| 1.A
LA MARGARIDA XIRGU NO LI AGRADAVEN ELS AFALACS INTRODUCCIÓ Arran
de l'estrena de "Santa Juana" de G. Bernard Shaw en 1.926, davant de
l'èxit de l'obra, Margarida Xirgu accedeix amb reserves a rebre un homenatge
de les primeres figures literàries i artístiques del país,
demostrant no ser gens vanitosa i no ser amant d'afalacs, encara que sempre deia
que només hi havia una cosa per la qual lamentava ser actriu de teatre:
perquè no quedava un record i els actors se n'anaven sempre estèrils,
potser per l'esmentada raó i no agradant-li el mitjà va protagonitzar
pel·lícules mudes i sonores, a més d'enregistraments de televisió. ELS
FETS 
George
Bernard Shaw (1.856-1.950) va escriure el drama "Santa Juana" el 1.923,
en què l'Església després d'haver enviat a la foguera a Juana
de Arco la donzella d'Orleans, la va canonitzar. A l'obra Juana és una
barreja de mística pragmàtica i de santa heretge. G.
Bernard Shaw continua sent l'única persona que ha obtingut un premi Nobel
i un Oscar. El premi Nobel li va ser concedit el 1.925 per la mateixa "Santa
Juana" i l'Oscar al millor guió adaptat li va ser concedit el 1.938
per Pigmalion.
Margarida Xirgu aprofitant l'èxit
de G. B. Shaw, estrena el 21 d'octubre de 1.925 "Santa Juana" en versió
castellana traduïda per Julio Broutá, al teatre Goya de Barcelona. 
figurí
de Santa Juana fet per Miquel Xirgu Subirà arxiu
germans Xirgu 
Les
fotografies adjuntes: són el testimoni de l'esmentada estrena. 
Arxiu:
Xavier Rius Xirgu 
Exposición
Margarita Xirgu 1888-1969 Molins de Rei/Madrid.
Curiosament
la foto de baix desdiu que la Xirgu sempre s'agenollés a tota l'obra amb
un sol genoll, per exaltar l'ambigüitat del seu personatge entre el místic
i l'humà ( i una mica varonil) tal com relata Francesc Foguet i Boreu en
la seva biografia:"Margarida Xirgu una vocació indomable". Arxiu: Xavier Rius Xirgu Margarida
el 23 de febrer de 1.926 estrena de nou "Santa Juana" al teatre Eslava
de Madrid. Davant de l'èxit despertat per l'obra, les
primeres figures literàries i artístiques del país programen
dedicar-li un homenatge. Però a Margarida no li agradava al contrari que
a tota la gent de teatre tot el que sonava a homenatge, "Emmalalteixo quan
parlen d'afalacs" solia repetir.
Arxiu:
Xavier Rius Xirgu 
La
mateixa actitud va adoptar quan en 1.927 Amadeo Vives l'autor de "Bohemios"
li va dir: "Vostè es mullarà" pronosticant-li que un dia
li farien un monument. Un dels pocs homenatges que li van tributar
en la seva vida dilatada va ser en aquesta ocasió, ja que Jacinto Benavente
li va dir "Accepta-ho,accepta-ho, perquè es tracta d'un actor estranger.
És la forma que cap dels escriptors espanyols no puguin ofendre's ". Arxiu: Xavier Rius Xirgu 
Col·lecció
d'escenografia de l'Institut del Teatre
de la Diputació de Barcelona.
Finalment
el 6 de març de 1.926 es va celebrar l'homenatge a l'hotel Ritz de Madrid.
Entre d'altres van assistir les seves competidores: Maria Guerrero i Lola Membrives,
a més d'un extens nombre d'escriptors com a: Jacinto Benavente, Eduardo
Marquina, Luis Fernández Ardavín, Azorín, Serafín
i Joaquín Álvarez Quintero, Manuel Machado, Eugeni D'Ors, Salvador
Vilaregut, Pio Baroja, Ramón Pérez de Ayala, Alberto Ínsua,
José Ortega i Gasset. Hi van assistir també artistes com: José
Mª Gol, Victorio Macho, Julio Romero de Torres, periodistes com: Margarida
Nelken, directors d'escena com a: Fernando Díaz de Mendoza i el també
actor Emilio Thuillier, actors com a: Enric Borrás, Josefina Santaularia,
Alfonso Muñoz, Rosa Luisa Gorostegui, Carmen Carbonell, Julia Pachelo,
Carmen Moragas, Pascuala Mesa, Elías Sanjuán, José Rivero
i un llarg etc. de personalitats. A les
postres Cipriano Rivas Cherif va donar compte de les nombroses adhesions rebudes,
després el president del Casal Català Lluìs Civil va oferir
a Margarita el nomenament de sòcia honorària del centre, tancant
l'acte Eduardo Marquina amb un poema. Donen fe de la seva presència en
l'acte, els pergamins de firmes d'adhesió que li van lliurar a la Xirgu,
els quals s'adjunten: Molt més tard en una
conferència pronunciada per Margarita Xirgu a la universitat de Montevideo
el maig de 1.951, l'actriu va tractar fonamentalment de la posteritat abstracta
dels actors. Deia la Xirgu en dirigir-se a les generacions de joves que s'interessaven
pel teatre, que el músic, el poeta, el pintor, el dramaturg podia passar
el temps amb la seva obra perquè quedaven en ella, mentre que aquell mateix
temps s'encarregava de destruir la tasca dramàtica de l'actor, que comptava
només per recrear el seu art, amb el termini de la seva vida. Potser
per deixar com el músic la seva partitura i l'escriptor el seu llibre,
va actuar a diverses pel·lícules i enregistraments, encara i no
agradar-li el mitjà. Va protagonitzar: en 1.909 "Guzmán el
Bueno" de Fructuós Gelabert i Enrique Giménez director d'escena,
el 1.910 "La muerte del tirano" i "Violante" d'Enrique Giménez
i Narciso Cuyás, el 1.914 "La Reina Jove" de Magi Murià
amb guió adaptat d'A. Guimerá, el 1.916 "El nocturno de Chopin"
dirigida per Adrià Gual i fotografia de F. Gelabert, el 1.917 "El
beso de la muerte" i "Alma torturada" les dues de Magi Murià,
en 1.938 "Bodas de sangre" film sonor de producció argentina
d'Edmundo Guibourg, adaptació de l'obra de García Lorca, amb Amelia
de la Torre i Pedro López Lagar i finalment el 1.958 "La casa de Bernarda
Alba" adaptada a la televisió argentina per Chicho I. Serrador i estrenada
anteriorment al teatre el 1.945.
Es pot destacar el treball de conservació
d'algun dels esmentats films, realitzat per l'Institut Valencià de Cinematografia
La Filmoteca. CONCLUSIONS A
la Margarida Xirgu no li agradaven els afalacs ni els homenatges, però
si els aplaudiments del públic en finalitzar les seves representacions. No
li agradaven, molt al contrari de l'usual en gent de teatre, potser per timidesa
potser per la seva falta absoluta de vanitat. Tan poc li agradaven els homenatges,
que fins i tot tenia febres quan per obligació n'havia d'acceptar algun. Els
aplaudiments del públic i la bondat de la crítica, eren el premi
al seu treball, perquè mai no quedava satisfeta del mateix ja que coneixia
l'insondable del personatge i la dificultat de poder i saber transmetre'l al públic.
La Xirgu quan actuava es transformava. Els
afalacs i homenatges es produïen fora del teatre, fora del seu lloc de treball,
on ella no representava cap personatge on ella era ella mateixa, amb la seva timidesa
i la seva falta de vanitat. Aquesta manera
de ser es repeteix constantment, quedant patent també el 1.949 quan el
seu espòs Miguel Ortín va tornar a Espanya per legalitzar la situació
dels béns confiscats des de 1.936 pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques
del govern de Franco. Ella, gaire a pesar seu, no el va acompanyar perquè
temia que intentessin usar-la com a bandera del que fos. Va dir: "M'agradaria
tornar únicament com a senyora Ortín". No tenia idees polítiques
i mai no va estar afiliada a cap partit; és més a Espanya no va
votar ni una sola vegada. Tan sol era lleial als seus amics. Va tenir amistat
amb el general Primo de Rivera, amb les Infantes, amb el president de la República
Manuel Azaña. Igual dinava amb Benavente o Torcuato Luca de Tena que amb
García Lorca o Alberti, uns la van utilitzar a favor i d'altres en contra. Margarida
Xirgu sabia que a causa de la posteritat efímera dels actors, només
podien recrear el seu art durant les seves representacions, durant la seva vida
en definitiva; pel qual el triomf de l'actor havia de ser immediat i constantment
renovat, com tantes vegades ella ho va aconseguir al llarg de la seva carrera
dilatada i reeixida. Alguns
textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro"
i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo i del Wikipedia
Xavier Rius Xirgu
àlbum
de fotos tornar | 
