57. JOSÉ MARTÍNEZ
RUIZ (AZORÍN)
José Augusto
Trinitat Martínez Ruiz, més conegut per el seu pseudònim
Azorín va néixer el 8 de juny de 1873 a Monòver (Alacant),
va ser periodista, novel·lista, assagista, traductor, dramaturg i crític
literari.
El seu pare Isidro Martínez
Soriano era natural d'Iecla (Murcia), militava en el partit conservador i va arribar
a ser alcalde, diputat i seguidor de Francisco Romero Robledo. El seu pare exercia
d'advocat a Monòver i posseïa una important hisenda. La seva mare
María Luisa Ruiz Maestre havia nascut a Petrer o Petrel (Alacant). Era
una família tradicional burgesa, que gaudia d'una esplaiada situació
econòmica. Martínez Ruiz va ser el major de nou germans. Des de
petit, Pepe, tal és el hipocorístic amb que se'l coneixia familiarment,
dóna mostres de tenir un esperit independent i solitari, al que li agrada
dur una vida apartada, sovint en la finca familiar del Collado de la Salina a
Monòver. Allí es lliura amb passió a l'exercici de la lectura
i l'escriptura.
Als vuit anys, després
de tres anys d'escola a Monòver, ingressa com alumne intern en el col·legi
que els Pares Escolapis regentaven a Iecla. Roman allí cursant els estudis
d'ensenyament secundari fins als setze anys. Martínez Ruiz revisarà
amb freqüència aquests anys d'enclaustrament, dels quals no guardarà
grats records. És una etapa que reflecteix en les seves dues primeres novel·les,
de fort contingut autobiogràfic.
José Martínez Ruiz als 8 anys d'edat foto epdlp
José Martínez Ruiz el 1884 foto
epdlp
El 1888
es trasllada a València per a cursar la carrera de Dret -que mai acabarà-
intentant, sense massa aplicació, obtenir la llicenciatura. Va ser més
estudiant que estudiós i més atent a les tertúlies, al periodisme,
al teatre, a la literatura i als toros que a les lleis.
En la ciutat del Turia,
Martínez Ruiz inicia una etapa que va tenir decisiva importància
en
la seva formació intel·lectual. Connecta amb els últims corrents
del pensament i de l'art (krausisme, anarquisme, ...), es lliura febrilment a
la lectura d'obres literàries i polítiques, i realitza les seves
primeres incursions en el món del periodisme. L'adolescent Martínez
Ruiz, assidu de les tertúlies dels cafès, se sent molt interessat
per les noves idees socials. Sorgeix en ell l'actitud rebel, àcrata, que
caracteritzarà els seus anys de joventut, al mateix temps que s'aferma
en el seu esperit la voluntat de fer-se escriptor. Col·labora en diferents
periòdics en els quals utilitza diversos pseudònims: Fray José,
en "La Educación Catòlica", de Petrer, Juan de Lis, en
"El Defensor de Yecla", ... Escriu també en "El eco de Monóvar",
"El Mercantil Valenciano", i fins i tot en "El Pueblo", el
diari anarquista de Vicente Blasco Ibáñez. En general, fa crítica
teatral. Elogia les obres de Guimerà i Galdós o el "Juan José",
de Joaquín Dicenta encara que es decanta ja, de forma especial, per la
crítica política-social. Important resulta també en aquests
anys de preparació la seva activitat traductora, amb treballs com el drama
"La intrusa", de Maeterlink, la conferència del francès
A. Hamon "De la patria", o el fullet "Las prisiones", del
príncep anarquista Pedro Kropotkin.
El 1891 trasllada el seu expedient
de la Facultat de Dret de la Universitat de València a Granada.
El
1895 Martínez Ruiz publica dos assaigs: "Anarquistas literarios"
i "Notas sociales", en els quals presenta al públic les principals
teories anarquistes. El 25 de novembre de 1896 es trasllada a Madrid per a seguir
els seus estudis, després d'haver traslladat el seu expedient de Granada
a València i de València a Salamanca ja en el 1896. Arriba amb una
carta de recomanació de Luis Bonafoux para el director del diari "El
País". Aquell mateix any van arribar també a la capital d'Espanya,
Ramón María del Valle Inclán i Manuel Bueno. Baroja estava
ja en la capital i Maeztu arribaria a principis de l'any següent. No trigaran
en relacionar-se tots, a intimar i a escometre junts algunes empreses. Martínez
Ruiz publica diàriament treballs en "El País". Es tracta
d'articles vehements en els quals ataca les institucions, els valors més
arrelats, la política del Govern, la literatura en voga... Després
d'un article sobre el matrimoni i la propietat el 1897, es veu obligat a abandonar
la redacció de "El País". El reben en altres diaris i
inicia la publicació d'alguns fullets en els quals adona de les seves vivències
i sentiments: "Crítica discordante" signat per "Charivari"
el 1897, entre uns altres. L'únic ajut que rep en la seva denotada i solitària
batalla és el de Leopoldo Alas Clarín, que elogia la labor del jove
periodista en un dels seus "Paliques". L'alacantí considera aquest
comentari com un recolzament. A principis d'octubre de 1897 comença les
seves col·laboracions en "El Progreso" d'Alejandro Lerroux. Es
defineix com fervorós anarquista.
Retrat
de joventut de José Martínez Ruiz foto
Martínez
Ruiz reflecteix un conflicte entre una ideologia activa -anarquista- i una naturalesa
passiva -contemplativa- en el seu llibre de contes "Bohèmia"
publicat el 1897. Ens descriu els ideals d'un escriptor que lluita per obrir-se
pas, però és finalment vençut i destruït per la ciutat.
Aquest escriptor somia amb crear una obra mestra que, significativament, es diria
"Paisajes". Desgraciadament l'influx influent de la ciutat sobre el
jove escriptor assoleix que aquest llibre mai s'escrivís. A causa de això,
aquest jove acaba la seva vida com un de tants paràsits urbans, morint
prematurament. En l'última escena del conte, la mare de l'escriptor, una
vella del poble vestida de dol, torna al seu poble banyada en llàgrimes.
En aquesta obra mostra la seva animositat contra la ciutat moderna. Desenvolupa
una irritada repulsió per la vida urbana i fa d' això el nucli central
d'una filosofia antiurbana. Martínez Ruiz veu a la ciutat, com un centre
de corrupció espiritual i ètica de la moralitat del ser humà.
Pel que fa a la vida rural, per a ell, l'èxode rural a les grans ciutats
destrueix l'equilibri urbà-rural existent en èpoques preindustrials,
i això fa que les grans ciutats siguin absurdes. Martínez Ruiz atribueix
la decadència d'Espanya en el segle XVIII a la formació de grans
urbs, que des d'aquesta època atreien a la població rural, que deixava
els camps sense conrear. Ara veu com es repeteix el procés amb l'adveniment
de la civilització industrial.
En els seus impetuosos treballs de joventut,
denuncia situacions injustes i desigualtats amb un indubtable afany de renovació.
Per a això no es para en barres a l'hora de desvetllar la realitat sagnant
dels pobles, el sofriment de les classes treballadores o el comportament detestable
dels polítics professionals. Estimulat per les lectures devastadores de
Schopenhauer, Kropotkin, Nietzsche, Faure..., el seu suport a la causa dels desfavorits
s'orienta seguint les vies fonamentals de l'anarquisme -que canalitza la seva
activitat en la CNT- i del socialisme -que impulsa el naixement de la UGT-. Són
els
anys que es prodiguen els fullets sobre literatura i sobre qüestions
socials.
De la Universitat i de la seva carrera de Lleis s'ha oblidat per complet;
cerca ufanosament l'èxit literari, el reconeixement i el triomf. En aquesta
etapa de formació i tempteig es prodiguen els pseudònims en els
escrits del jove autor: "Cándido" en memòria del personatge
de Voltaire (pseudònim utilitzat en "La crítica literaria en
España" el 1893, primer treball en forma de petit fullet) i "Ahriman",
apel·latiu que el relaciona amb el déu del mal de les religions
perses; són dues dels més coneguts. Però seguiran altres:
"Don Abbondio", "Charivari", "Este"..., fins a vuit
contant amb els ja citats. A poc a poc el seu nom va anar apareixent cada vegada
més en revistes i periòdics importants: "Revista Nueva",
"Juventud" (signant amb Baroja i Maeztu com grup dels "Tres"),
"Arte Joven", "El Globo", "Alma Española",
"España", "El Imparcial", "ABC", "Madrid
Cómico", "Diario de la Marina de La Habana" i altres publicacions
hispanoamericanes. En qualsevol cas, per aquests anys, els seus articles periodístics
els signava més freqüentment com J. Martínez Ruiz.
Va ser
el màxim representant de la Generació del 98, moviment literari
que ell va definir, va conceptualitzar i va defensar. Va ser el seu teoritzador.
A ell es deu la denominació amb la qual es coneix a aquest grup d'intel·lectuals
(encara que el concepte de "generació" s'atribueix a Gabriel
Maura). Ell va ser el que va estructurar la realitat literària d'uns escriptors
compromesos amb el seu país i amb la seva circumstància. El Grup
dels "Tres" (Baroja, Maeztu i Azorín) va tenir entitat pròpia,
va promoure alguns actes comuns i va adoptar postures definides davant determinats
fets de l'actualitat del seu moment. Tot la resta es pot discutir, però
no l'inicial afany iconoclasta i renovador d'aquests joves escriptors. La seva
vida va ser tranquil·la i metòdica. En 1899 publica l'assaig "La
sociologia criminal" propagant les idees de Pedro Kropotkin i Sebastián
Faure. Va tenir el reconeixement de la crítica pels seus assaigs, entre
els quals destaca "Los hidalgos", inclòs en "El alma castellana"
publicat el 1900.
El 1901 Martínez Ruiz publica la novel·la "Diario
de un enfermo" en la qual el seu protagonista resol el seu conflicte amb
el suïcidi. En aquesta obra mostra més encara el seu radicalisme a
la urbanització. El que per a ell al principi era la meta de la humanitat
és sens dubte el monstre que devora les generacions futures. Ara detesta
la tecnologia moderna, el telègraf, els trens i els vaixells, i qualifica
al industrialisme modern de barbàrie, pitjor que el salvatgisme primitiu.
La ciutat i el industrialisme solament han servit per a esclavitzar a l'home a
la despietada lluita pels diners: el han esclavitzat a empreses ferroviàries
i bancàries, han destruït l'individualisme, i ara l'home està
sotmès a la massa, ha de conformar-se amb la mediocritat, i es sent ofegat
en l' embogidor temps urbà. Per a Martínez Ruiz, la vida en els
poblets pot semblar monòtona a primera vista, les hores semblen més
llargues i avorrides, però, paradògicament en aquests poblets la
vida és viscuda amb més passió i és més benvolguda
que en les ciutats. El 1901 va estrenar la seva primera obra teatral "La
fuerza del amor", que no és més que una recuperació
dels temes de capa i espasa del segle XVII, en la qual es posa de manifest la
gran erudició del seu autor.
José Martínez Ruiz als 28 anys el 1901
foto
epdlp
Martínez Ruiz assoleix consolidar la
seva personalitat literària desprès de la publicació d'una
trilogia novel·lística amb matisos autobiogràfics. La integren
les novel·les: "La voluntad" publicada el 1902, "Antonio
Azorín" publicada el 1903 -Azorín és un personatge de
ficció que es converteix en la consciència del seu creador- i "Las
confesiones de un pequeño filósofo", publicada el 1904 i en
la qual recrea els seus estudis de batxillerat en el Col·legi dels Escolapis
d'Iecla.
A la seva obra " La Voluntad," usant com plataforma el personatge
intel·lectual de Yuste, Martínez Ruiz es queixa i desespera del
futur de la pagesia que ha estat la base del país durant vint segles de
cristianisme. L'emigració rural a les ciutats augmenta cada dia, i aquests
nous centres atreuen amb la seva falsa lluentor a l'element més saludable
del camp, doncs qui emigren són els més fort i els més intel·ligents.
Esborrador de "La Voluntad".
Web
spanisharts.com
"Antonio
Azorín" es considera la segona part de "La Voluntad". En
la vall de l'Elda, Antonio Azorín observa plantes i aranyes. Lamenta que
<<les paraules de vegades siguin massa grans per a expressar coses petites
(...), sensacions delicades...>> El seu oncle exemplar, Pascual Verdú,
malalt, convida a Antonio. A la segona part el nihilista don Víctor i el
epicuri Sarrió -Silverio Llança?- discuteixen de l'esdevenir. Azorín
marxa a París. La tercera part, a Madrid, reflecteix una crisi de ministres,
descriu pobles de Castella: Torrijos, Infantes, la casa de Quevedo i la seva decadència
amb el catolicisme.
A "Las confesiones de un pequeño filósofo"
tanca els seus records: l'escola, els jocs, el col·legi, el pare Lasalde,
exercicis literaris, companys, familiars, el temps, la mort, carrers, objectes
i una dona gairebé estimada, María Rosario. Tot ha canviat amb el
temps. <<Cada can es un mon>>. L'acritud de l'autor dóna pas
a una amabilitat nostàlgica, de lectures més afables: Cervantes,
Garcilaso, Gracián, Montaigne, Leopardi, Mariana, Vives, Taine, La Fontaine...
El 1902 Martínez Ruiz publica la seva paràbola anarquista "El
Cristo Nuevo" en "El Porvenir del Obrero".
Fruit de la trobada
amb si mateix és la floració d'aquest pseudònim definitiu
i revelador: Azorín, que ja l'acompanyarà sempre. El va emprar per
primera vegada el 28 de gener de 1904 a "Impressions parlamentàries",
una sèrie de treballs publicats en el setmanari "Espanya", i
neix del nom del protagonista de la trilogia citada. El 1905 el nou pseudònim
d'Azorín apareix al capdavant del títol del seu llibre "Los
Pueblos" en el qual destaca "La Andalucia trágica", que
és un assaig afegit el 1914. "Los Pueblos" (Assaigs sobre la
vida provinciana) són divuit articles amb al·lusions a llocs de
Castella la Nova; unes altres, literàries: Cervantes, Ignacio de Loyola,
el Lazarillo, Montaigne, Quevedo, un retrat de Castelar, el balneari d'Urberuaga,
l'amic Sarrió malalt, la sorpresa del quotidià, converses... Azorín
anirà a Andalusia i recorrerà la zona de Sevilla. Al principi enviarà
cròniques a "El Imparcial" i el govern se sentirà molest,
per la qual cosa li demanarà el director del periòdic que no n'envií
més. Publicarà encara una entrevista que li costarà l'expulsió
del diari. El compendi d'articles es denomina "La Andalucia trágica"
i van ser publicats des de 1904 a 1905. Com assagista va dedicar especial atenció
a dos temes: el paisatge espanyol i la reinterpretació impressionista de
les obres literàries clàssiques. El tema dominant dels seus escrits
és l'eternitat i la continuïtat, simbolitzades en els costums ancestrals
dels camperols.
Azorín canvia d'actitud a partir de 1904, amb la renúncia
als postulats anarquistes i socialitzants i es llisca cap a un conservadorisme
rendible. Potser Azorín es va convertir en un depurador del llenguatge
per la seva incapacitat per a la "inventio". Li falta imaginació,
manca de dots creatius, no domina la connotació ni la metàfora,
ni s'atreveix amb la sorpresa de l'adjectiu... Aquesta certesa el duria a renunciar
a la creació en ares de la recreació: recreació d'instants,
de tipus, de situacions, de paisatges. Azorín no renova el llenguatge sinó
que desempolsa el lèxic i el poleix, ordena l'expressió i simplifica
la sintaxi. Es converteix en custodio immutable de l'ordre i la moderació,
en un brunyidor de paraules. Són aquests anys, decisius en l'evolució
personal de l'escriptor. Azorín, cap al final d'aquesta etapa abandona
la lluita literària, es mostra vacil·lant i comença a endinsar-se
en l'estudi del passat històric i cultural d'Espanya. Es perd per arxius
i biblioteques en una espècie de fugida de la realitat quotidiana. Aconseguit
el triomf, el seu pragmatisme opta pel apartament, per la solitud i el conformisme.
No es coneixen suficientment els motius d'aquest gir tan sorprenent: Oportunisme?
Identificació amb els valors tradicionals? Conveniència? Traïció?
Fracàs personal com artista?.
No falten admiradors de l'estil precís
d'Azorín. Es recorden les qualitats d'una forma d'escriure, en la qual
la precisió i l'economia es posen al servei de la claredat. Una escriptura
de períodes curts, de senzillesa sintàctica i predomini de la frase
nominal.
Encara que utilitza alguns recursos (paral·lelismes, enumeracions,
repeticions, fins i tot comparances), en la seva prosa no troben acomodament,
figures que propiciïn l'enfosquiment o el suggeriment atrevit. És
cert que en les seves descripcions el lector descobreix sensacions noves, colorit
i adjectivacions plenes d'exactitud i correcció; però tot això
en un marc delimitat per la contenció antiretòrica, el ritme a compassat,
el atildament poètic..., i també la morositat del detall minuciós,
fins al punt que alguns crítics parlen d'una "estètica del
repòs".
A partir de 1905 el pensament i la literatura d'Azorín,
estan ja clarament instal·lats en un còmode conservadorisme de tall
tradicional, després d'un inesperat procés de transformació.
S'afilia al Partit Conservador. Comencen a aparèixer els seus articles
en "ABC" seguint el viatge real per França i Anglaterra i participa
activament en la vida política. El 1905 publica l'assaig literari, compendi
d'articles periodístics, "La ruta del Quijote".
Des
de 1907 Azorín serà diputat pel partit Conservador de Maura, per
Sorbas (Almería). El 1908 contreu matrimoni a Madrid amb Julia Guinda Urzanqui,
de la qual mai tindrà descendència, però que el va acompanyar
inseparablement al llarg de tants anys de meditació i labor. Aquest any
publica l'assaig "El político". A partir de 1910 passa a engrossir
la nòmina d'escriptors de "ABC" i col·labora en "Blanco
y Negro", "Diario de Barcelona" i "La Vanguardia".
El
1912 publica l'assaig "Castilla" i els articles periodístics
"Lecturas españolas". En els assaigs dedicats a la situació
espanyola, s'observa el mateix procés evolutiu que va marcar a tota la
Generació del 98: si en les seves primeres obres examina aspectes concrets
de la realitat espanyola i analitza els greus problemes d'Espanya, a "Castilla"
el seu objectiu és aprofundir en la tradició cultural espanyola
-reflexions que sorgeixen espontàniament a partir de petites observacions
del paisatge-, a més d'incorporar un sentit del temps cíclic inspirat
en Nietzsche.
El 1913 publica l'assaig literari, compendi d'articles periodístics,
"Clásicos y modernos", treball en el qual formula els seus comentaris
sobre la Generació del 98 i el 1914 li segueix "Los valores literarios".
En ells, la seva intenció no és la de fer un estudi detallat dels
texts, sinó despertar la curiositat i l'interès oferint una lectura
impressionista dels mateixos que destaca només els elements més
significatius dels mateixos, per a la personalitat de l'escriptor. Per tant, es
limita a expressar les seves impressions i reflexions personals sobre la literatura
espanyola. Azorín recupera a alguns dels clàssics espanyols més
notoris i oblidats. No obstant això, al fer-ho, l'escriptor llevantí
potser adopta més clarament la postura del col·leccionista nostàlgic
que la de l'analista rigorós o l'impulsor concloent. El 1914 "ABC"
l'envia com corresponsal a França. Es consolida la seva francofilia i la
seva postura de aliadòfil durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918).
Aquest mateix any publica la novel·la cervantina "El Licenciado Vidriera",
que es reimprimeix posteriorment amb el títol de "Tomás Rueda".
El
1915 publica l'assaig literari "Al margen de los clásicos", compendi
d'articles periodístics d'aquests anys i que apareixen integrats en l'obra
"Parlamentarismo español" de 1916, any que mor la seva mare.
Publica també els assaigs "Rivas y Larra" i "Un pueblecito"
(Ríofrio d'Àvila).
La seva carrera es projecta de forma ascendent:
Diputat per Sorbas (Almería) en cinc ocasions entre 1907 i 1919 i dues
breus temporades (el 1917 i 1919), breument Sotssecretari d'Instrucció
Pública el 1917 i 1919... Antonio Maura i sobretot el Ministre Juan de
La Cierva i Peñafiel, es converteixen en els seus màxims valedors.
Durant algun temps va ser partidari de La Cierva, a qui va defensar en la premsa
i sobre qui va compondre un fullet i un llibre. Davant els aspres successos del
moment, el abans rebel Azorín ha passat a convertir-se en un "petit
filòsof", un escriptor governamental que viu situat en la comoditat
i que elogia la política dels seus protectors. L'escriptor ha aconseguit
evidenciar una nova dimensió: la d'home canviant, ambigu i amb una enorme
capacitat d'adaptació a la realitat més avantatjosa. El 1919 mor
el seu pare.
Azorín
el 1918 foto epdlp
Va
destacar també per ser un viatger extraordinari per Espanya; en canvi,
va viatjar molt poc a l'estranger. El 1920 publica els seus articles periodístics
"Fantasias y devaneos".
El
1922 Azorín publica l'assaig "De Granada a Castelar" i la novel·la
"Don Juan", basada en la conversió cristiana del mite. Un record
de Gonzalo de Berceo li suggereix l'obra, semblança d'un cavaller auster
en una ciutat tradicional espanyola. Aquest vell pecador sense rostre es converteix
en el germà Juan, al final de l'obra. La producció literària
d'Azorín té també un gran valor estilístic. La seva
forma d'escriure, molt peculiar, es caracteritza pel impressionisme descriptiu,
per l'ús d'una frase curta i de sintaxi simple, pel sovintejo d'un lèxic
castís i per les sèries de dos adjectius units per una coma. Entre
les seves tècniques literàries més innovadores està
l'ús, a la manera de Virginia Woolf, de personatges que viuen al mateix
temps en diverses èpoques de la història, com "Don Juan"
o "Inés", fonent alhora mite i eterna tornada. En aquesta segona
etapa de les seves novel·les, Azorín abandona els elements autobiogràfics,
si bé continua reflectint les seves pròpies inquietuds en els personatges:
la fatalitat, l'obsessió pel temps, la destinació, ...
El
1924 entra en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua i publica l'assaig
"Racine y Moliére". El 1925 publica la novel·la "Doña
Inés" (Història d'amor) on narra la història d'Inés
de Silva, que a Segòvia s'enamora del poeta Diego el de Garcillán
i reviu el desgraciat amor de la seva avantpassada doña Beatriz. El Bisbe
i el Cap Polític consideren escandalosos els amors de Diego i Inés,
que, deixant a la seva amiga Plàcida amb el seu estimat Diego, marxa a
Amèrica com mestra i reparteix les seves possessions.
La dictadura
de Primo de Rivera (1923-1928) va refredar l'activitat pública d'Azorín,
de manera que renuncia a acceptar càrrecs polítics. Literàriament
es troba en una fase de no progressió. El seu treball es redueix a repeticions
i modificacions de la seva obra anterior. La seva interpretació de la Història
d'Espanya s'orienta per les vies de l'Imperi, la mare Pàtria i la mitificació
del passat. Es tracta d'un enfocament preocupant en un intel·lectual de
la seva condició. Amb l'adveniment de la República intenta la recuperació
dels seus teòrics ideals progressistes, fidel exponent d'un personatge
amb clara predisposició a l'arranjament i l'acomodament. Però predomina
en ell la confortable opció del retir i la solitud, d'acord amb el seu
estatus de burgès.
El 6 de
març de 1926 es va celebrar un homenatge a Margarida Xirgu a l'hotel Ritz
de Madrid, per la estrena el 23 de febrer de 1926 de "Santa Juana" de
George Bernard Shaw al Teatro Eslava de Madrid. Entre d'altres van assistir les
seves competidores: Maria Guerrero i Lola Membrives, a més d'un extens
nombre d'escriptors com el propi Azorín i Jacinto Benavente, Eduardo Marquina,
Luis Fernández Ardavín, Serafín i Joaquín Álvarez
Quintero, Manuel Machado, Eugeni D'Ors, Salvador Vilaregut, Pio Baroja, Ramón
Pérez de Ayala, Alberto Ínsua, José Ortega i Gasset, ...
Hi van assistir també artistes com: José Mª Gol, Victorio Macho,
Julio Romero de Torres,..., periodistes com: Margarida Nelken, directors d'escena
com a: Fernando Díaz de Mendoza i el també actor Emilio Thuillier,
actors com: Enric Borrás, Josefina Santaularia, Alfonso Muñoz, Rosa
Luisa Gorostegui, Carmen Carbonell, Julia Pachelo, Carmen Moragas, Pascuala Mesa,
Elías Sanjuán, José Rivero i un llarg etc. de personalitats.
El setembre de 1926 va ser estrenada l'obra teatral "Old Spain"
d'Azorín, per la companyia de Santiago Artigas i Josefina Díaz a
Sant Sebastià i tot just dos mesos després va arribar al Teatro
Reina Victoria de Madrid. L'obra va tenir només 26 representacions. Azorín
obre un debat entre el passat històric i el progrés; aquell representat
pel marquès de Cilleros, que habita en un poble castellà; aquest,
per un multimilionari americà d'ascendència espanyola. El marquès
se sent espectador del corrent de les coses i tot just es preocupa de qualsevol
assumpte aliè al seu món interior. Per contra, el multimilionari
aposta pel futur, per l'evolució com millor forma que la civilització
progressi. L'autor resol l'enfrontament entre ambdues filosofies sense que cap
d'elles s'imposi. L'anunci de matrimoni del multimilionari amb la filla del marquès
amb que conclou la comèdia, simbolitza la fusió de la tradició
i el progrés. Davant els dubtes de la jove promesa, que tem perdre la serenitat
espiritual heretada del seu pare i el dolç llaç que la lliga al
passat, el que serà el seu espòs respon: "I no guanyarà
vostè res, a canvi? No guanyarà vostè fundar en el vell tronc
un arbre nou? La Humanitat és això: renovació, continuació
del passat; però afegint al passat una força nova".
Azorín
va escriure per a Margarida Xirgu el 1925 l'obra teatral "Judit", una
obra surrealista que li va ser lliurada a Margarida a l'abril de 1926, però
que mai es va estrenar encara que ja estava realitzada l'escenografia pel seu
germà Miquel Xirgu. Segons el criteri de la Xirgu, l'obra, tant artística
com escènicament, era dificilíssima: <<Es una cosa muy nueva
-diria l'actriu al periodista Montero Alonso, de "La Esfera"- en cuanto
a la manera de hacer. No sigue la técnica habitual de las comedias de hoy.
Es algo distinto y extraño. "Judit" es una obra de abstracción,
muy complicada, con muchos cuadros, muchos movimientos y muchos personajes. Se
llaman un minero, otro, otro... Y un aldeano, otro, otro... Es una obra, a mi
juicio, muy nueva y muy dufícil. Al ver en ella el nombre de Azorín
parece hacer suponer que se trate de una cosa sencilla, ¿verdad? Sin embargo
"Judit" es una obra honda, compleja y fuerte... Quiero estudiarla con
mucho cariño. Yo tardo bastante en estudiar cada obra. Me parece que todo
el tiempo es poco. Por lo menos tardo dos meses...>>. A Azorín li
va seduir, com a tants altres, el mite bíblic de Judith, escrivint una
obra teatral titulada precisament "Judit", que a ell li agradava escriure
sense "h". La peça, a pesar de tots els seus anuncis públics,
no va arribar a representar-se ni a publicar-se. I va haver d'esperar fins a 1993
per a aparèixer en una cuidada edició dels professors Mariano de
Paco i Antonio Díez Mediavilla, que van estudiar les dues versions distintes
de l'obra conservades en tres còpies mecanografiades, en la Casa Museu
de Monòver. En un context modern, la "Judit" d'Azorín
és l'esposa del Poeta líder sindical greument malalt , que encoratja
la vaga d'un col·lectiu de miners, les condicions econòmiques dels
quals han estat rebaixades per una decisió que atribueixen al President
del Consell, germà del Poeta i antic promès de Judit, que ve a ser
el Holofernes de l'obra. La previsible mort del Poeta suscita enfrontaments entre
els vaguistes, que no estan disposats que aquest sigui visitat pel seu germà.
El Poeta mor. Poc després mor també el president del Consell i és
llavors quan comença a estendre's la remor que l'ha matat Judit. En una
escena fonamental una vella comenta que el president estava sa i estalvi i una
altra respon: <<No ho cregui vostè. Ell estava enamorat de Judit,
Judit havia estat la seva promesa. Quan va estar aquí el president va anar
a besar-la, i Judit li va llençar un punyal que tenia la punta enverinada.
No tenia més que una ferideta quan va marxar d'aquí, però
se li ha anat enverinant la sang i ha mort>>. El comentari que un cavaller,
que ha escoltat el diàleg, fa a un altre és possiblement una de
les frases claus de la peça teatral: <<Ha escoltat vostè?
Assistim, senyor professor, al naixement de la llegenda. El poble està
formant la seva llegenda>>.
Arxiu Jordi Rius Xirgu
Francisco
Villaespesa va escriure una "Judith", publicada el 1913, que va estrenar
Margarida Xirgu amb Emilio Thuillier. Es tractava de una tragèdia bíblica
en vers, en la que Judith s'enamora, sense donar-se compte, de l'assiri. Quan
es disposa a matar-lo, vacil·la i s'estableix un conflicte entre la seva
voluntat i el seu deure; amb l'ajuda de Déu guanya el seu deure i Judith
acaba amb la vida d'Holofernes. Desprès de haver-ho fet, estampa, amb arravatada
passió, en la boca morta "el petó que mai li va voler donar
en vida". Judith protegeix el cadàver que vol ser profanat pel poble
i els darrers versos manifesten la tragèdia íntima de l'heroïna,
en que els seus desitjos han sigut sotmesos per la necessitat de portar a terme
un designi imposat per Déu.
Figurí de Judith realitzat per Miquel
Xirgu.
Arxiu Xavier Rius Xirgu
Figurí d'Holofernes realitzat per Miquel Xirgu.
Arxiu
Xavier Rius Xirgu
Azorín
tenia tan assumit que la seva obra surrealista "Judit" seria estrenada
per la Xirgu, que en el mateix guió deia a la heroïna pel seu nom:
<<...Llega Margarita (amb l'avís de l' autor en l'acotació,
de que "el nombre de esta actriz debe ser sustituido por el nombre de la
actriz que represente, en otras compañías, el papel de Judit"),
que pregunta de inmediato por el desenlace de la tragedia, ...>> o referint-se
al segon acte, en el quadro tercer: <<Margarita da una "lección
práctica" de su arte repitiendo la escena del misterioso grito y el
monólogo del sueño,...>>. Es tota una novetat en l'obra d'Azorín
el canvi de Judit en Ester, ambdues alliberadores del poble però amb procediments
contra postos i inclús contradictoris, que mai abans s'havien realitzat
en el tractament del tema.
Decorat
de "Judit" del Acte I Quadro III realitzat per Miquel Xirgu.
Arxiu
Xavier Rius Xirgu
Azorín
en una entrevista amb Ramón Martínez de la Riva, li va dir: <<Margarita
Xirgu tiene una tragedia, que estrenará esta temporada, titulada "Judit".
Es una trasposición moderna: no se trata de la Judith bíblica. He
visto ya las decoraciones, y una especialmente,cubista,me ha gustado extraordinariamente>>.
El text de "Judit" en l' edició de Mariano de Paco i Antonio
Díez Mediavilla -en la seva pàgina 79- relata a continuació:
<<No poseemos, sin embargo, confirmación alguna de la existencia
de esas "decoraciones" de "Judit" a las que el autor se refiere
como ya dispuestas>>. Aquest esborrany de decorat va ser realitzat -com
tantes altres vegades- per el meu avi i padrí, Miquel Xirgu, el germà
de Margarida i a continuació es pot veure:
Decorat
cubista de "Judit" realitzat per Miquel Xirgu
Arxiu
Xavier Rius Xirgu
"Judit"
d' Azorín donació del director de la Casa-Museo Azorín de
Monóvar, en José Payá.
arxiu
Xavier Rius Xirgu
"Fedra" adaptada per Racine, dedicada a Margarida
Xirgu per Azorín el 1926.
Arxiu
Xavier Rius Xirgu
El
1927 s'estrenen l'obres teatrals "Brandy, mucho brandy" que va tenir
13 representacions i "Comedia del arte" que va tenir només 10
representacions, doncs emmalaltien de lentitud. Són drames "superealistes"
com ell els va nomenar, però no a la manera del avantguardisme francès
o hispà, sinó buscant una superació del costumisme en una
dimensió infinita, es fon el somni, el misteri, l'al·lucinació
de la mort i el més enllà, i també la fusió de la
vida literària amb el real; ajudat de fina prosa i profunditat poètica
és tot subtilesa i fantasia. Azorín assenyala la importància
i la llibertat creadora del director d'escena i dels actors. Crida l'atenció
sobre les noves relacions entre la tècnica cinematogràfica i la
tècnica teatral. Posa l'accent sobre l'aparició del món del
subconscient en l'escena. La nova realitat de l'obra teatral, d'acord amb les
necessitats de la nova societat i amb el ritme de la vida moderna, ha de ser "ràpida,
tènue i contradictòria". Han de suprimir-se o reduir-se al
mínim els acotaments. És el món interior, el món de
les idees i dels problemes de l'esperit i de la imaginació, qui ha de subministrar
els seus materials al dramaturg. La intenció d'Azorín és
alliberar al teatre espanyol de tot provincianisme i elevar-lo a la categoria
de teatre europeu. Azorín prescindeix dels factors escenogràfics,
ja que el veritablement important per a ell era la paraula, capaç de despertar
en la ment de l'espectador les majors idealitzacions. Així, quan un grup
d'actors d'un teatre experimental li consulta sobre els decorats per a muntar
la trilogia "Lo invisible" el 1927, va contestar: <<Res de mobiliari,
res de decorats, quatre parets llises, unes cortines.. i la paraula. La paraula
ho és tot en el teatre>>. La mentalitat espanyola no estava preparada
per a assumir aquestes noves propostes dramàtiques. Per aquest motiu el
teatre azorinià, igual que el de Ramón María del Valle Inclán
i Miguel de Unamuno, tingué un èxit més aviat escàs.
En
"Brandy, mucho brandy" es produeix un enfrontament entre el desig i
la realitat. Aquell es manifesta a través d'una família de classe
mitja que espera algun succés extraordinari que els tregui de l'estretor
que viuen. La realitat arriba en forma d'herència per la mort, en Calcuta,
d'un llunyà i oblidat parent. Més, per a rebre-la, cal satisfer
algunes exigències incloses pel finat en el testament: que el seu retrat
presideixi el menjador familiar i que, una vegada a l'any, el dia que es va escapolir
de la casa paterna camí de la Índia, celebrin en aquest mateix lloc,
vestits d'etiqueta, un sopar en el seu honor. Un empleat de confiança del
difunt vetllarà pel compliment de tals condicions. La nova situació
creada, no porta la felicitat, sinó el desassossec familiar. El conflicte
es resol per a Laura, la filla de la família, després d'una trobada
onírica amb el parent mort, qui compareix primer com ancià i després
com el jove que era quan va decidir marxar-se lluny. Aquest li dirà: la
vida és una il·lusió, la vida és una successió
de desitjos, que hem de realitzar-los; cada desig satisfet és un espectacle
nou, és com treure el cap a un món desconegut; no cal asseure's
en la vora del camí per a veure com desfila la caravana; cal anar sempre
endavant, viure en tensió d'esperit, desafiant el perill; només
quan vivim en perill sentim el gaudiment ple de la vida. Després d'aquestes
paraules, Laura descobreix que aquesta és la vida que vol per a ella. Decideix
seguir els passos que, en el passat, va donar el parent aventurer, llançar-se
al món, viatjar, somiar, allunyar-se a poc a poc del conegut, del que l'oprimeix,
oblidar, gaudir de la llum del Mediterrani, arribar a Orient... Laura parteix
cap al desconegut, encara que de seguida, tot just uns segons després,
regressa inert i anonadada. No dóna cap explicació. Només
escoltem les seves gemecs.
Azorín en l'obra "Comedia del arte"
mostrava en escena a uns actors que representaven, en una jornada campestre, un
fragment de "Èdip en Colonna". Pocs van ser els que es van commoure
veient com el protagonista es quedava cec de debò i menys els que es van
interessar pel joc establert, a partir d'aquest moment, entre realitat i ficció
i entre vida i art, per a concloure que la veritable realitat és l'art.
El
1927 li segueix l'estrena de la trilogia "Lo invisible", conjunt de
tres peces breus precedides d'un pròleg escènic, que va ser considerada
per alguns crítics com la seva millor producció dramàtica,
vinculada a l'estètica de l'expressionisme, que va obtenir un clamorós
èxit i de la qual formen part: "La arañita en el espejo",
"El segador" i "Doctor Death, de 3 a 5" . Azorín va
donar l'esquena a la taquilla, al confiar la seva posada en escena al grup d'assaig
"El Caracol", dirigit per Rivas Cherif. Aquesta va tenir lloc en la
recent inaugurada sala experimental Rex, en sessió única, davant
un públic format per gent de lletres, entre els quals no faltaven amics
de l'autor i simpatitzants de tot lo que olorés a avantguarda. Abans de
l'estrena en la sala Rex, les peces "El segador" i "Doctor Death,
de 3 a 5" havien estat representes a Santander per la companyia de Rosario
Pino i "La arañita en el espejo", a Barcelona. En totes elles,
l'acció se situa en les fronteres de la mort. En el pròleg escènic,
una senyora aborda a l'autor de l'obra i a l'actriu moments abans que s'alci el
teló. Els adverteix que no es pot jugar amb coses serioses, que els grans
misteris de la vida no poden ser tractats a la lleugera, perquè resulta
perillós. Al concloure la breu escena de tall pirandelià, la misteriosa
i extravagant dama es cobreix amb la careta d'una calavera. La mort ha mostrat
el seu rostre. No tornarà a fer-ho. Després de fer una gran reverència,
surt i la representació de La "arañita en el espejo" comença
immediatament. En aquesta peça una dona malalta espera impacient al seu
espòs, que torna de la guerra d'Àfrica. Tot suggereix que el retrobament
no tindrà lloc: un captaire endevina, en la tristesa de la jove, el reflex
d'una malaltia incurable, i l'aranyeta en el mirall anuncia la proximitat de la
mort. Però aquesta no vindrà a dur-se-la, com ella suposa. En realitat,
a qui s'ha dut és a l'espòs, que mai acudirà a la cita. Tots
els personatges, excepte l'esposa, coneixen la fatal notícia i és
que, obsessionada amb la seva pròpia mort, és incapaç de
sospitar la dels altres. En "El segador", la jove vídua d'un
pagès, mare d'un nen de mesos, és visitada per un matrimoni veí
que pretén comprar-li les seves terres. Com ella no accepta, tracten d'atemorir-la
advertint-la dels mals que sofreixen els nens que viuen en la zona. Tots pateixen
malalties i són molts els que han mort en els últims dies. Arriben
més lluny. Li conten la història d'un segador vestit de negre que
camina pels contorns tocant a les portes de les cases que hi ha nens. Després
de la seva visita, sempre nocturna, les criatures emmalalteixen i moren. Aquella
mateixa nit, ja sola, sonen tres cops en la porta. La dona, aterroritzada, agafa
al nen en els seus braços i crida i plora amargament. A "Doctor Death,
de 3 a 5", la peça que millor acollida va tenir, s'aborda el tema
del trànsit de la vida a la mort. L'acció té lloc en l'avantsala
desmantellada de la consulta del doctor Death, és a dir, del doctor Mort.
Fins a ella arriba una dona malalta a la recerca d'atencions mèdiques.
Informada que ningú surt després de la visita al doctor, descobreix
amb espant que està a les portes de la mort. Es nega a acceptar-ho, vol
creure que ha estat víctima d'un malson, es rebel·la, tracta d'escapar
d'aquell lloc i, quan comprova que és impossible, es resigna i, dreta,
rígida, hieràtica, amb el cap tirat cap a enrere, creua la porta
de la consulta pronunciant dues paraules: infinit i eternitat.
Altra obra teatral
d'Azorín estrenada va ser "El clamor", escrita en col·laboració
amb Muñoz Seca, que va arribar, potser per la popularitat d'aquest, a les
51 representacions.
El 1928 arrel del estrena de "Los fracasados"
de Henri René Lenormand per Margarida Xirgu, la intel·lectualitat
madrilenya va retre homenatge al dramaturg francès que hi va assistir personalment.
Azorín també hi va ser, junt amb Marañón, Marquina,
Jacinto Grau, Araquistain, els Álvarez Quintero, Azaña, Gómez
de Baquero, Díez-Canedo, Rivas Cherif...
El 1928 Azorín publica
la novel·la "Félix Vargas", titulada posteriorment "El
caballero inactual". Tracta del neguit que sent aquest poeta al elaborar
un treball sobre Santa Teresa. La imatge d'Andrea, superposada a la santa, produeix
exaltació, lucidesa, descoratjament, irritabilitat... Don Félix
viu l'ambient del segle XVI: documentació, interpretació o acostament.
Abandona la seva casa de Errondo-Aundi. El 1929 li segueix la publicació
de l'assaig "Blanco en azul" i la novel·la "Superrealismo",
marcada pel avantguardisme i pel drama personal i cosmològic, inspirat
en el poeta austroalemà Rainer María Rilke. Segueix el camí
de l'anterior: al preparar una novel·la assistim als titubejos, esborradors,
divagacions i mandres del seu autor, que, per fi, crida al seu personatge: Joaquín
Albert. Aquest viatja a Monòver i descriu la seva història, habitants,
aliments: petites coses. Al final de la novel·la, un religiós diu
haver conclòs aquesta obra amb infal·libilitat. "Superrealismo"
va tornar a editar-se posteriorment amb el títol de "El libro de Levante".
El
1930 estrena amb èxit el seu acte sacramental "Angelita" i el
1931 "Cervantes o La casa encantada". Amb motiu de l'estrena de "Angelita",
Azorín es va plantejar la possibilitat que els actors interpel·lessin
als espectadors per a saber sí els apetia que la representació s'allargués
alguns actes més. La protagonista viu preocupada pel transcórrer
del temps. De vegades voldria retornar al passat; unes altres abolir el temps
per a col·locar-se en el futur. Al principi de l'obra, diu: "Conèixer
el futur! Saber de sobte el que guarda per a nosaltres aquest moment de la vida,
que s'inicia i que ha de tenir en la successió del temps el seu desenvolupament!".
Un desconegut que es fa nomenar el Temps, farà possible que satisfaci la
seva curiositat. Li regala un anell-talismà que li permetrà vèncer
el temps, fer que no existeixi per a ella. Girant-la en el dit, per cada volta,
passarà un any, si bé el desconegut li adverteix que no se'n recordarà
de res de quant hagi ocorregut, que se sentirà com si despertés
d'un somni. Així succeirà quan, avançant dos anys, es veurà
casada amb un desconegut del que ha tingut un fill que no reconeix com seu. A
"Cervantes o La casa encantada" es va ocupar de nou del tema del temps
mitjançant l'escenificació del deliri d'un poeta malalt. L'acció
es trasllada al segle XVII, a la casa de Cervantes, però Azorín
no va treure profit de les possibilitats de l'argument.
Amb
l'adveniment de la República, Azorín sembla despertar-se de la seva
adormida consciència social; no obstant això, molts dels seus contemporanis
no veuen amb bons ulls aquest nou canvi de rumb. El 1933 Azorín va escriure
"Ifach", peça que no estrenaria fins a 1942 sota el títol
de "Farsa docente" i que va merèixer poca atenció.
Azorín
va estrenar "La guerrilla" el 1936, en vespres de l'esclat de la Guerra
Civil, concloent la seva activitat com autor dramàtic. El tema era poc
original: una història d'amor entre un oficial francès i una espanyola
en el marc de la guerra de la Independència.
L'esclat de la Guerra
Civil li sorprèn a Madrid, però aconsegueix un fals passaport diplomàtic
que li permet exiliar-se el 1936 a París juntament amb la seva esposa,
on coincideix amb Marañón, Menéndez Pidal, Ortega y Gasset,
Pérez de Ayala, Pío Baroja i altres.
La
volta d'Azorín a Madrid després dels anys de la guerra civil es
va produir en 1939, gràcies a l'ajuda que a aquest efecte va rebre del
llavors Ministre de l'Interior, D. Ramón Serrano Suñer, a qui anys
més tard, el 1955, va dedicar Azorín amb viva gratitud la seva obra
"El Pasado". Renova les seves col·laboracions en "ABC"
i col·labora amb el règim, encara que la seva presència no
és ben rebuda per tots: molts falangistes el rebutgen, li recordaven el
seu passat anarquista, a pesar del denotat afany d'Azorín per aconseguir
la seva adhesió. El desdeny es produeix en part pel seu passat juvenil,
en part per la seva actitud oportunista i acomodatícia. No obstant això
se li tributen oficialment homenatges i honors -la protecció de Serrano
Suñer resulta decisiva-, per més que l'escriptor sovint fa gala
d'una actitud d'apartament i repudi de la notorietat. Rep el Premi de la Delegació
de Premsa el 1943, la Gran Cruz de Isabel la Catòlica el 1946 i la Gran
Cruz de Alfonso X el Sabio el 1956, a més de molts altres premis i gratificacions.
Azorín i Pío Baroja a París el 1937
El
1939 Azorín publica seva novel·la "Pueblo", el 1940 la
seva col·lecció de contes "Sintiendo a España",
el 1941 la novel·la "El escritor" que es un manual de tècnica
literària. El mateix any publica "Madrid y Valencia" al que li
seguirà les novel·les "El enfermo" i "Capricho",
desprès el 1943 publicarà la novel·la rosa "María
Fontán". Azorín edita el 1944 les novel·les "Salvadora
de Olbena" i "La isla sin aurora". En aquest mateix any, es publiquen
també els articles periodístics en recopilacions de José
García Mercadal: "Tiempos y cosas", "Veraneo Sentimental"
i "Palabras al viento".
Azorín
publica el 1945 els assaigs "Los clásicos redivivos. Los clásicos
futuros" i "París". El 1946 edita "Memorias inmemoriales",
les seves memòries però d'escaig interès i els assaigs "El
artista y el estilo" i "Ante Baroja". El 1947 publica els assaigs
"Escena y sala" i "Ante las candilejas".
A la fi de 1950
es va mostrar apassionat i assidu espectador cinematogràfic, escriu sobre
cinema i recopila articles. Azorín veu en el cinema coses insòlites
que no tenen molt a veure amb el setè art. El 1953 publica l'assaig "El
cinema i el moment".
El 1950 publica els assaigs "Agenda" i
"Posdata" i el 1960 "Ejercicios de castellano". En els últims
anys va viure molt reclòs en les seves lectures i passeigs solitaris, animats
per una tardana i vivíssima afició al cinema, del que es va convertir
en incansable espectador i comentador. Azorín va ser home silenciós,
alt, una mica gruixut en els seus anys joves, prim i alçat en la seva vellesa,
de gran timidesa i cortesia, ple de bondat i mesura, de vegades amb una innocent
ironia.
Azorín el 1953 amb 80 anys foto
epdlp
Azorín vivia entre les Corts i don
José Zorrilla a Madrid, en un pis senyorial però no trist. Deia:
<Me levanto a las seis de la mañana y escribo mi artículo para
ABC; un artículo corto como de un duro. Yo soy un hombre de un duro>>.
Azorín era un aigüista privilegiat que gairebé va arribar als
94 anys, per no haver begut mai altra cosa que aigua. Azorín després
dels seus passeigs tornava a casa per a sopar amb la seva senyora, escoltava la
ràdio i deia: <<...La literatura está en el adjetivo>>.
Va signar l'últim article per a "ABC" el 1965, encara que ja
duia més d'un any sense escriure per als periòdics. El seu últim
assaig "Clara" es publica el 1966, després va guanyar el premi
nacional Miguel de Unamuno.
Azorín el 1965 als 92 anys foto
epdlp
Va
morir el 2 de març de 1967, gairebé als 94 anys mancant dos mesos
i sis dies. Va ser el més longeu dels escriptors del 98.
El
10 de maig de 1969 es va portar a terme la fundació de la Casa-Museu Azorín
a Monòver. No es conserva exactament com la va conèixer Azorín,
encara que els seus germans Amparo i Amancio, que van viure en ella fins a 1961,
van ajudar a la reconstrucció i van intentar que es mantingués l'esperit
azorinià. La Casa-Museu Azorín és un centre de documentació
i investigació de l'obra azoriniana i de la seva època i una exposició
permanent que alberga el menjador familiar; la saleta blava; la cambra de treball
i el dormitori de l'escriptor. Com centre d'investigació, atresora una
hemeroteca que va ampliant-se, completant les col·leccions que Azorín
i la seva família conservaven, i tres biblioteques: la familiar, la particular
i la denominada el món azorinià i el seu entorn.
Alguns
textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro"
i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo i del Wikipedia
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
