38. CENTENARI DEL SEU NAIXEMENT
1888 - 1988
En
el centenari del naixement de Margarida Xirgu, quan les seves despulles han arribat
a Catalunya, Ricard Salvat, director de l'escola d'Art Dramàtic Adrià
Gual, valora què ha significat Margarida Xirgu per a la història
del Teatre.
Recentment, al Palau de la Generalitat va retre
un homenatge a la personalitat àmplia i riquíssima de la gran creadora
teatral Margarida Xirgu. El president de la Generalitat va fer, com és
sabut, fa poc, un periple per terres de l'anomenat Con Sud, i d'Uruguai, i va
tenir l'encert de portar les despulles de la gran actriu.
De
sobte, poc abans i, sobretot, desprès d'aquest fet, hem assistit a una
cursa gairebé folla per veure qui fa més homenatges o qui era el
primer a fer-los a l'actriu, el Centenari del naixement de la qual es compleix
aquest any. A petita escala estem assistint a un clima de competitivitat per veure
qui s'apunta més fort i abans al carro del Centenari de la Xirgu, de tensions
i inquietuds que ens recorda què està succeint amb els actes del
famós Mil·lenari de Catalunya.
De la mateixa
manera que en els fets del Mil·lenari, en relació a la Xirgu hem
pogut comprovar que s'està passant d'un no recordar-la gairebé ningú
a voler ser-hi al preu que sigui, ara que és moda parlar-ne. Tot i amb
això, ningú sembla estar massa preocupat per estudiar, en profunditat,
quina fou la seva aportació real.
I, com és habitual,
aquesta cursa dels protagonismes, deixa de banda els pocs que en els llargs anys
d'oblit s'ocuparen d'ella i del seu segon marit, Miquel Ortín.
Però
fem una mica d'història. A finals de l'any 1987, en qualitat de component
de la Comissió de Difusió de la Cultura Catalana, vaig proposar
a Joaquim Ferrer, en aquell moment conseller de Cultura, i a Marta Pessarrodona,
responsable de la mencionada Comissió, que es recordés el Centenari
de Margarida Xirgu, de manera adequada. Vaig esbossar, un projecte de com hauria
de ser aquest homenatge i va ser acceptat. Vaig parlar també amb el rector
de l'Universitat on treballo, per veure si la nostra primera Entitat pedagògica
volia adherir-s'hi o fer-hi uns actes paral·lels i vam quedar a l'espera,
tot preparant més o menys els actes.
De sobte, es produeix
el final del segon mandat de CIU i l'inici del tercer, amb el corresponent canvi
de conseller de Cultura, i en la primera reunió de la Comissió de
Difusió de la Cultura Catalana, desprès del relleu, tornem a recordar
l'oportunitat del homenatge a Margarida Xirgu.
Mentrestant,
havíem anat posant-nos en contacte els amics catalans defensors de la Xirgu
de tota la vida que viuen a Buenos Aires i nosaltres, per a ser presents en un
acte que els primers feien el dia 18 de juliol, el dia que es complien els cent
anys del naixement de l'actriu. Jo havia d'anar a Buenos Aires i dur-hi les adhesions
de tots els companys que s'hi volgueren afegir. I així em vaig encarregar
de recollir adhesions i signatures.
Vaig aprofitar un programa
que Carme Alcalde dedicà al teatre per a dir-ho per TVE, canal autonòmic.
Em va semblar la millor manera de no deixar ningú sense avisar. Joan de
Sagarra va tenir la gentilesa de recollir la inquietud que jo vaig expressar en
el programa televisiu i va escriure a la secció "La Crónica"
un excel·lent article titulat "El regreso de Margarida Xirgu"
a "El País" (20 juny 1988) en el qual deia: <<El 18 de
juliol es compleix el centenari de Margarida Xirgu (Molins de rei 1888-Montevideo
1969). La gent del teatre, tan sensible a aquest tipus d'efemèrides es
mostren curioses i un xic preocupades -així ho va donar a entendre recentment
Ricard Salvat en un programa televisiu- pels actes que les nostres institucions
públiques tenen previstos per a homenatjar la gran actriu catalana>>.
Desprès,
el senyor Sagarra ens informava que l'Ajuntament de Molins de Rei faria un magne
homenatge amb conferències d'Antonina Rodrigo, Ian Gibson, Maria Casares
i Albert Closas que parlarien sobre l'actriu, els amics, la seva peripècia
històrica i la seva tasca docent. Hi haurien dos Col·loquis: "Autors
per a una primera dama" amb Antonio Buero Vallejo, José Martín
Recuerda, José Luis Rosales (pensem que es tracta de Luis Rosales, o potser
és un autor que no coneixem), Josep Maria Benet i Jornet i Terenci Moix;
"Les dones del teatre" amb Ana Diosdado, Rosa Mª Sardà,
Anna Lizaran, Maria Asquerino, Montserrat Salvador, Victòria Peña
i Maria Aurèlia Capmany. Núria Espert i Lluís Pasqual hi
intervendrien amb dos recitals o espectacles. També hi serien presents
tres companyies de Sud-amèrica -una d'argentina, una de mexicana i la Comèdia
Nacional d'Uruguai- amb un grup de Molins de Rei, La Caràtula, Els Comediants
i un altre de català que curiosament no se citava.
Desprès
es parlava de la creació d'una càtedra Margarida Xirgu a Molins
de Rei, que també curiosament anava vinculada a la Universitat Menéndez
Pelayo i no a cap de les Universitats catalanes. És sorprenent que tenint
la Universitat de Barcelona l'única càtedra d'Història del
Teatre de tota la Península, ningú no pensés a connectar
les dues càtedres. ¿O potser no és sorprenent, sinó
molt lògic? En veure la llista d'aquests actes tan interessants ens adonarem
que una forta majoria dels participants era de fora de Catalunya o eren catalans
de Madrid. No es recordava en cap lloc de l'homenatge, la importantíssima
etapa catalana de la Xirgu, ni els escriptors i gent de teatre d'aquí hi
eren massa presents. Vaig exposar les meves preocupacions en una entrevista que
em féu Jaume Comellas a l'Avui el dia 18/7 d'aquest any i, sorprenentment,
em va semblar que se m'atacava poc desprès, fins i tot se m'insultava des
de la secció teatral d'El País.
Vam aprendre
la lliçó, si s'homenatjava la Xirgu, a Molins de Rei s'homenatjava
la Xirgu castellana i sud-americana, i en aquesta ciutat s'oblidarien de tots
aquells que, fins i tot fa poc, haviem lluitat, des de Barcelona, perquè
la Xirgu fos alguna cosa més que un vaguíssim record. Però
ja ens hem hagut d'anar acostumant a aquestes actituds, des dels homenatges nacionals
o no a l'Espriu, fins al record dels 125 anys del Romea. Sembla que tothom s'hagi
posat d'acord a voler esborrar del mapa la feina heroica d'unes quantes persones
que van creure que la seva feina teatral havia de ser feta aquí.
Ara,
gairebé sembla un delicte no haver-se'n anat a Madrid o a París
i haver-se quedat aquí. Però així van les coses. I pel que
veiem, ara es vol utilitzar la peripècia de la Xirgu per a dir-nos: <<Veieu,
¡si la Xirgu s'hagués quedat a Catalunya mai no hauria estat la Xirgu
que avui celebrem!>>. Ens ho hem sentit al llarg d'aquest any i ho hem llegit
algunes vegades, potser massa. Argument fal·laç i malintencionat
perquè esperem que els anys no passen en va i perquè caldria esperar
que la gent avui no hagués d'abandonar Catalunya per a realitzar-se adequadament
com a professional del teatre.
Vam pensar que calia esperar
a l'Homenatge de la Generalitat a la Xirgu per veure què passava, per comprovar
si les coordenades de valoració de Margarida eren més adequades
o, com a mínim, més nostres. La veritat és que l'acte en
si no va ser gaire atractiu. L'admirada Antonina Rodrigo, que sol estar sempre
molt oportuna, aquest dia no va encertar gaire. En lloc de referir-se a la Xirgu,
va parlar més de García Lorca, i ens va obligar a preguntar-nos
si ja no comença a ser hora que es consideri tot el que comporta dur a
terme unes programacions d'exigència intel·lectual a la Barcelona
de 1906 a 1912, i no només la relació de Margarida amb Federico.
Nosaltres pensem que encara que no hagués estrenat Lorca, la tasca de la
Xirgu és tan ingent, que igualment hauria passat en lletres d'or a la història
del Teatre si aquesta s'escrivís adequadament.
La intervenció
de Frederic Roda va ser un xic provinciana i no va tenir excessiu rigor expositiu.
No seguim parlant perquè no agrada haver de ser dur, però potser
no podem deixar de preguntar-nos: ¿com es pot contactar per a l'homenatge
a la Xirgu amb persones que, si la memòria no ens falla, i quina fóra
que ens equivoquéssim, van perdre el càrrec de comentarista teatral
per haver-se negat a escriure, en morir Margarida, un article sobre ella? I això
passava en una revista que va ser més aviat simpatitzant de l'altre règim.
Desprès,
i intuïm que aconsellats més aviat per les gents de Madrid, els responsables
del futur Homenatge han volgut donar la noticia i relació dels actes que
es faran a Molins de Rei i hem pogut comprovar que hi ha ganes de replantejar-se
els pressupòsits inicials. Millor així, si és que és
així.
Al novembre de 1988 l'Ajuntament
de Molins de Rei va retre homenatge a Margarida Xirgu, amb una colla d'actes que
varen començar el 25 de novembre i que finalitzaren el 18 de desembre del
mateix any, amb l'acte d'enterrament de les seves restes mortals portades des
de el cementiri del Buceo de Montevideo.
Amb
texts d'Antonina Rodrigo i dibuixos de Gallo, es va fer un auca que reprodueixo
aquí:
Auca de Margarida Xirgu
Antonina Rodrigo
El
25 de juliol de 1988 es va retre un homenatge en el centenari del naixement de
Margarida també a Buenos Aires, en el Teatro Margarita Xirgu del Casal
Català

Cartell commemoratiu del centenari del naixement de Margarida Xirgu.
Foto
Teatre Solís CIDDAE

Article
de la Vanguàrdia :Centenari del naixement de la Xirgu


La
publicació "El Temps" del 14 de novembre de 1988, publicava signat
per P.S.:
Antonina Rodrigo, biògrafa oficial de l'actriu.
<<Margarida fou la gran heroïna de Lorca>>
La Xirgu és
l'actriu que renova el teatre català de començaments de segle, introdueix
noves tècniques escèniques, però també es compromet
políticament. Antonina Rodrigo, la seva biògrafa, ens parla de la
Xirgu i de l'homenatge "precipitat" que se li ha retut.
Antonina
Rodrigo, granadina i estudiosa de granadines, és també la biògrafa
oficial de Margarida Xirgu. Va fer la biografia de Maria Antonia la Caramba i
de Mariana Pineda. Va estudiar la vida i les representacions de Margarida Xirgu
perquè l'actriu s'havia atrevit a estrenar en plena dictadura de Primo
de Rivera la tragèdia, escrita per Lorca, de Mariana Pineda. La Xirgu la
va portar a estudiar García Lorca i ara té un estudi publicat sobre
Lorca a Catalunya i un altre sobre l'amistat Lorca-Dalí. Declara, orgullosa,
que sempre ha estudiat intel·lectuals compromesos i d'esquerres. Margarida
Xirgu, entre ells:
-Margarida Xirgu és una actriu creadora,
és la persona que es fa totalment sola, que va poder anar molt poc a l'escola,
però que té un sentit extraordinari del que és el teatre,
un sentit intuïtiu i innat i, en molt poc temps, aconsegueix ser l'ídol
de la Barcelona de l'època. És una actriu a qui no li importen els
diners, que sempre tria els autors que vol representar, que quan s'ho passa més
bé és quan actua. La Xirgu es va fer el seu futur d'actriu.
-¿Quan
comença a posar en pràctica aquest sentit innat pel teatre?
-Comença
als ateneus obrers, de mans del seu pare, que és actor d'un d'aquests ateneus
i era un aficionat al teatre. Ella explica que després de treballar havia
de sopar de pressa per a arribar a temps a l'hora dels assajos i que havia de
tornar molt de pressa perquè no se li escapés l'últim tramvia.
Passava moltes angoixes, va ser tuberculosa de tota la vida, però quan
pujava a un escenari s'oblidava de tot, ja no tenia angoixes. De jove, a Barcelona,
vivia al carrer Jaume Giralt, allà veia cames que penjaven, les cames d'algú
que s'havia suïcidat, gent que vivia i menjava molt malament, tothom cridava.
Després ella sap com portar tot això al teatre. És un cas
extraordinari. Als seus inicis, en teatres d'aficionats, el seu pare va ser molt
important. El seu pare sabia llegir -a començament de segle això
no era gaire normal- i llegia als seus companys de fàbrica obres de Galdós,
de Zola, d'escriptors socials, i la Xirgu ho sentia. Quan als 14 anys la Xirgu
va poder anar a veure personalment Galdós, li va dir que era el seu amic
de la infantesa. ¡Fixeu-vos si n'eren d'importants les lectures del seu
pare!
-¿El compromís polític del pare
també va ser molt important per a ella?
-¡I tant!
Ella de petita ja sap què és una vaga perquè el seu pare
és solidari amb els seus companys i, a casa, per aquest motiu, s'han hagut
d'estar dues setmanes sense menjar. El seu pare va ser sempre solidari amb els
que lluitaven, Margarida també ho és i ella porta aquesta solidaritat
al teatre. No era només un personatge, era una persona, va ser presidenta
del sindicat d'autors, firmava manifestos i a la vegada era senzilla, humil. La
Xirgu és la dona intel·ligent, polititzada amb consciència
social, quan hi reflexiones has de dir: ¡però quina tia, la Xirgu!.
Era una meravella.
-El seu primer gran èxit arriba l'any
1906
-Si, fa la "Teresa Ranquin" de Zola al Cercle
de Propietaris de Gràcia. En aquests teatres d'aficionats, entre tots recollien
diners i la protagonista sempre era una actriu professional, però aquella
vegada es va posar malalta i van recórrer a una aficionada que actuava
a prop i que sabien que ho feia molt bé, la Margarida. La Xirgu estava
morta de por, no havia fet mai un paper tan llarg ni de tanta responsabilitat.
Quan li ho van proposar, es va atabalar molt. Li van oferir més diners
perquè es pensaven que era per diners que deia que no -ella en canvi mai
no va deixar d'actuar per diners-. Després li diuen que l'ambaixador francès
anirà a veure l'obra i encara es posa més nerviosa. Però
finalment va acceptar i va ser un gran èxit.
-I a partir
d'aquí comença a representar els autors catalans més importants
i porta els grans dramaturgs de l'estranger.
-Entra a la Companyia
del Teatre Romea, més endavant serà del Teatre Principal i hi va
estrenar Guimerà, Iglésias, D'Annunzio, la "Salomé"
d'Òscar Wilde, la "Joventut de príncep", de Forster,...
La "Joventut de príncep" era una obra molt de moda a Europa i
de mans de la Xirgu també va ser un èxit de públic aquí;
la gent, quan la veia pel carrer, cridava <<¡Visca la Caterina! ¡Visca
la Caterineta!>>, que era el nom de la protagonista. A més, en aquesta
obra van col·laborar molts estudiants de la Universitat i, molts anys després,
a l'exili es trobava amb advocats, metges que li deien: <<¡si jo vaig
actuar amb vostè!>>
-¿Com s'ho feia per
captar el públic? ¿Quin era el seu secret de l'èxit?
Tenia
una màgia especial, un do innat. Sancho Gracia m'explicava que fins i tot
els actors que treballaven amb ella tremolaven, se'ls posava la pell de punta,
i els actors secundaris, quan acabaven el seu paper, anaven al galliner per veure-la
actuar en els moments claus de l'obra. Era una escola vivent, transmetia el seu
sentit innat pel teatre. Dominava la paraula d'una manera excepcional, els autors
diuen que quan els representava l'obra hi captaven aspectes que no havien intuït
abans. ¡Això és sensacional! Té una ardent intensitat
que sap comunicar al públic, té un instint excepcional, un do de
natura que li reconeixen, des de Lorca fins a Alberti, tots els grans autors que
ella ha dut a l'escenari.
-I aquests autors, també Àngel
Guimerà, ¿escriuen o tradueixen obres expressament per a ella? ¿Això
era normal a l'època?
-No, a l'època la gent
del gremi era bastant analfabeta, ja tenien sort de tenir l'apuntador. La Xirgu,
en canvi, tenia olfacte per descobrir els autors, de seguida hi estableix relacions,
ja de ben joveneta. Però no s'acosta només als autors ja consagrats,
també als autors novells, la Xirgu fa de Lorca autor dramàtic, el
converteix en autor teatral. Tot dramaturg somia de trobar la seva actriu i tota
actriu vol trobar el seu autor. Lorca té la gran sort de trobar la seva
gran heroïna quan encara és molt jove, molts autors no la troben mai
o la troben quan ja són vells. Entre Lorca i la Xirgu s'estableix la fusió
total d'autor i actriu, tots dos tenen un sentit de la lleialtat excepcional i
una personalitat molt forta. Són dues meravelles que es troben.
-¿El
prototipus d'heroïna lorquiana té a veure amb la Xirgu, hi va influir
en la creació dels seus personatges?
-¡És
evident! Fixeu-vos que els grans papers de Lorca sempre són femenins, a
"La casa de Bernarda Alba" l'home és una figura importantíssima,
però no surt mai a l'escenari, el drama és un drama de dones. La
gran heroïna de Lorca és la Xirgu, sí, sí, segur.
-Però
abans que ells dos es trobessin, el 1912, un empresari argentí li obre
les portes al món escènic llatinoamericà i a la llengua castellana.
¿Per diners o per possibilitats escèniques se'n va a fer les Amèriques
i es passa al castellà?
-Se'n va per la crisi del teatre
català, perquè no hi havia autors, ella estava fent moltes traduccions
aquella època. Hi ha molta gent que no li va perdonar mai que se n'anés,
era un personatge molt popular aquí, però també s'ha de tenir
en compte que després d'haver conegut el teatre castellà, Lorca
i Alberti, va tornar a Barcelona i hi va portar les obres d'aquests grans autors
castellans. Faustino da Rosa, l'empresari, va entrar per casualitat al Teatre
Principal, feien "Frou-frou". Ell havia vist representar a Sarah Bernhardt,
a Eleonora Duse, a Rèjane. Tot i amb això, Margarida el va impressionar.
Va deixar una targeta perquè Margarida l'anés a veure, però
no ho va fer i van ser Salvador Vilaregut i Santiago Rusiñol els que quasi
la hi van portar de la mà. Quan va signar el contracte, Margarida Xirgu
demana una companyia de primer ordre, decoracions noves per a cada obra, bon vestuari,
viatjar en primera classe, que els actors puguin anar a hotels de luxe... I l'empresari
li diu: <<¡Però s'ha deixat el més important! ¿Quant
vol guanyar?>>. La Margarida, sense immutar-se, contesta: <<No ho
sé. Això resolgui-ho vostè mateix>>. Això us
demostra la talla artística de la Xirgu. No, ella no es movia per diners.
-El
cert és que a l'última etapa a Catalunya representava vodevils i
a una actriu com la Xirgu no devia fer-li gaire gràcia.
-No,
era una faceta més del seu treball. Per a ella tot era teatre i se sentia
bé, a tots els escenaris. Una bona actriu ha de saber representar tot tipus
d'obres i fer-ho bé.
-Així doncs, ¿triomfar
per a una actriu vol dir encara passar-se al castellà?
-Ben
segur, ara potser menys que abans, però sí, és clar.
-¡Actriu
catalana o actriu espanyola?
-Mireu, quan fa teatre català
és una actriu catalana; quan fa teatre en castellà, és una
actriu castellana. Com la Julieta Serrano, i com tantes d'altres. ¿Per
què no? Si ja ho havia donat i fet tot en català, si ja no hi veia
sortida. A molts els va deixar una espina clavada per a tota la vida, no li ho
van perdonar mai, deien que era una traïció; a mi em sembla que aquesta
reacció és una rebequeria infantil i res més. Margarida Xirgu
va ser una primeríssima actriu de l'escena castellana tot i que sembla
que no va perdre mai l'accent català.
-Quan esclata
la Guerra Civil, la Xirgu és a Amèrica, ¿estableix contactes
amb el govern republicà?
-Se'n va anar el febrer del
36, Lorca havia d'acompanyar-la per estrenar "La casa de Bernarda Alba",
però a última hora els amors de Lorca el van fer quedar-se aquí
i se'n va anar sense ell. Va ser un comiat trist.
-Però
després es va desentendre del govern republicà.
-No,
no, estava al corrent de la guerra, ¡i tant! Firmava manifestos, després
hi va representar obres en homenatge, segueix totalment el curs de la guerra.
La mort de Lorca la va afectar molt. Després va donar treball als exiliats,
al camp, però com que la majoria dels exiliats eren intel·lectuals,
no en tenien ni idea, de fer de pagesos i la inversió va ser un fracàs.
Aleshores va crear una escola d'interpretació i va fer de pedagoga.
-¿Què
hauria passat si hagués exercit aquí de pedagoga?
-Ja
podeu imaginar-vos-ho, hauria estat magnífic.
-¿Seria
possible una Xirgu actual?
-En part sí, crec que la
Núria Espert, te moltes de les característiques de la Xirgu, ha
representat els mateixos autors, fa un tipus de teatre semblant... En altres aspectes
no s'hi assembla tant, però és impossible trobar una doble exacte,
és clar.
-¿La Xirgu, ha rebut finalment l'homenatge
que es mereixia?
-No ho sé. Jo
havia anat a parlar amb Tarradellas, amb Narcís Serra quan era alcalde
de Barcelona, després amb Pasqual Maragall i sempre la mateixa cançó,
tots em deien que no tenien diners, que si els pressupostos, que si s'organitzava
una exposició Picasso, ¡però tot ha estat molt precipitat,
improvisat!. Tenia un document de la família que em feia responsable que
les seves despulles vinguessin, ningú no me'l va demanar ni ningú
va convidar els nebots a l'acte d'homenatge que es va fer al Saló de Sant
Jordi de la Generalitat. En aquest acte jo havia de parlar durant deu minuts -m'hi
vaig estar molt més perquè la Xirgu no es mereixia un resum de deu
minuts- i per això vaig tenir la possibilitat de convidar molta gent a
l'acte. ¡No vaig convidar-hi els nebots perquè em semblava tan evident
que la Generalitat ja ho havia fet! Ara el més important és que
tots els actes que s'han fet i que es faran serveixin perquè la gent conegui
qui ha estat la Xirgu.
Aquesta nota
de Miguel Gamarra, amb el títol de "En el centenario de una actriz
excepcional", va aparèixer en el diari "El Español en
Australia" de Sydney, al juny de 1988, al complir-se els 100 anys del naixement
de l'actriu.
Margarita Xirgu, presencia impalpable: <<En
este mes, precisamente el día 18, se cumplen los 100 años del nacimiento
de una de las más eximias actrices españolas de todos los tiempos:
Margarita Xirgu. Por dos razones no puedo dejar pasar este hecho sin rendir un
modesto tributo a quien, a través del arte escénico, lograra comunicar
el fruto de su admirable talento a los públicos de tantos países.
En primer lugar, porque su genio fuera de lo ordinario trascendió fronteras
y alcanzó cumbres casi inigualadas en el teatro hispano, y tanto españoles
como americanos no podemos permitir que transcurra inadvertido tan importante
acontecimiento. Y en segundo lugar, porque la última etapa de su carrera,
-que transcurrió casi continuamente en Uruguay, el país donde nací-
estuvo determinada por la influencia de quien por razones de amistad tenía
estrecha vinculación con mi familia. Por tal razón, ha sido casi
como un imperativo moral el hacer esta nota, que no pretende otra cosa que dar
a conocer, en muy apretada síntesis, algunos aspectos de su vida extraordinaria.
Margarita
nació de humilde familia en Molins de Rei, cerca de Barcelona, y naturalmente
su primer idioma fue el catalán. Sus primeras armas en la escena las hizo
con su lengua vernácula, la que continuó utilizando durante muchos
años. Solamente al dejar la capital catalana para actuar en otras ciudades
de España, comenzaría a hacer teatro en castellano.
La
familia de Margarita se trasladó a Barcelona cuando ella tenía ocho
años. Allí su padre, Pedro Xirgu, hombre con inquietudes culturales,
se vinculó a grupos de obreros que compartían sus ideas republicanas
y de reivindicaciones de su clase: En su casa se celebraban tertulias en las que
se leían en voz alta obras de Tolstoi, Pérez Galdós, Emilio
Zola y otros autores.
En esa época proliferaban en
Cataluña los ateneos populares, sociedades culturales y recreativas que
iban despertando la conciencia de la clase obrera, integrada por hombres y mujeres
sin formal educación y en su mayoría analfabetos. Pedro integraba
un cuadro de aficionados, y en esta atmósfera se fue formando la personalidad
de la pequeña Margarita. Barcelona vivía entonces un clima turbulento
con las masas obreras reclamando reivindicaciones mínimas. Se sucedían
las huelgas, los atentados terroristas, al tiempo que la ciudad cambiaba: los
tranvías se electrificaban, aparecían los teléfonos, y las
clases altas tenían un nuevo pasatiempo: el automóvil.
A
los 18 años, luego de un período de dos años de absoluta
quietud debido a un quebranto de salud, Margarita se dedica por entero al teatro.
Ya entonces era una actriz experimentada, por su intensa actividad en los cuadros
de aficionados, y ya había despertado elogios de algunos críticos.
Su debut profesional, encarnando a la protagonista en "Teresa Raquin"
de Emilio Zola, asombró a la crítica barcelonesa, que sin excepción
auguró a la novel actriz una promisoria carrera. Posteriormente. un escritor
hablaba de "la aparición y consagración rápida, casi
fulminante, de Margarita Xirgu como una actriz excelsa". (1)
Contratada
por un empresario argentino, Margarita debuta triunfalmente en América
en 1913 (Teatro Odeón, Buenos Aires), iniciando una gira por Argentina,
Chile y Uruguay. AI año siguiente debuta en Madrid, y se incorpora definitivamente
at teatro castellano. En ese entonces, en el teatro madrileño estaban en
auge las obras punzantes de Jacinto Benavente, y quizás en menor grado
las de Benito Pérez Galdós. Todavía no había despuntado
el genio de dramaturgos que luego alcanzarían gran relevancia: Muñoz
Seca, Alejandro Casona, Federico García Lorca...
Era
ésta una época cargada de acontecimientos que cambiarían
la faz de la civilización, como la primera gran conflagración mundial,
la revolución rusa y el desarrollo tecnológico. Ya en el panorama
intelectual español habían surgido y se afianzaban, los nombres
de Antonio Machado, Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno, Juan Ramón Jiménez
entre otros. Para Margarita, esos años son de un continuo ascenso en su
carrera: su labor en "Marianela", de Pérez Galdós, adaptada
por los hermanos Álvarez Quintero, fue un acontecimiento memorable. La
noche del estreno, al final de la representación, el septuagenario autor
fue conducido al escenario donde se confundió en un emocionado abrazo con
la actriz, ante una clamorosa ovación que no terminaba nunca...
Le
sucedieron luego obras de Benavente, Muñoz Seca, Bataille, Pierre Werber,
Hernández Catá, los hermanos Quintero y muchos otros. También
por esta época hace una breve incursión en el cine -mudo en ese
entonces- participando en no menos de cinco filmes; pero era evidente que su vida
sería siempre el teatro, donde tenía, según ella, la palabra,
el gesto, la emoción, y ese contacto directo con el público, del
que el séptimo arte carece.
El 22 de marzo de 1920 se
estrenaba en el Teatro Eslava de Madrid, "El maleficio de la mariposa",
obra de un joven poeta granadino, desconocido hasta entonces; su nombre: Federico
García Lorca. La obra no gustó y pasó casi desapercibida
para la crítica. AI año siguiente, Margarita viaja a América
por segunda vez, concretamente a Cuba y Méjico. La gira fue, como era de
esperarse, un rotundo éxito. Margarita retorna a España, donde ya
se estaban gestando cambios políticos y sociales de trascendencia, con
un nombre surgiendo en el panorama político nacional: Miguel Primo de Rivera.
Cuando el golpe de Estado, Margarita se encontraba actuando en Montevideo, en
su tercera gira americana, que la había llevado, además de Uruguay,
a Chile, Perú, Venezuela, Puerto Rico y Cuba. En este último país
tuvo oportunidad de concretar un deseo acariciado por mucho tiempo: conocer a
la gran diva italiana EIeonora Duse, quien estaba en el ocaso de su carrera, pero
conservaba esa especie de magia que poseen los genios, y que inspira una religiosa
devoción; poco después, ésta moría en los Estados
Unidos.
Mientras tanto en España, la dictadura había
puesto a la intelectualidad española y a la masa obrera en franca oposición;
se inicia entonces el exilio: Blasco Ibáñez y Unamuno serán
de los primeros. Los acontecimientos en el resto de Europa, especialmente en Rusia,
habían influido grandemente en la vida española. El ambiente teatral
no estuvo ajeno a las conmociones sociales que habían comenzado a sacudir
aquella sociedad.
Poco tiempo después de su retorno
a la patria, Margarita conoce a García Lorca, entonces todavía un
poeta casi desconocido, quien le da el manuscrito de su obra "Mariana Pineda"
para que ella le de su opinión. Cuando el joven poeta se entera de que
la actriz ha decidido poner en escena su obra, su alegría no puede ser
mayor. Se estrenaría en Barcelona, y el decorado sería realizado
por Salvador Dalí, sobre ideas del propio Lorca. En la primera lectura
de la obra Margarita conoce a don Manuel Azaña, que entonces presidía
el Ateneo de Madrid.
"Mariana Pineda", que fue un
éxito completo para Margarita e inscribió el nombre de García
Lorca en el arte dramático español, sería repuesta por la
actriz en muchas oportunidades. "Cuando ya estaba retirada de los escenarios
como actriz, y dirigía la Comedia Nacional Uruguaya (en Montevideo), sabemos
que era el único papel que accedía a representar".(2)
En
los años que siguieron, a comienzos de la década del 30, en una
época de importantes acontecimientos políticos en España,
la Xirgu representó obras de gran cantidad de autores españoles,
e introdujo en España muchos autores extranjeros, como Wilde, Bernard-Shaw,
Pirandello, D'Annunzio, Elmer Rice y muchos otros. En marzo de 1934 estrenaría
"La sirena varada" de un autor hasta ese momento desconocido: Alejandro
Casona. A finales de aquel año Margarita estrenó "Yerma",
escrita por García Lorca especialmente para ella. Una gran amistad se había
forjado entre la actriz y el joven poeta, y proyectaban una labor conjunta que
produciría, sin duda, magníficos frutos.
A principios
de 1936 Margarita parte de Santander rumbo a Cuba para una gira "de seis
meses" por varios países de Hispanoamérica. (Habían
convenido con Lorca que éste se uniría a la compañía
algunos meses más tarde.) ¡Qué lejos estaban de imaginar entonces
que el joven poeta encontraría muy pronto su trágico destino, y
que ella no regresaría jamás a su patria! "Un cúmulo
de circunstancias, triunfales unas, adversas otras, fueron dilatando el tiempo
y atrapándola en esas mallas de imposible evasión que supone para
un ser nacido para el teatro el verse confiar la dirección de sucesivas
Escuelas Dramáticas Nacionales. Para ello, tuvo que aceptar el amargo desaliento
de todo exiliado: la nostalgia que alcanzaría su espíritu hasta
el fin de sus días".(3)
La gran beneficiada de
este largo exilio fue América, que pudo así ver renovado su teatro
que había permanecido algo estancado por mucho tiempo. Los públicos
de Cuba, Colombia, Perú, Chile, Argentina y Uruguay tuvieron esta vez oportunidad
de apreciar el arte exquisito de la gran actriz y el trabajo de su compañía,
que incluía nombres que algunos lectores nostálgicos recordarán:
Pedro López Lagar, Amalia Sánchez Ariño, Enrique Álvarez
Diosdado, entre otros.
Una nota triste en esta etapa de su
carrera fue la muerte de su marido, Josep Arnall, que siempre la había
acompañado. Ante el luctuoso suceso, se pensó en regresar a España,
pero luego de algunas vacilaciones, se decidió continuar con la gira. El
éxito en La Habana fue apoteósico, tanto que cuando se embarcan
para Méjico, miles de personas acuden al puerto a despedirlos. Durante
su estancia en Méjico se agrava la situación en España, y
pronto estallaría la Guerra Civil. Viviendo la amargura de la tragedia
en la patria lejana, Margarita y su grupo reciben una noticia devastadora: han
matado a García Lorca. Al principio no lo pueden creer; cuando la noticia
se confirma, todos se sienten abrumados. Margarita, en ese entonces, hace una
especie de religioso juramento: "Federico, continuaremos juntos..."
Así,
con el espíritu templado por tanto dolor, su genio comienza a sembrar en
América la semilla de su arte maravilloso. Si países como Uruguay,
Chile y Argentina, se pueden preciar de haber conseguido, en las décadas
siguientes un movimiento teatral de alto nivel, se ha debido en gran parte a la
presencia de Margarita Xirgu, no sólo por su trabajo como actriz, sino
también por su labor didáctica.
Los triunfos
en salas repletas y los elogios de la prensa se hilvanaban uno tras otro; pese
a ello, la gravedad de la situación en España estaba siempre presente
en la gira, y hubo quienes trataron de iniciar una insidiosa campaña en
contra de la actriz, por sus ideas políticas. Pero Margarita supo siempre
enfrentar con altura y gran dominio cada situación, respondiendo con inteligencia
las preguntas capciosas de algunos periodistas. Al final de la representación
de "Doña Rosita la soltera", en el Odeón de Buenos Aires,
Margarita agradece los clamorosos aplausos, y con lágrimas en los ojos
hace una exhaltada apología de García Lorca, cuyo reciente asesinato
había causado honda conmoción en toda América.
Continuando
la gira, Margarita actúa en Montevideo, Rosario, Mendoza y luego Santiago
de Chile. Allí su vieja afección pulmonar recrudece, y se le hace
imperativo descansar por un tiempo, adquiriendo una granja en las afueras de la
capital, donde al poco tiempo su salud se recupera.
En 1941
se casa con Miguel Ortín, actor y administrador de la compañía.
Cuando reinicia su labor teatral, funda en Santiago una Escuela de Arte Dramático
privada; ésta posteriormente pasaría a depender del Ministerio de
Educación de Chile. En 1943 realiza una temporada en el SODRE de Montevideo,
presentando obras de Cervantes, Moliére, Gogol, Calderón, García
Lorca y del dramaturgo y político uruguayo Justino Zavala Muniz. Continúa
su trabajo en esos años, alternando el teatro con la radio, conferencias,
etc., en las tres capitales del cono sur, con una nueva incursión en el
cine ("Bodas de sangre").
En 1945 se cumplirá
finalmente su anhelo de representar la obra póstuma de García Lorca,
finalizada en 1936 unas semanas antes de su muerte: "La casa de Bernarda
Alba". Se estrena el 8 de marzo en el Teatro Avenida de Buenos Aires. El
día 20, la compañía "La Carátula" estrenaba
la obra en España, pero la prensa peninsular la ignora casi por completo.
En cambio en Argentina el éxito es tan resonante que desde todas las capitales
hispano-americanas se requiere su representación. Desde Nueva York el padre
del poeta le envía un telegrama de felicitaciones.
En
1949, a invitación de Justino Zavala Muniz, a la sazón presidente
de la Comisión de Teatros Municipales del Uruguay, Margarita viaja a Montevideo
para dirigir e interpretar "La Celestina" de Fernando de Rojas. Zavala
Muniz, quien posteriormente fue Ministro y luego Consejero de Gobierno, era el
amigo de mi familia que menciono al comienzo de esta nota. Su admiración
por el genio de Margarita lo decidió a ofrecerle la dirección de
una Escuela Dramática a crearse en Montevideo. De esa forma, este político-escritor
de espíritu inquieto y sensible, se convirtió en instrumento del
destino de la gran actriz. "Vine a Uruguay por unos días, y hace casi
9 años que estoy aquí..." declararía la actriz en 1957
a José Pla.(4) En ese entonces, no se imaginaba que su destino sería
terminar sus días allí...
Zavala Muniz fue alma
mater de la primera Escuela Municipal de Arte Dramático de Montevideo.
Margarita fue su primera directora, a la par que dirigía la Comedia Nacional.
La escuela se inauguró en el magnífico Teatro Solís -"uno
de los más hermosos del mundo" al decir del actor y director francés
Louis Jouvet- con la presencia del Presidente de la República Luis Batlle
Berres. Con rigurosos programas, totalmente gratuita y con libre admisión
de alumnos, la escuela fue modelo en su tipo. En su primer cuerpo docente figuraron,
además de la Xirgu, los nombres de Carlos M. Princivale, José Vallarino,
Juan Protasi, Carlos Rodríguez Pintos, Alberto Bojorge Peña, Vladimir
Irmann y muchos otros.
Por esta época Margarita tiene
en mente su retorno a la patria, y así lo expresa en sus cartas a sus amigos
peninsulares. "De poder hacer el viaje, me gustaría poder estar cuatro
o cinco meses en España"(5) dice en una carta, lo cual prueba que
no pensaba en un regreso definitivo. Su tarea en la República Oriental
era demasiado importante, y en los medios culturales rioplatenses era una figura
venerada. Con la Comedia Nacional realiza una gira por todo el país, y
luego se presenta en Santiago y en Buenos Aires. En todos lados se renuevan los
éxitos clamorosos. "Esta mujer es una gloria..." diría
una periodista del diario El Día de Montevideo.
En ese
entonces Uruguay era, sin lugar a dudas, el país más democrático
de América. Un clima político estable, una población homogénea
virtualmente sin analfabetos, un aceptable nivel de prosperidad económica
(que aunque no duró, ni había llegado a la totalidad de la población),
permitía prácticamente a todos los orientales tener acceso a las
más importantes manifestaciones artísticas del mundo entero. (Un
obrero podía asistir a la actuación de un ballet ruso o de una compañía
de comedias francesa sin gran sacrificio económico). El Estado, a través
del SODRE, promovía y subsidiaba toda actividad cultural de importancia,
que en ocasiones se extendían al interior del país. En ese ambiente
Margarita realizaba su obra sin tropiezos. Montevideo era entonces un foco cultural
en América. Se editaba el famoso semanario "Marcha". Las más
importantes figuras intelectuales visitaban el país. Entre ellas, exiliados
españoles radicados en otros puntos de América.
1956
fue un año de acontecimientos importantes. Margarita cumplía sus
Bodas de Oro con el teatro, y se celebraba el centenario del Teatro Solís.
En el homenaje ofrecido a la actriz hablaron Alejandro Casona, Rafael Alberti
y Claudio Sánchez-Albornoz. En 1957 viaja a Méjico. El público
azteca, después de tantos años, la recibe con el mismo cariño
y devoción. A su regreso continúa con su intensa actividad en ambas
capitales del Plata. A instancias de Narciso Ibánez Serrador, realiza dos
producciones para la T.V. argentina (¡era casi septuagenaria!), "La
casa de Bernarda Alba" de Lorca y "La dama del aIba" de Casona.
En
1961, el SODRE da a conocer una cantata del músico español Mauricio
Ohana sobre el poema de Lorca "Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez
Mejías". Intervenía un recitante, un barítono, coro,
clavicordio y orquesta. "Margarita es requerida para la parte recitante,
por ser voz única e intransferible del verso lorquiano".(6)
Los
últimos años de su vida transcurren en Punta Ballena, un hermoso
lugar de la costa uruguaya. Pero no permanecería ociosa. Trabajó
incansablemente en pro del "Hogar del Actor" un refugio para viejos
actores y actrices, ocupando la presidencia de la Comisión Honoraria Pro
Casa del Actor; Zavala Muniz fue Vicepresidente, y entre otros, figuraron en la
misma, el Dr. Juan Carlos Patrón, la Dra. Adela Reta y los actores Alberto
Candeau, Enrique Guarnero y Concepción Zorrilla.
En
1966 viaja por última vez a Buenos Aires, donde recibe el homenaje del
Casal de Catalunya. AI año siguiente es invitada a dirigir "Yerma"
en el Smith College, Massachussets. (¡Contaba 79 años!). Contrariando
el consejo de un médico amigo, viaja a Estados Unidos y el frío
de la nevada primavera norteña pronto hace mella en su precaria salud,
y debe ser internada por unos días en una clínica. Aquella sería
su última puesta en escena.
De regreso al Uruguay, continúa
vinculada a las actividades teatrales, aunque no en forma
activa. En el mes
de abril de 1969, Margarita debe ser internada en una clínica de Montevideo.
El día 25, "al filo del mediodía", llegó La Peregrina,
aquel personaje de "La dama del alba" y le dijo: "Apóyate
en mí y prepara tu mejor sonrisa para el viaje. Yo pasaré tu barca
a la otra orilla". (7)
Sus exequias dieron lugar a uno
de los más emotivos homenajes del pueblo y gobierno uruguayos. Miles de
personas acudieron a su funeral. La Cámara de Senadores de la XL Legislatura,
el 6 de mayo de 1969, poniéndose de pie, expresaba unánimemente
la gratitud del Estado uruguayo "a la eximia actriz, catalana universal,
presencia impalpable, de aquel trozo de arte maravilloso de la Madre Patria, cuya
trascendencia y proyeccién repartió por el mundo y por nuestro Uruguay".
(Palabras del senador Hierro Gambardella).
Así fue la
vida maravillosa de esta mujer de genio incomparable, que supo acercar a América
la verdadera grandeza de España.
M.G.
BIBLIOGRAFÍA:
(I)
Francesc Curel, Historia del Teatro Catalán.
(2) Antonina Rodrigo, Margarita
Xirgu, actriz predilecta de Garcia Lorca,
(3) Antonina Rodrigo, Op. Cit.
(4)
Destino. Barcelona, el 15-3-1958.
(5), (6) y (7) Antonina Rodrigo, Op. Cit>>.
àlbum
de fotos