álvaro de Luna y adversa de Ruy López Dávalos". També en el 1621 es va representar per Pinedo el seu aute sacramental més bell "El colmenero divino", en que es barregen a lo religiós simbòlic, nombrosíssims elements villanescs i populars i el sentir de l'autor davant el paisatge i ambient toledans. Apareix també en ell, al costat de les formes més líriques de la poesia popular, una indubtable influència de l'estil bíblic que permet l'entrada del bucolisme simbòlic de la Bíblia en el quadre pastoril que ens traça en l'obra. D'escassa complexitat teològica -com és general a tot el grup-, predomina en ell, més que en cap altre, una profundíssima tendresa que, unida a la bellesa estilística, produeix un to poètic extraordinari. Li segueixen a aquesta obra els autes sacramentals "No le arriendo la ganancia" , "El laberinto de Creta" i "La madrina del cielo".
"No le arriendo la ganancia", és una autèntica peça de sàtira social i política, més que un aute sacramental. Amb referències a lo coetani, tan concretes com la vista de la calle Mayor de Madrid, amb al·lusions vetllades a successos de l'època, Tirso s'evadeix gairebé totalment del teatre religiós, ja que no del simbòlic. En "El laberinto de Creta", se serveix d'un tema mitològic, donant-li un forçat simbolisme cristià i en ell demostra Tirso el seu coneixement humanístic encara que, naturalment, abstraient-nos de l'escenari, de les referències històriques i dels noms dels personatges, ens sembla estar presenciant mentalment una comèdia d'intriga heroic-amorosa, desenvolupada entre els cortesans de Felip IV. "La madrina del cielo" és un aute bolcat cap a la comèdia hagiogràfica, que es basa en una llegenda piadosa, amb la burla i engany del seu protagonista, Marcela, per un cavaller, i la conversa miraculosa d'ambdós. I no solament l'argument, sinó també les incidències del mateix estan dintre dels mòduls del teatre profà. Dotat Tirso de Molina d'una poderosa força caracterològica, no és la qualitat de la seva inspiració la més idònia per a la representació escènica de termes abstractes. Així doncs, els seus autes sacramentals, excepte excepcions, no compleixen de cap manera la definició que d'ells es ve repetint, és a dir una peça dramàtica en un acte que versa, sempre sota forma simbòlica o al·legòrica, sobre el misteri de l'eucaristia. Bé és veritat que aquesta definició no té una vigència absoluta sinó en els autes calderonians i, per tant, de la seva escola, quan ja el poderós alè conceptual de Calderón ha dut el teatre a una regió no ja idealista, sinó il·lusionista, i el símbol ha triomfat sobre el personatge. Tirso de Molina està en aquest aspecte del seu teatre, totalment immers en l'escola de Lope. Dominaran en ell, lo sentimental i lo líric sobre lo teològic i lo abstracte. I d'altra part, dotarà a aquests termes abstractes, que se serveix com personatges, de tal humanització que, en molts casos, el seu aute sacramental transformat en comèdia hagiogràfica, en essència no tindrà de tal sinó l'aspecte formal de ser en un acte, i el fet històric de representar-se el dia del Corpus. Aquesta humanització de l'abstracte, aquest pas de lo simbòlic intel·lectual a lo concret real, que explica en part l'aparició de la seva comèdia teològica, fa que els autes sacramentals de Tirso no presentin cap contribució sòlida a la formació del teatre eucarístic. No va avançar en l'aute sacramental per no comprendre'l, sinó per confondre'l amb la comèdia divina. El punt central dels autes no és l'Home, sinó un home, sigui sant o pecador.

Entre 1621 i 1632 Tirso de Molina va escriure la comèdia palatina en tres actes "Del enemigo, el primer consejo". També en el 1621 va escriure la miscel·lània en prosa "Los cigarrales de Toledo" publicada el 1624, on tenen cabuda la novel·la cortesana, la peça dramàtica i el poema de distinta temàtica.
Tirso de Molina el 1622 va participar en un certamen poètic i de justes literàries, amb motiu de la canonització de San Isidro. No solament en els seus drames trobem les seves magnífiques qualitats literàries, sinó també en la seva poesia. Les seves característiques principals podrien resumir-se breument dient que Tirso de Molina és sempre molt mesurat, profund en els seus conceptes, amb freqüència tendeix a l'humor subtil, però sempre agradable i mai feridor. La seva poesia, fins i tot, gairebé sempre apareix formant part de les seves obres de teatre. Va practicar i va escriure en totes, o gairebé totes, les formes poètiques del seu temps, tant populars, o de "art menor", com les més complexes, representatives del "art major". Va realitzar diversos "Certámenes" poètics, majorment de contingut religiós, però plens d'humor i fina ironia. El 1622 va escriure la comèdia bucòlica i palatina "La fingida Arcadia". Lo renaixentista, que en el seu aspecte humanístic inspira la comèdia, provoca en el seu aspecte poètic la creació d'una comèdia bucòlica i palatina. Lo fictici bucòlic anima les seves pàgines com element afegit a una intriga palatina, i tot això com homenatge a Lope de Vega i a la seva recent "Arcadia". El 1622 va escriure també les comèdies d'enredo "Siempre ayuda la verdad", així com "Quién habló, pagó" iniciada en el 1615. Entre 1622 i 1624 va escriure la comèdia històrica "Escarmientos para el cuerdo", que tracta un tema històric relatiu a les Índies Portugueses: la desventurada història del cavaller portuguès, Manuel de Sousa, i la seva família, que van trobar la mort en terres africanes, després del seu naufragi en el Cap de Bona Esperança. Succés històric sobre el qual es munta el drama imaginatiu en el desenvolupament de la seva intriga amorosa, amb gran apilament de detalls informatius sobre els territoris portuguesos ultramarins. És el reflex argumental del sentir imperialista i en l'obra es descriu el convenciment de don Manuel de Sousa, que serà atrapat per les seves pròpies malediccions, en una premonició de la tragèdia que presta un tint ombrívolment poètic a l'escena. És una obra diferent a les altres, ja que en general, el que es desprèn en el seu teatre històric és una claríssima visió política d'unitat nacional.
Són del mateix any la comèdia "Quién calla, otorga"; la comèdia bíblica "La venganza de Tamar", que tendeix lleugerament a un drama d'honor i d'honra, sense elevar-se al to tràgic que podia haver aconseguit, al desenvolupar el tema del incest; la comèdia en tres actes d'antecedents del proverbi dramàtic modern "El amor y la amistad" i la comèdia d'enredo "Los balcones de Madrid"; segons altres fonts ambdues del 1632. També en el 1622 va escriure la comèdia històrica "Antona García". En ella es narren les fetes d'una dona que combat per la causa d'Isabel la Catòlica durant la Guerra de Successió. Tirso de Molina basarà aquesta lluita en dos principis: la convicció del poble en la justícia de la causa d'Isabel i l'hereditària enemistat luso-castellana, ja que el fet que fos un portuguès el que intentarà regnar a Castella, donant suport a la causa de la Beltraneja, era motiu suficient. Aquest ambient d'hostilitat es marcarà admirablement en diverses escenes de l'obra, com recurs dramàtic de positiva força, que va des de la utilització dels dos idiomes, com cartell de desafiament de personatges episòdics, fins a la mateixa col·locació plàstica en l'escena dels personatges enfrontats. És una obra escrita possiblement entorn de les peticions d'exempció de tributs per part dels descendents de l'heroïna de Toro i que tendeix a mostrar un sentiment nacional del qual el personatge central és únicament un símbol concret. El personatge és la representació concreta d'un odi popular. Les forces utilitzades no li transmeten a Tirso de Molina sinó l'esment escarit de les seves fetes baronils. I a l'autor li va interessar més el que aquesta dona representa que el personatge en si. I Antona, reminiscència literària -no històrica- de Mari Hernández, la vilana gallega que odia als portuguesos però que cedeix al noble amor d'un cavaller lusità, s'ha convertit en un arquetip gairebé simbòlic en el drama històric. El desenvolupament psicològic de la comèdia s'inicia anàlogament en Antona, amb el seu naixent amor pel portuguès Comte de Penamacor -acció psicològica secundària-, però es trunca tot just nascut per exigències de la idea rectora de la comèdia.
En un terreny purament polític, no literari ni costumista, apareixen en Tirso de Molina dos corrents antagòniques: la tradició d'hostilitat que pesa sobre ell com castellà i que informarà comèdies senceres -com "Antona García"- i la seva pròpia posició d'home culte del segle XVII, que veu clarament els avantatges extraordinaris d'una unió. I aquesta segona idea serà tan poderosa com per a introduir-se en comèdia tan ambientalment hostil com la citada. Tirso de Molina advocarà per la consolidació de la unitat nacional. Aquestes frases, que queien en el buit en la comèdia perquè així ho exigiria l'ambient històric de la mateixa, les acollirà el públic com un acte d'exaltació patriòtica. En Tirso de Molina no eren sinó la serena convicció dels avantatges d'una unió política. Es tracta de la total consolidació d'Espanya. D'aquella Espanya medieval, dividida en regnes, que agrupava en temps de Tirso dos imperis sota una mateixa monarquia. I aquesta mateixa idea imperialista serà la que predomini juntament amb la d'unitat, en el teatre històric del dramaturg. Com actualització de temes històrics, Tirso de Molina, que acabava d'assistir a Portugal, més o menys de prop, al jurament de Felip IV com príncep hereu de l'imperi portuguès, fa dir amb escepticisme a un personatge que va presenciar el de Don Manuel com hereu del tron dels Reis Catòlics dos segles abans, que "lo que el tiempo ocasiona no asegura la mudanza". La utilització de la història com origen i fonament per Tirso de Molina, dóna lloc a la creació dels seus drames i comèdies històriques. No solament basa el seu teatre històric en successos veritables, que se segueixen, en ocasions, fins als detalls, sinó que mostra una decidida obstinació a deixar constància d'això.

Tirso de Molina.

Foto: Wikipedia

El 1623 va escriure la comèdia villanesca "El melancólico" i ja en el 1624 la comèdia d'intriga "Por el sótano y el torno", que descriu la simpàtica avarícia de Doña Bernarda. El 1625 la Junta de Reformación creada a instàncies del Comte-Duc d'Olivares, el va castigar a través del Visitador General de la seva Ordre, Fra Marcos Salmerón, a traslladar-se fora de la Cort i a reclusió en el Monestir de Trujillo a Extremadura, per escriure comèdies profanes "i de dolents incentius i exemples", i va demanar el seu bandejament i excomunió major si reincidís. Però Tirso va seguir escrivint i no es van prendre mesures majors contra ell al desinflar-se les accions moralitzadores del Comte-Duc. Tal vegada afectat per l'episodi de la Junta de Reformación i per les pressions rebudes dintre de l'Ordre, Tirso va abandonar lentament la producció de comèdies i texts profans. El 3 de juny de 1626 a Sevilla, és nomenat Comendador i Prelat del Convent de Trujillo, per la qual cosa viu a la ciutat extremenya fins a 1629, en que torna a Toledo i possiblement després a Madrid. El 1626 va escriure la comèdia d'intriga "La huerta de Juan Fernández". El 1627 es van publicar a Sevilla la "Parte I" de les seves obres dramàtiques i va escriure la comèdia d'intriga i enredo "Desde Toledo a Madrid" iniciada ja en el 1626, i en el 1628 va escriure -encara que altres fonts asseguren que va ser en el 1633- la comèdia hagiogràfica "Quien no cae, no se levanta", que narra la història de la conversió d'una pecadora, Margarita, però enllaçada en els dos primers actes amb la comèdia cortesana, al presentar-se'ns un viu quadre de costums quotidians, entre personatges de classe mitja i en un ambient ciutadà. De fet Tirso de Molina en aquest tipus de comèdies segueix, més imaginativament que amb fidelitat escrupolosa, una llegenda o vida de sant i amb freqüència un exemple de conversió extret de qualsevol narració piadosa.
Tirso, el 1629, va escriure la comèdia històrica iniciada ja en el 1626 "Trilogía de los Pizarro" ("Todo es dar en una cosa", "Amazonas en las Indias" i "La lealtad contra la envidia"), entorn de Francisco Pizarro i la seva família, i en la que es duu a escena la conquesta del Perú en un to d'exaltació nacional, com reflex argumental del sentir imperialista. Tirso quan deforma l'autenticitat de lo històric, alterant el transmès per les fonts erudites consultades, no serà per un proverbial element tècnic-literari, sinó per una preconcebuda intencionalitat extraescénica. Així és, el cas de la "Trilogía de los Pizarro", en que es tergiversen els fets històrics, en suport de les reclamacions de títols dels seus hereus. El 1630 va morir la seva germana Catalina i va passar estades fins a 1631 a Oviedo, Lleó i després a Toledo. El 1632 va ser nomenat, a Catalunya, Definidor i Cronista General de la seva Ordre i es va publicar la "Parte III" de les seves obres dramàtiques a Tortosa. En el pròleg, segons el seu propi testimoniatge, sens dubte quelcom exagerat, determina que havia escrit en el 1634 unes tres-centes o quatre-centes obres, amb el que hauria estat un dels dramaturgs més prolífics del Segle d'Or. L'atribució d'algunes de les seves obres presenta, no obstant això, tots els ingredients del més intricat dels trencaclosques bibliogràfics. També en el 1634 va escriure les comèdies d'enredo "La ventura con el nombre" i "No hay peor sordo ...".
Es van publicar la "Parte II" i la "Parte IV" de les seves obres dramàtiques en el 1635 a Madrid i va escriure la comèdia en tres jornades "Amor por arte mayor", la comèdia en quatre actes "Los alcaldes" i les comèdies cortesanes palatines "Los tres maridos burlados" i "Habladme en entrando". En el mateix any es va publicar la miscel·lània de caràcter religiós en prosa "Deleitar aprovechando", on tenen cabuda la novel·la cortesana, les peces dramàtiques i els poemes de distinta temàtica. El 1636 es va publicar la "Parte V" de les seves obres dramàtiques a Madrid. El 1638 va escriure el drama històric "Las quinas de Portugal", de tipus novel·lesc ja que els personatges pleguen els seus caràcters a l'acció. La idea base d'heroïcitat dominarà de tal manera la creació dels caràcters, que no només Don Alonso Enríquez, sinó el mateix graciós de l'obra perd la seva condició de figura de la gracia en les escenes guerreres, per a comportar-se en la batalla d'acord amb l'arquetípic concepte de l'heroic valor portuguès. Tirso sobre ella vessa tot el seu lusitanisme d'exaltació. Aquí ja no cal enfrontar castellans i portuguesos i, per tant, l'ambient hereditari d'hostilitat no coarta a l'autor. Però el tema del naixement del regne lusità, se li converteix a Tirso en tema nacional i imperial. Portugal ja és Espanya -Espanya, no Castella-, i hi ha una gloriosa realitat evident: als peus d'un rei espanyol haurà dos mons, aportats per castellans i portuguesos a una mateixa corona, com Giraldo li profetitza a Alfonso, primer monarca de Portugal. El més interessant del lusitanisme de Tirso, és el claríssim sentit polític d'unió d'ambdós regnes, com visió actual d'un home que viu dintre de la realitat històrica d'aquesta unió. Al llarg de les seves obres luso-castellanes, Tirso de Molina ens ha anat deixant trets dramàtics de l'enfrontament secular dels dos pobles. El manuscrit autògraf de "Las quinas de Portugal" s'acompanya d'una nota explicativa, amb minuciositat erudita, de totes les fonts històriques utilitzades per a la redacció del drama. I aquesta inspiració directa en cròniques i no en romanços, aquesta subjecció a les lleis no ja de lo versemblant, sinó de lo autèntic, s'alça en fort contrast amb la norma més general de la comèdia històric-barroca, a la que el públic no demanava sinó una successió de fets que mantinguessin el seu interès sense més subjecció que ser la representació d'un esperit nacional i bevent, per tant, directament en tot un cúmul de tradicions i llegendes transmeses pel romancer.

Tirso de Molina.

Foto: Poetas.com

El 1639 es va publicar l'obra en prosa "Historia general de la Orden de la Merced" iniciada en el 1632, al ser nomenat a Catalunya Definidor i Cronista General de la seva Ordre. També en el 1639 el pontífex Urbà VIII li va concedir el grau de Maestro. Ja en el 1640 els enfrontaments amb membres de la seva pròpia Ordre el duen a abandonar el Convent de Madrid i per ordre del Consejo de Castilla és bandejat al Convent de Conca. Entre 1641 i 1643 va escriure la comèdia d'enredo i novel·lesca "Bellaco sois, Gómez" i la comèdia "En Madrid y en una casa".
Tirso de Molina va escriure el 1644 la comèdia "La firmeza de la hermosura". Els seus últims anys els passa en la província de Sòria, d'entrada en el Convent de Nuestra Señora de la Merced de Sòria capital, en el que és nomenat en el 1645 prelat amb el títol de Comendador i a l'any següent, Definidor Provincial de Castilla. Retirat més tard en el Convent de la Merced d'Almazán, Tirso de Molina mor a punt de complir els 69 anys, el 24 de febrer de 1648 o segons altres fonts el 12 de març de 1648 i rep sepultura en la capella de sepultura dels frares.
S'erigeix, el 1943, un monument a la seva memòria, a la Plaza de Tirso de Molina, que està situada entre el districte Centro i el barri de Lavapiés, de la capital espanyola.

Monument a Tirso de Molina a Madrid, realitzat per Rafael Vela del Castillo.

Foto: Wikipedia

Tirso de Molina va saber harmonitzar a la perfecció la seva condició de frare mercedari i d'escriptor molt fecund de comèdies, de les que va arribar a escriure a prop de 400 segons la seva pròpia confessió -300 segons altres fonts-, encara que només ens han arribat unes 60. Dintre de la història de la comèdia espanyola constitueix un dels cims juntament amb Lope de Vega i Calderón de la Barca. Sempre es va mostrar orgullós del seu talent literari i va defensar amb afany la comèdia nova enfront dels atacs dels moralistes i dels classicistes. Entre les seves obres inèdites es troba el llibre de poemes "Panegírico a la casa de Sástago".

Alguns textos han estat extrets de: "Tirso de Molina" Wikipedia i Cervantes Virtual.

XAVIER RIUS XIRGU

àlbum de fotos

tornar