Margarida
Xirgu junt amb l'actriu Milagros de la Vega, en la seva darrera representació
teatral de "La casa de Bernarda Alba" el 1958, en el Teatro Nacional
Cervantes de Buenos Aires.
Foto TNC.
Al gener del 1.945, la Xirgu rep per conducte de Julio Fuensalida
amic de la família García Lorca i autoritzat per ells, l'obra pòstuma
del poeta: “La casa de Bernarda Alba”, subtitulada “Drama de mujeres
en los pueblos de España”. És la peça que amb “Bodas
de sangre” i “Yerma”, clou la trilogia emblemàtica del poeta
i dramaturg. Lorca l'havia enllestida el 19 de juny de 1.936, tot just dos mesos
abans de ser assassinat pels feixistes, oferint només dos lectures privades.
Margarida
Xirgu protagonitzant "La casa de Bernarda Alba".
Foto
Biografia Antonina Rodrigo
Escrita
per a l'actriu, llargament esperada, no arriba a les seves mans fins nou anys
després. L'emoció de Margarida és tan intensa que no sap
què té: vol llegir-la a casa, sola, però, quan la hi lliuren,
no s'hi veu amb cor. Torna a casa amb el seu marit Miquel Ortín i no gosa
tocar-la, com si fos una relíquia. Una vegada llegida, sap que el seu paper,
el de mare de les cinc filles, és una creació preciosa.
Margarida
Xirgu protagonitzant Bernarda Alba.
Foto: Gaspar/Museo Nacional
del Teatro de Almagro
“La casa de Bernarda Alba”
presenta un realisme gairebé fotogràfic que s'embolcalla amb la
particular atmosfera poètica lorquiana. Per la Xirgu, amb aquesta obra,
Lorca entra a la seva maduresa com a poeta de l'acció. Als seus ulls, el
personatge de Bernarda simbolitza l'opressió: com totes les opressions,
desemboca en el fracàs dels qui les imposen. Les dones se n'escapen, com
ho fan de vegades els pobles.
L'obra
comença amb l'enterrament de l' espòs de Bernarda. Són ja
sis dones, la mare i cinc filles, sense home. Les filles verges que cremen per
dins com la terra solar que les envolta; la mare rígida, sarmentosa, cuidant
de l'honra de les solteres, el més car i difícil de guardar de l'herència
paterna. L' ombra de Pepe el romano, el promès que no apareix en escena,
abrasa el sexe de les germanes. Està compromès amb una, però,
burlant els cent ulls de la mare, aconsegueix fer seva a la més petita,
la més tendra. Els cels, el desig, l'angoixa, l' odi contingut, la resignació
i la vergonya composen l'atmosfera dels tres actes, lacònics i secs tant
amb l'acció com en el diàleg. La filla deshonrada és descoberta.
La mare agafa l'escopeta i surt a disparar contra el lladre de la virtut de la
seva casa, falla el tiro i Pepe el romano fuig amb la seva jaca. El final de l'obra
es tremend: la filla deshonrada es penja en el graner. << ¡Todas las
bocas selladas! ¡Silencio! ¡Que nadie sepa nada en el pueblo! ¡Descolgadla!
¡Mi hija ha muerto virgen! ¡Llevadla a su cuarto y vestidla como una
doncella!...Yo no quiero llantos ¡A callar he dicho!... La hija de Bernarda
Alba ha muerto virgen. ¿Me habéis oido? ¡Silencio! ¡Silencio!>>
La
casa de Bernarda Alba.
Foto: Gaspar/Museo Nacional del Teatro
de Almagro
La Xirgu de seguida,
tria les quinze actrius del repartiment doncs l'únic home del muntatge
és Santiago Ontañón que fa els decorats, organitza els assaigs
i vetlla per tots els detalls: el caràcter dels personatges, tot imbuint-los
la màxima humanitat, i la plasticitat global de l'espectacle.
Estrenada el 8 de març de 1.945, l'èxit és
clamorós. Després del darrer ¡Silencio! De Bernarda, el públic
que omple a vessar el Teatre Avenida de Buenos Aires, esclata en aplaudiments
dedicats al poeta i a l'actriu. La Xirgu s'acosta al prosceni i, amb la veu trencada
per les llàgrimes, exclama: <<Ell volia que aquesta obra s'estrenés
aquí i s'hi ha estrenat, però ell volia ser-hi present i la fatalitat
ho ha impedit. Una fatalitat que fa plorar a molts éssers. Maleïda
sigui la guerra!>> Una allau de flors envaeix l'escenari. És la gratitud
del públic argentí cap a una artista que esdevé ja un símbol.
El germà del poeta, resident a Nova York, li envia un telegrama per a felicitar-la.
“La casa de Bernarda Alba” és, per Margarida Xirgu i per a la
crítica, la més reeixida del poeta. En record d'aquella nit es posar
una placa en el Teatre Avenida de Buenos Aires.
Pedro
Mortheiru -el director de l'obra- i Fernando Dehesa -responsable del vestuari
i il·luminació- van dir després de l'estrena: <<Margarita
Xirgu nos mostró el camino que estaba tomando el nuevo teatro: parlamentos
memorizados y ausencia de apuntador (consueta en Argentina), iluminación
en lugar de bambalinas, vestuario a la medida de la época en lugar de disfraces
y escenografía real en lugar de telones pintados>>
Margarida Xirgu protagonitzant Bernarda Alba.
Foto: Gaspar/Museo Nacional del Teatro de Almagro
Cartell
de l'estrena de "La casa de Bernarda Alba".
Foto Institut del Teatre
vestit
de La casa de Bernarda Alba
arxiu Institut del
Teatre de Barcelona
64
anys després de l'estrena de "La casa de Bernarda Alba", vaig
assistir com espectador -el 17 de juny de 2009 al Teatre Nacional de Catalunya-
a la seva representació, dirigida aquesta vegada per Lluís Pasqual,
amb escenografia de Paco Azorín i protagonitzada per Núria Espert,
amb la col·laboració de Rosa Maria Sardà en el paper de Poncia
la criada.
"La casa de Bernarda Alba".
Foto
David Ruano TNC
Núria Espert,
en la seva actuació, em va semblar digna dels millors adjectius que li
van posar en el seu moment a la meva tia Margarida Xirgu: il·lustre, eminent,
superdotada, eximia, exquisida, insigne artista,... L'Espert als seus recents
complerts 74 anys, després de l'últim ¡Silencio! de Bernarda,
va fer que el públic l'aplaudíssim amb fervor. Havia estat magnífica,
jo diria molt millor que en les tres grans obres realitzades amb el director argentí
Víctor García: "Las criadas" de Jean Genet, "Yerma"
de Federico García Lorca i "Divinas palabras" de Ramón
María del Valle-Inclán, de les quals encara recordo a la Núria
a "Yerma" muntada sobre un enorme masteler amb reminiscències
eròtic-falocràtiques i amb els pits nus, com una de les imatges
en el teatre que més em van impactar a la meva joventut.
L'Espert
va tenir sempre en el seu repertori, obres també representades per la Xirgu,
com entre altres: "Doña rosita la soltera", "Medea",
"Salomé", "La Celestina",... i les ja citades "Yerma",
"Divinas palabras" i "La casa de Bernarda Alba".
Núria
Espert protagonitzant "La casa de Bernarda Alba".
Foto David Ruano TNC
L'actuació
de Rosa Maria Sardà, interpretant a Poncia, la criada, és digna
també de tot elogi per la meva banda.
Rosa María Sardà i Núria Espert a "La casa de Bernarda
Alba".
Foto David Ruano TNC
Em
van acompanyar a la representació el meu germà Jordi i la meva cunyada
Marisa. Acabada la funció després de 1 hora i 40 minuts sense entreacte,
impressionats encara per la bellesa de l'obra, per la seva excel·lent posta
en escena i la magistral interpretació de les actrius, aquesta vegada no
15, sinó 12 en els papers principals més 29 veïnes; ens vam
veure en la necessitat de felicitar a la protagonista, Núria Espert.
La
vam esperar a la sortida dels camerinos i només al presentar-nos com nebots
néts de la Margarida, la Núria ens va abraçar i ens va dir
lo feliç que estava de trobar-se amb parents de la Xirgu. Ens va comentar
que ella sempre va ser el seu referent, encara que no va poder conèixer-la,
doncs quan va iniciar les seves gires internacionals amb "Las criadas"
de Jean Genet el 1969 -juntament amb l'actriu Julieta Serrano i dirigides per
Víctor García- que li haguessin permès visitar-la a Punta
Balena, Margarida ja havia mort a l'abril del mateix any. Ens va explicar que
a través d'Alejandro Casona va rebre, en vida d'en Franco, una foto dedicada
de la Xirgu, que el seu marit l'actor Armando Moreno i més tard el seu
empresari i mànager, es va encarregar d'ampliar i penjar-la en el teatre,
però la policia repressiva els va obligar a treure-la. Ens va relatar que
al juny del 2008 va estar en la gal·la d'inauguració del Festival
de Mèrida en el 75 aniversari de la seva creació, interpretant "Medea"
amb un vestit idèntic al que va lluir la nostra tia, a la qual van erigir
una estàtua de bronze a la Plaza del Teatro. Nosaltres li vam comentar
que les nostres cosines hi varen anar.
Mentrestant va aparèixer
Rosa Maria Sardà i la Núria ens va presentar, aclarint-li -davant
la seva estranyesa per la nostra edat- que el parentiu amb la Margarida, procedeix
de ser la germana del nostre avi Miquel Xirgu.
Retrat de Núria Espert.
Foto David Ruano TNC
Jo li vaig comentar que per carta, la
tia Margarida sempre ens preguntava pels actors teatrals del moment a Espanya,
i que per descomptat en les llistes que confeccionàvem sempre estava present
l'Espert. Li vaig explicar que Federico García Lorca quan va donar a conèixer
el primer acte de "Doña Rosita la soltera", Margarida Xirgu li
va dir que el paper no era per a ella, i Federico va respondre que si, que l'havia
fet només per a ella, demanant-li quin paper a continuació desitjava
que li fes, contestant Margarida que el que volia era un paper de dolenta, com
així va ser “La casa de Bernarda Alba”, que va acabar el 19 de
juny de 1936, dos mesos abans del seu assassinat. També vaig relatar que
“La casa de Bernarda Alba” va ser llegida per García Lorca el
12 de juliol de 1936 en el domicili del doctor Eusebio Oliver, a Madrid, on van
estar, entre altres amics: Dámaso Alonso, Jorge Guillén, Pedro Salinas
i Guillermo de Torre, cosa que tant Núria Espert com Rosa Maria Sardà
desconeixien. Si en canvi coneixien que Adolfo Salazar, a qui també li
havia llegit Lorca aquesta obra, va comentar que Federico cada vegada que acabava
la lectura d'una escena exclamava amb entusiasme: <<¡Ni una gota de
poesía! ¡Realidad! ¡Realismo!>>, com si la seva meta
de llavors fos un teatre dur, escarit, clàssic, sense l'ornat líric
que solia afegir habitualment a les seves peces, i que segons ens van relatar
la Núria i la Rosa Maria, s'havien encarregat de respectar encaridament
juntament amb en Lluís Pasqual, en tota la representació de l'obra.
En
Jordi finalment li va explicar que la nostra cosina Ester i jo suportàvem
la web familiar Margarida Xirgu, i desprès de donar-li l'adreça
i comentar el seu contingut, la Núria ens va comunicar que no deixaria
de veure-la, d'immediat.
Així va finalitzar la
nostra conversa, sentint-nos en una situació molt agradable i planera sense
que elles mostressin, en cap moment, cap tret de dives.
Alguns
textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro"
i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo i del Wikipedia
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum de fotos
